Passa al contingut principal

Himàlaia, un somni fet realitat


Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest.

Cim de l'Everest
El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de molt mirar vaig veure que hi havia diversos cims assequibles primer de tot per el preu per escalar-los, els sis mils al Nepal encara tenen un preu assequibles, tenint en compte la ruta d’aclimatació que faríem que ens portaria fins al CB de l’Everest, el cim més proper a ell de les característiques que buscava era el Imja Tse (Island Peak) de 6.189 metres i que es troba a solament dos o tres dies de l’Everest, per tant ja s’havia instal·lat la imatge del Imja Tse al meu cap i al meu cor, el projecte ja tenia nom i cognoms.

Amb el meu germà a l'entrada del Parc Nacional de Sagarmatha 


Una imatge del trekking d'aproximació al CB Imja Tse


Ara em faltava un altres pas, no volia fer aquest viatge sense aportar alguna cosa al país i en especial als nens del Nepal, per tant vaig començar a buscar projectes solidaris a la zona, finalment vaig trobar la Fundació Muntanyencs per l’Himàlaia, una fundació petita formada per alpinistes de renom com Oriol Ribas, Ferran Latorre, Edurne Pasabán o Sebastián Alvaro entre d’altres. La seva funció era la de formar als nens i nenes per a un futur millor proporcionant-los educació i donant-los allotjament al Kailash Hostel durant aquest procés. Em va semblar un projecte sòlid i que s’ajustava a les meves idees, els projectes educatius em van semblar una excel·lent eina de treball i després d’una reunió amb la Ester Segura vaig tenir molt clar que m’uniria a la causa. A partir d’aquell moment conjuntament amb Jo Esportista Solidari varem començar un treball que ha aportat ja més de 2500 euros.

Al Kailash Hostel amb els nens

 Ara si, ja ho tenia tot consolidat i tocava posar-se a la feina en tots els sentits, seguir progressant,aprenent i somiant.

Aquest passat setembre i octubre el somni es va fer realitat, he visitat Katmandú, he trepitjat els camins del Himàlaia, he conviscut amb la cultura Sherpa, he experimentat els efectes de l’alçada i la aclimatació, he vist l’Everest, el Lothse, el Tansersku, el Makalu, la preciosa Ama Dablam, el Pumori i moltes d’altres, he sentit l’espiritualitat budista, he vist i escoltat els moviments de les glaceres gegants, he sentit l’aire pur, m’he emocionat amb els chortens recordant a les persones que han perdut la vida per una passió difícil de entendre per molts, he sentit i m’he meravellat de la innocent i preciosa mirada dels nens, he descarregat adrenalina al temut aeroport de Lukla en avioneta, he pogut viure l’experiència d’un camp base i he escalat una muntanya de 6.189 metres. He rigut, he plorat, he tingut moments de tristesa i enyorança, he compartit una gran experiència amb el meu germà i amb l’amic Waldo. En definitiva, he estat feliç i he descobert una terra que per sempre més estarà dins el meu cor, tal i com he dit als cercles privats, no he dit adéu al Himalaia, l’hi he dit fins un altra!

Practicant amb les cordes i material al CB Imja Tse

Al cim del Imja Tse 6.189m

Després de tota aquesta experiència ve la pregunta definitiva, ¿segueixes pensat algun dia en escalar un 8000? I la resposta es ..... sense cap dubte! Encara queda molt camí per recórrer fins aquest dia, a més a més, encara m’agradaria passar per un 7000 abans de fer el salt. I per suposat seguir acaronant els 3000 dels nostres Pirineus....tot un món encara per transitar!

En breu us penjaré la crònica del trekking i ascensió al Imja Tse!  

Disfrutant de la companyia a Katmandú


  

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer

Tocant el cel de l'Atlas

Aquest article ha tardat mooooolt de temps a sortir a la llum, vaig voler impregnar tot el que aquella sortida al Toubkal em va aportar a la meva persona, i poc a poc l’article va quedar relegat a un segon terme, mai trobava el moment de presentar-lo en societat. Aquest moment ha arribat i us deixo unes paraules encisades per els aromes de Marrakech. Mirades d'Atlas Un viatge entre amics, aterrem a un món diferent, una cultura escrita a pinzellades de les sures del Islam, com fer un viatge en el temps i traslladar-se a un món d’essències, de colors vius i crides a l’oració. Marrakech és com una donzella de vermellosa cara, cenyida per muralles bull la Medina amb els seus laberíntics carrers i minarets alçats com llances ferint al cel. A cada instant tallat pel vent i per cinc vegades canten al "salat", transmeten un cant embriagador a cada un d’ells fins ressonar per tots els racons, és el moment de la reverència, de l’espiritualitat dels éssers amb les