Explorant els limits

L’amic Albert Giné engega un nou repte esportiu per l’any 2013, fer el GR99 des de Fontibre fins a Riumar. El repte com sempre ve acompanyat d’un repte solidari, en aquest cas és per la Lliga contra el Càncer i per això posa a la venda unes agendes esportives solidàries, aquestes agendes serveixen per portar un control de totes les activitats esportives que feu, tant entrenaments com competicions i portar un control de totes les vostres evolucions.   El preu de l’agenda és de 10€ i després de pagar els costos tots els diners restants aniran a la Lliga contra el càncer.      Si esteu interessats podeu fer la vostra comanda directament a l'Albert al mail albertgine77@gmail.com o trucant al telèfon 691684182. Gràcies a tots per col·laborar http://albertgine.blogspot.com.es/  

Definitivament toca canvi de bambes per trail, les Asics Trabuco 14 m’han anat de conya i els he tret un rendiment excel·lent, han rodat més de 800 quilòmetres. Tenia decidit donar la jubilació a les Trabuco passada la Trenkakames del Baix Penedès, però han fet com el gos “Pancho”, un cop acabada la Trenka han marxat definitivament a les illes Caimàn, dit d’una altra manera, les he perdut!. Com ha estat, doncs tinc alguna lleugera idea, penso que les vaig posar al sostre del cotxe mentre carregava la resta de coses i senzillament vaig marxar amb elles a dalt i segurament es van llençar al buit en algun revolt...bye bye Trabuco!!! (Es que es de ser inútiles!!!!!)   Us estimaré sempre!!!     És una llàstima ja que quan jubilo alguna bamba per córrer l’aprofito per a l’ús diari i amb la comoditat de les Trabuco hauria anat com un “pepe”!.   Doncs res, que toca fer una inversió i comprar-ne unes altres, però aquí és on entra el dilema, segueixo apostant per unes Trabuco?

3,2,1….després de tres anys sense poder participar a la Trenkakames arribava l’any definitiu, el 2012. Tot comença el dia que abandono Cavalls del Vent, al tornar a casa tinc clar i gràcies a la comprensió de la meva dona que participaré a la Trenkakames del Baix Penedès. Però tot no son flors i violes, esta clar que el planning de preparació contemplava un setmana de descans abans de la Cavalls i que per tant la setmana prèvia a la Trenka no podria ser ben planificada, solsament un parell d’entrenaments suaus per estirar les cames i mirar d’arribar el millor possible, se que no serà del tot possible però em poden més les ganes que una altra cosa.   Arriba el dissabte i ve amb mi el Marc Palacios que s’estrena en la ultra distància, el pla és retenir-lo per a que dosifiqui una mica les forces, ell està molt fort en distàncies de 21k però els 82k de la Trenka son figues d’un altre paner. Estem a la línia de sortida amb moltes ganes, després d’un minut de silenci per la Tere

Dissabte 29 d'octubre del 2012: arriba el dia D  Ens vam llevar amb la il·lusió dels nens petits en un dia de reis, tots els corredors esmorzàvem ja equipats per la dura batalla que ens esperava. No havíem rebut cap sms advertint de canvis en la ruta o l’hora de sortida amb el qual tot semblava que aniria per bon camí. Potser finalment la tempesta havia quedat frenada tot i que una ullada a l’exterior t’ensenyava una foscor dubtosa i amenaçadora. A la sortida de Bagà, cara de concentració   L’ambient a Bagà lluïa al màxim!, les emocions es desbordaven per tot arreu, la megafonia anava donant les últimes instruccions les últimes notícies relatives al temps, sembla l’aigua faria acte de presència. Em vaig trobar a l’Eric Vela, un company que porta un bloc www.enfilantelcami.com un plaer perquè ens seguíem mútuament pels blocs, cares conegudes, corredors d’elit, companys de l’hotel, tots en direcció al corralet ja mundialment famós. Em vaig acomiadar del Soci, seria la

El divendres arribem a Bagà, anem a recollir el dorsal i preparar la bossa que anirà al refugi de Prats d’Aguiló...es copsa l’ambient! Realment encara no en sóc gaire de conscient del que passarà el dissabte, tant de temps pensant en aquest moment i ja s’acosta, es moooolt difícil explicar i menys entendre el que un pot sentir en aquests moments si no ho vius en primera persona.   De moment el temps es insegur, plou a estones però les cares de la gent no denoten por, ens al contrari, denoten ganes de que soni la música de The Last Mohicans i que es posi la pell de gallina mentre les teves cames et demanen recórrer els 85 quilòmetres de Cavalls del Vent. Aquest estiu ja he fet Cavalls del Vent en dues ocasions i el meu temps és de 19:45h però el puc millorar molt. Tanmateix, no és el mateix fer la Cavalls per lliure que fer-la en cursa i es nota molt amb les cares de la gent.  En aquest punt un ja comença a tremolar   A la recollida de dorsals em faig la foto de rigor a

Després de tres anys darrera de poder participar a la Trenkakames per fi arriba el moment i això que aquest any estava absolutament descartat!. El fet de que vaig tenir d’abandonar la Cavalls del Vent per els motius sobradament sabuts, només 223 de 1000 van completar la cursa. Però bé, el fet principal és que al final a Cavalls “només” vaig fer uns 30km, això si amb 2.100 i pico metres positius i 1560 negatius. Al final ha quedat com un entrenament en alçada. Quan vaig arribar a casa la meva dona em va dir que fes la Trenkakames, doncs vaig dir que si al moment, no podia desaprofitar els quatre mesos d’entrenament, a algun lloc tinc que descarregar tot l’acumulat.   Doncs dit i fet, ja estic apuntat a la Trenkakames i m’ho emprenc amb una il·lusió enorme després del cop moral de Cavalls. Com que no l’he fet mai sencera, la vaig fer per lliure fins Aiguaviva, no em marco un temps específic. Senzillament vull fer-la i gaudir-la ja que és una ultra distància de casa, el Baix

No ha pogut ser, el somni de Cavalls del Vent es va acabar al quilòmetre 30 dels 85 que té la prova, prendre la decisió d’abandonar mai és fàcil i menys si un es troba com un brau com em trobava jo en aquells moments difícils però quan lluites contra els elements, tens les de perdre com em va passar a mi i prop de 700 lluitadors més.   A la línia de sortida Mai m’havia sentit tant al límit com el passat dissabte a més de 2000 metres d’alçada, veient com el fred intens s’apoderava del meu cos d’una manera mai experimentada. Al entrar al refugi del Niu de l’Àguila a 2.500 metres la imatge era dantesca, desenes de corredors tapats amb les mantes tèrmiques, mirades perdudes i tremolant sense control. Vaig intentar parlar amb algun d’ells però ni podien fer-ho, ni giraven el cap per veure qui els parlava, una profunda sensació de tristesa s’apoderava de mi....tantes hores que tots aquells homes i dones havien destinat per aquesta cursa i veure’ls en aquell estat amb només 14km a l