Passa al contingut principal

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències.

La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1


Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa.

La variant de la dreta és la que vam fer


El divendres marxàvem el Peque, amb el qual vaig tenir la primera presa de contacte, el Rubén que ja forma part de la nostra cordada oficial, el Sergi i jo mateix. Anem fins a Estana on dormirem al famós Paller de Cal Basté. Abans però anem a sopar al restaurant de Cal Basté que es va convertir en un dels sopars més histriònics de la meva vida. El local està força bé però la targeta d’entrada no va ser gaire alentadora, veure marxar la mestressa de casa donant giravolts fruits d’una ingesta d’alcohol desmesurada ens deixava sols davant del perill del mestre de cerimònies. Ens disposem a sopar una escudella barrejada, ens regalima les babes quan la veiem arribar i comencem a menjar-la com animals famèlics. Però poc a poc la velocitat de les culleres viatjant a les nostres boques va disminuint mentre ens mirem de forma estranya, amb una mirada al Sergi en tinc prou per comprovar que alguna cosa no està anant com ens agradaria a tots, l’escudella és agre com el vinagre! El Rubén intenta creure que és una il·lusió transitòria i ho torna a intentar, però definitivament resulta immenjable. Ens descollonem tot i la decepció que ens emportem, però el millor de tot és quan arriba el sensacional personatge que regenta el restaurant i ens contesta quan li comentem la incidència que nosaltres si que som rancis!!!!. Un a cero, de moment ens ha fotut un gol per l’esquadra.

El Sergi reflexionant sobre el sopar i plasmant-ho al mantell de paper


De segon vam menjar carn, no recordo el que van menjar els companys Peque i Sergi, però el Rubén i jo vam menjar senglar i estava molt bo. Mentre mengem el segon plat ens confessa el mestre que ha tastat l’escudella i que realment està agre, però tot seguit en comptes de disculpar-se ens diu: “....és el que hi ha nois!” Un altre gol per l’esquadra si senyor!

Després d’una vetllada senzillament espectacular ens anem a dormir al Paller, un antic paller reconvertit en una planta plena de lliteres on pots dormir per 2 euros. Nosaltres inicialment ens pensàvem que teníem que sopar per a poder gaudir del paller, però uns altres alpinistes ens van demostrar que no es necessari, un simple traguet al local ja serveix per a poder gaudir del preu de dos euros per dormir, ara, cal no ser gaire primmirat per jaure al paller, qui avisa no es traïdor.

Ens llevem a les 4:30h de la matinada i la temperatura és de 5 graus positius, no es bona senyal per aventurar-se a fer canals, convé que la nit hagi estat molt freda per trobar la canal amb neu regelada i poder progressar sense gaire perill d’allaus. Però ja que hi som provarem a veure com està l’estat de la neu, una altra cordada que pretenen fer la Canal de l’Àliga també fan l’intent. Esmorzem i comencem l’aproximació fins a Prats de Cadí, una estora de neu enmig d’un fantàstic pla amb vistes a la cara nord del Cadí espectaculars. Des d’aquí ja es veuen les canals i sabem a on ens hem de dirigir. Una mica més amunt la cordada que va per davant nostre desisteix de fer la canal de l’Àliga, l’aproximació és dura per la neu tova que hi ha, a més no estaria en les millors condicions per fer-la, decideixen fer el mateix que nosaltres i anem tots en bloc a comprovar l’Ordiguer.

En plena foscor comencem l'aproximació a la canal

Les canals amagades sota una espessa boira

El Rubén fent de les seves

Les dues cordades dirigint-se al con d'injecció de l'Ordiguer
El Peque reposant de la pujada


Una vegada situats al con d’injecció de la canal ens posem els grampons, la neu un cop dins de la canal està sorprenentment en molt bones condicions, neu dura i en algun tram una mica més estovada però per sort en pocs trams. Comença amb una inclinació de 40º, el primer ressalt el trobem força tapat però tenim que realitzar un flanqueig per salvar-lo.








Variant esquerra MD, nosaltres per la dreta!


De moment la boira ens acompanya dins la canal, jo em començo a trobar com peix a l’aigua, he de reconèixer que les canals m’agraden molt, l’ambient alpí que transmeten es espectacular i pujar per rampes inclinades em posa senzillament calent. Anem progressant a bon ritme, els companys es troben bé i arribem a la bifurcació, a l’esquerra aniríem per la variant difícil de l’Ordiguer però nosaltres anem cap a la dreta, hi ha gent que s’estrena en això de les canals i no cal posar-los en situacions que es poden escapar de les mans.








Seguim doncs per la dreta guanyant inclinació, ara ja estem als 45º durant una bona estona, mentre anem poc a poc encaixonant-se cap a l’esquerra i guanyant ja uns 50º. En algun moment la boira s’obre i ens regala un paisatge espectacular de la Cerdanya i dels Pirineus francesos. La pendent es torna a suavitzar una mica als 40º mentre ja es comença a veure la sortida, està en molt bones condicions ja que no hi ha cornisa que podria complicar molt la sortida. Poc a poc anem guanyant metres fins que fem un descans a un petit balcó, l’únic punt de possible descans durant l’ascens, aquí aprofitem per fer una mossegada i contemplar el meravellós terreny que ens envolta. Un cop fet el descans ja ens encarem a la pujada final, que comença amb uns 50º per acabar adreçant-se a uns importants 60º, però la neu està perfecte i la pugem com a dimonis fins sortir de la canal, a dalt ens colpeja el vent però la satisfacció d’haver fet la canal m’envaeix.



Un petit descans


El Rubén encarant la rampa de 60º

Encarant la sortida de la canal


La sortida de 60º sense cornisa, una delícia

El Sergi posant per la foto

Satisfacció




El Sergi a la sortida

El Peque a la sortida


Fem les fotos de rigor i anem a buscar la Canal del Cristall per fer el descens, la sortida del Cristall, que per nosaltres serà l’entrada, des de dalt es veu imponent, els 60º ens saluden i ens repten a ser desgrimpats, només cal centrar-se per no cometre errors i anem baixant deixant una distància de seguretat entre nosaltres. Quan la pendent es suavitza a un 50º ja enfrontem la canal de cara i cap avall s’ha dit. Baixem força ràpid fins a Prats de Cadí, des d’allà anem fent el recorregut de baixada fins al pàrquing. En total hem fet tota la activitat en unes 8 hores.

Baixant per la canal del Cristall, al fons la Cerdanya en tot el seu esplendor





Aprofitem per preparar-se el dinar i valorar la jornada, l’acabem fent un cafè a Cal Basté i informar-lo de que ja estem tots sans i estalvis. Ha estat una jornada preciosa, alpina i amb caràcter. M’acomiado del Cadí però per poc temps, abans de que acabi la temporada vull tornar per fer la Canal Amagada i la del Sàbat. Ara només es qüestió de trobar les dates i tornar a fer allò que tant m’enamora, l’alpinisme!

Anem cap a Saldes per fer nit al refugi de Lluís Estassen, la idea es prosseguir l’endemà amb més activitats però un temporal de llevant ens ho impedirà. De totes maneres ens emportem a la saca una més per la nostra memòria!    

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Tocant el cel de l'Atlas

Aquest article ha tardat mooooolt de temps a sortir a la llum, vaig voler impregnar tot el que aquella sortida al Toubkal em va aportar a la meva persona, i poc a poc l’article va quedar relegat a un segon terme, mai trobava el moment de presentar-lo en societat. Aquest moment ha arribat i us deixo unes paraules encisades per els aromes de Marrakech. Mirades d'Atlas Un viatge entre amics, aterrem a un món diferent, una cultura escrita a pinzellades de les sures del Islam, com fer un viatge en el temps i traslladar-se a un món d’essències, de colors vius i crides a l’oració. Marrakech és com una donzella de vermellosa cara, cenyida per muralles bull la Medina amb els seus laberíntics carrers i minarets alçats com llances ferint al cel. A cada instant tallat pel vent i per cinc vegades canten al "salat", transmeten un cant embriagador a cada un d’ells fins ressonar per tots els racons, és el moment de la reverència, de l’espiritualitat dels éssers amb les