Explorant els limits

Un dia d’escapada i diverses opcions per fer, el pla inicial era fer l’Olla de Núria però el risc d’allaus encara era una mica elevat, la decisió final va ser anar al Berguedà i tenir alguns plans diferents, sobre la marxa decidiríem que fer.  Sortim a les 5:45 des de la Bisbal i passem a recollir al Rubén, un company de feina que ve a estrenar-se en això de les hivernals. Emprenem direcció a Saldes i parem a esmorzar a un bar que hi ha just on deixes la carretera que va a Guardiola de Berguedà en direcció a Saldes. A Cal Patxi esmorzem d’allò contundent, el Sergi i Jo ens demanem unes costelles de xai amb mongetes i el Rubén unes botifarres amb pa torrat, unes clares, vi i cafès ens costa la bestiesa de 50 euros!, els dos xais ens van sortir per l’animalada de 20 euros per cap, un atracament en tota regla!. Però que es pensa aquest Patxi, que som pixapins d’esquiada o què? (amb tot el respecte pels pixapins).  Després de l’atracament ja tenim decidit deixar l’escalada

Aquest hivern està sent excepcional pel que fa a les increïbles nevades que cobreixen tot el Pirineu de blanc i als que ens agrada fer hivernals se’ns posen les dents més que llargues imaginant els cims que tenim per explorar. Aquest passat desembre vaig fer el primer cim de la temporada, el Posets. I ara els projectes s’acumulen a la meva ment i ocupen un espai gran de pensaments. Però la situació actual és de tanta acumulació de neu que el risc d’allaus està molt elevat i no podem aventurar-se als cims tant somiats. Aquest mes de febrer teníem en ment de fer una travessa hivernal, la famosa Olla de Núria i enllaçar tot un seguit de cims propers als 3000 metres, entre ells el Puigmal, però el risc d’allaus es situa ja a 3 sobre 5 i la previsió meteorològica anuncia nevades importants a la zona que acumularan encara més gruixos. Tot fa pensar que haurem de posposar la sortida però ens queda un al·licient important, amb els gruixos que acumulen els Pirineus ens garanteix

No estic entrenant tot el que voldria, ja se sap, feina, família i malalties vàries impedeixen que em pugui desenvolupar com m’agradaria. De totes maneres de tant en quan em reservo alguna sortideta per no perdre la forma i poder gaudir de les nostres muntanyes. L’última sortida en companyia del Borne va ser en direcció al Puig de la Cova però el fort vent ens va fer marxa enrere i quedar-nos a la balma que hi ha abans d’arribar al cim, però no la de “les dones que fumen” sinó a la que està equipada per escalar, un petit resguard del vent per retornar cap a casa. Francament no em vaig trobar gens bé, em costava respirar molt més del normal i les cames no donaven el que tenien que donar. A més vaig tirar de reserves, a l’arribar a casa feia una olor d’amoníac espectacular, un símptoma de que les coses no van gens bé. El pas dels dies em donarien una explicació a tot això, el meu cos ja preparava l’arribada d’una bronquitis i com no, ja donava els primers avisos... Ara c