Passa al contingut principal

Crònica Ultra Cavalls del Vent: lluitant contra els elements


Dissabte 29 d'octubre del 2012: arriba el dia D 

Ens vam llevar amb la il·lusió dels nens petits en un dia de reis, tots els corredors esmorzàvem ja equipats per la dura batalla que ens esperava. No havíem rebut cap sms advertint de canvis en la ruta o l’hora de sortida amb el qual tot semblava que aniria per bon camí. Potser finalment la tempesta havia quedat frenada tot i que una ullada a l’exterior t’ensenyava una foscor dubtosa i amenaçadora.

A la sortida de Bagà, cara de concentració
 

L’ambient a Bagà lluïa al màxim!, les emocions es desbordaven per tot arreu, la megafonia anava donant les últimes instruccions les últimes notícies relatives al temps, sembla l’aigua faria acte de presència. Em vaig trobar a l’Eric Vela, un company que porta un bloc www.enfilantelcami.com un plaer perquè ens seguíem mútuament pels blocs, cares conegudes, corredors d’elit, companys de l’hotel, tots en direcció al corralet ja mundialment famós. Em vaig acomiadar del Soci, seria la meva assistència en cursa i tenia un valor incalculable per a mi, saber que una persona m’esperava per els diferents punts em donava molta força i valor. Un cop ja dins del corralet les emocions em van desbordar per tot arreu, i just en el moment que comença a sonar la música de The Last Mohican, la pell de gallina i vaig empassar saliva, era un moment que l’havia vist en imatges d’altres anys i ara jo hi era dins, aquella música era per a mi i per als quasi 900 guerrers de dins el corralet fins que arrenca la multitud a córrer!!. Com definir aquests moments? Doncs és molt difícil, només dir que passar corrents envoltat de gent cridant i animant et fa sentir moltes coses, però s’han de viure!  

Amb l'Eric d'Enfilant el Camí al corralet
 



Per davant més de 1700 metres de desnivell positiu fins al segon control. Però de seguit arribaria el primer tap de corredors a l’arribar al corriol, una lleugera mirada endavant i veia la tremenda filera de corredors i al capdavant de tot dos puntets blancs, el Tòfol i el Killian, quina sensació més estranya estar a la mateixa cursa que gent com ells i a la vegada tant lluny!!!. Teníem la mirada fixada amb la meteorologia, de moment no plovia però a una hora  mitja aproximadament va començar a diluviar, tots els corredors tapats amb impermeables i paravents començàvem a quedar calats fins als ossos. Vaig passar el primer punt de control 10 minuts tard del previst a causa dels taps. Un cop superats els 2000 metres d’alçada la neu granulada va començar a aparèixer i a colpejar amb força degut al vent. En aquells moments ja es començava a registrar temperatures per sota zero i quan vaig arribar al segon refugi, el Niu de l’Àguila, al cim de la Tossa d’Alp de 2500 metres d’alçada vaig arribar amb els primers símptomes d’hipotèrmia, les condicions eren d’un fred intens i moll com anava no parava de tremolar. La imatge era tètrica i dantesca, centenars de persones tremolant com a fules i tapats amb mantes tèrmiques, a alguns els donaven caldo a la boca perquè eren incapaços d’aguantar el got sense vessar-ne el contingut. Jo no podia ni agafar un tall de meló, tenia les mans tenses i només entrar una doctora em va fer anar a una llar de foc mitja hora fins tornar a pujar la temperatura del cos. La llar de foc estava sol·licitada com mai però passada la mitja hora em trobava millor i els metges em van donar l’ok, podia seguir. Havia arribat al segon control retallant el temps que havia perdut, o sigui que anava força bé per la meva previsió de Sub19, però per prescripció mèdica havia perdut 30’ que eren molt valuosos per passar el següent control.

Imatge de la sortida pels carrers de Bagà
 

Imatge de la primera pujada
 
Filera de sonats cap a Rebost

Cel amenaçador amb el Pedraforca al fons

Pujada a la Tossa d'Alp

La meva cara a 2500 metres d'alçada!


El següent tram fins al quilòmetre 30 aproximadament tenia uns 1560 metres de desnivell negatiu, tot i que hi ha alguna pujada per sobre dels 2000 metres una altra vegada. Ja havia superat uns 1800 positius fins al quilòmetre 13 i vaig aprofitar per córrer muntanya avall tot el ràpid que podia per no perdre temperatura i retallar la mitja hora que havia perdut al refugi. A mesura que perdia alçada la temperatura es suavitzava una mica, de totes maneres el fred ja el tenia intern i més valia no aturar-se. Però a llavors va arribar el fang, un terreny pràcticament impracticable per a poder córrer i que ens feia caure cada dos per tres, passos de roca equipats amb corda per on des grimpar, però amb les mans gelades i la roca relliscosa es feia una tasca realment perillosa fins que va arribar una baixada intensa i amb un desnivell molt fort, era una pista de fang llisa on vaig patinar i lliscar sense control fins que un arbre em va aturar. En aquest punt ja vaig decidir que no continuaria, portava força estona lluitant contra la idea d’abandonar però després de sospesar els pros i contres vaig veure clar dues coses, una que no m’estava divertint en absolut, patia en excés i l’altra que fins i tot la meva salut estava en clar perill, tenia que tornar a pujar per sobre dels 2000 metres i una relliscada com l’anterior em podia fer mal i deixar-me aturat amb el perill d’entrar en hipotèrmia molt fàcilment. Decisió final presa, abandonament.

 

Es fa molt difícil prendre la decisió d’abandonar després d’estar 4 mesos preparant-se per aquesta cursa i sabent tota la gent que està seguint la teva evolució des de casa però el primer es sobreviure i en aquelles condicions res em garantia aconseguir-ho. Els fets tràgics de la mort d’una corredora em demostren que els meus temors no eren infundats.

 

Ara és molt fàcil criticar l’organització, que si hauria d’haver retallat, que si hauria d’haver suspès la cursa...etc. Res a dir, em penso que l’organització va estar de 10 i que els fets van sorprendre a tothom. Tots els que estàvem allà sabem a quins riscs ens exposem i més en alta muntanya i en les nostres mans està la decisió de plegar quan les coses es posen lletges.

 

Quan vaig arribar al Serrat de les Esposes estava el meu company Soci, al pobre no el vaig tractar gaire bé perquè portava una mala llet com mai, però ho va entendre, merci company! Allà vaig poder escalfar-me a una llar de foc mentre em posava roba de més abric i seca!!! Tot un luxe. Un cop calent i sec vam baixar cap a Bagà a veure l’arribada dels cracks. Bé, l’arribada del superclasse Killian Jornet i Anton Kupricka va ser mentre estava jo al Serrat de les Esposes, lo d’aquesta gent és senzillament increïble! Des d’allà vaig enviar un missatge al wathsapp dient que el somni s’havia acabat, vaig poder llegir alguns dels missatges que anaven enviant tots al grup UT Cavalls del Vent i senzillament m’emocionava molt, veure com estaven tots pendents i animant era brutal, però no tenia paraules i estava massa trist encara per explicar gaire cosa més, vaig enviar una cosa simple i que després donaria una mica més d’informació. En breu escriure un post dedicat a tota aquesta gent!

 

A mesura que anàvem arribant a l’hotel podíem veure com tots havíem caigut en combat, menys el de Tenerife i els germans de Madrid que aguantaven el tipus, això si que és de súper classe! Val a dir que el sopar ens va ofegar les penes una mica a tots plegats, vam compartir taula amb els de Mallorca, regat amb un bon vi i fins i tot música en directe. Vam sortir una altra vegada a sentir com bramen els cérvols, és un espectacle! I a dormir, no sense pensar amb els companys que segueixen lluitant contra les inclemències. Els rumors de més de 600 abandonaments ja s’escolten per l’hotel gràcies al Twitter.

Imatge del Cadí a primera hora
 
Imatge de la meteo en direcció Bagà diumenge al mati


L’endemà al matí lluïa un sol espectacular, els cims per on havíem passat el dia anterior es llevaven blancs de la neu, semblava mentida que després del temporal d’ahir podés fer el temps que estava fent. Vam baixar abans d’esmorzar a recollir la bossa que havia deixat a l’organització per al refugi de Prats d’Aguiló, és allà on la notícia em va colpir brutalment, una corredora havia mort, la Teresa Farriol. Em vaig quedar sense paraules, mut i compungit fins l’ànima, era una notícia massa dura per als que estàvem allà. Algunes vegades escoltes que s’ha mort un corredor a una marató o coses per l’estil però sempre et cau com a lluny. Aquesta vegada em tocava de molt a prop, el col·lectiu del trail running és gran però no tant, al final les cares son quasi sempre les mateixes i la Teresa l’havia vist al corralet. Vam tornar a l’hotel a esmorzar i vam compartir la notícia amb els companys, tots van quedar fotuts i realment tocats. Poc després el Soci i jo vam anar al minut de silenci en memòria de la Teresa. A Bagà vam coincidir amb les estrelles del trail running, tot i que estàvem tots tristos encara vam fer-se alguna foto amb ells per al record i intercanviar alguna paraula d’ànims. És el que té aquest mon que tant ens agrada, les estrelles son molt properes i amables, no com altres.

Minut de silencia a Bagà
 

Després del minut de silenci tornava a casa, amb la maleta buida de tantes il·lusions per aquesta cursa que tant estimo, m’he passat l’estiu entrenant per el Cadí-Moixeró, vaig fer Sub36 i Sub20 de Cavalls de Vent però tornava abandonat de la cursa oficial i era dur, però més dur era la pèrdua d’una corredora i em quedava el consol de haver pres la decisió correcta. El proper maig tornaré a inscriure’m a la cursa i creuaré els dits per a que em torni a tocar un dorsal, no em rendeixo així com així.

El grandíssim guanyador de la CdV2012 Killian Jornet

Molt enrollada Anna Frost, 2a Classificada dones

Mr Anton Kupricka, un súperclass
En breu us penjaré més fotos fetes per el Soci, encara no les tinc in person!

 

Comentaris

  1. Un plaer haver-te saludat! No ens hem de sentir malament per haver abandonat,vam fer el correcte,no era el dia.
    Estic segur que ens tornarem a trobar, i farem la Voll Damm que tenim pendent! ;-)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Besiberri sur, crònica d'un fracàs mental

  Feia dues setmanes que tenia pendent escriure aquest article, de fet, el vaig escriure fins a quatre vegades i mai m’acabava d’agradar com quedava, possiblement era perquè l’escrivia de forma força visceral i no em convencia publicar-ho d’aquella manera. Aquest és el relat d’un cim no aconseguit, d’una frustració important ja que perseguia el 3.000 del Besiberri des de feia dos anys en hivernal i em vaig quedar a 2.967 metres d’alçada. No seria frustració si no hagués estat per un fracàs mental en tota regla, però francament el cim era possible i no vaig tenir l’empenta suficient per assolir-ho. Una retirada a temps és una victòria, això ja ho sé, però la sensació de buidor segueix present. Us deixo la crònica tal i com va quedar a la quarta intentona. “Decepció, frustració, tristesa..., son alguns dels sentiments que m’envaeixen després de quedar-me a poc més de 100 metres del cim del Besiberri Sur, afrontava amb molta il·lusió aquest cim en hivernal després d’avortar la seva esca