Gaudint del Pedra a l'hivern, alpinisme exprés

Un dia d’escapada i diverses opcions per fer, el pla inicial era fer l’Olla de Núria però el risc d’allaus encara era una mica elevat, la decisió final va ser anar al Berguedà i tenir alguns plans diferents, sobre la marxa decidiríem que fer. 

Sortim a les 5:45 des de la Bisbal i passem a recollir al Rubén, un company de feina que ve a estrenar-se en això de les hivernals. Emprenem direcció a Saldes i parem a esmorzar a un bar que hi ha just on deixes la carretera que va a Guardiola de Berguedà en direcció a Saldes. A Cal Patxi esmorzem d’allò contundent, el Sergi i Jo ens demanem unes costelles de xai amb mongetes i el Rubén unes botifarres amb pa torrat, unes clares, vi i cafès ens costa la bestiesa de 50 euros!, els dos xais ens van sortir per l’animalada de 20 euros per cap, un atracament en tota regla!. Però que es pensa aquest Patxi, que som pixapins d’esquiada o què? (amb tot el respecte pels pixapins). 

Després de l’atracament ja tenim decidit deixar l’escalada de cascades de glaç del Torrent del Fotat Negre per un altre dia i la decisió serà atacar al Pedraforca en hivernal, una part del Pedra que no coneixia. El farem per el Verdet i baixarem per la tartera, la via clàssica. Em queden molts dubtes per veure com estarà el Verdet força més delicat en hivern que en estiu, però portem material per si de cas, vaja, el Sergi trasteja la cordaca de 70 metres pq s’ha deixat la de 30 a casa i la resta cadascú el seu. 

Arribem al mirador de Gressolet, es respira ambient alpinístic total, un munt de gent preparant els materials, uns per pujar al Pedra i altres per les clàssiques vies d’escalada en glaç de la zona. Un cop preparats anem en direcció al refugi, fem una petita parada per preguntar per l’estat del Verdet, ens diuen que si anem preparats cap problema i cap allà que anem. Els primers trams tenen poca neu i progressem sense cap dificultat, un cop fem la vista enrere veiem el mar de núvols per sota nostre que ens ofereixen una imatge espectacular. El dia es presenta immillorable, gens de vent i una temperatura positiva que et fa entrar en calor molt ràpid. Un cop canviem d’orientació i ens endinsem a la cara nord la neu acumulada i transportada ja comença a ser important, en alguns trams ens cobreix fins als genolls. Pugem diferents cordades cap al Pedra però per uns moments ens toca a nosaltres obrir la traça, dic per un moment perquè decideixo parar a posar-me les polaines, fins ara no havien fet falta però em començava a entrar neu a la bota. Val a dir que gràcies a aquesta maniobra ens vam estalviar un bon tram d’obrir traça però no va ser fet a consciència, ho juro por madre del amor Hermoso!

La pujada fins al coll de Verdet es fa dura, la progressió és lenta però anem fent xino xano. Un cop al coll fem una parada per avituallar-se una mica abans de la grimpada. Aquest és un punt habitual de parada i fonda del Pedra. Tot seguit anem a buscar la grimpada, aquesta ens la trobem sense gaire neu i gel, només en alguns petits passos el gel fa acte de presència fent extremar la precaució i fent molt lenta la progressió. De fet no ens posem ni els grampons, farien més nosa que servei. Anem grimpant lentament i em complico la vida en algun pas, sóc poc destre amb els peus i dubto força en algun tram, però m’ho prenc amb calma i els resolc no sense dificultat afegida. Mira que he pujat vegades a aquesta sublim muntanya, però sempre caic a la mateixa trampa, fins al cim és un constant puja i baixa, sempre penso que el cim està al final de la penúltima grimpada, coses de fer-se gran.

Un cop coronat el Pedra ens fem les fotos de rigor, el dia segueix sent excepcional i ens regala unes vistes precioses. Ens ha costat quasi 5 hores arribar a dalt, tenia les referencies del cim fet a l’estiu, lleuger de roba i equipatge i assolir-lo en unes dues hores, a l’hivern el temps s’alenteix degut a extremar més les precaucions, cada pas és important.

I ara toca fer la baixada per l’enforcadura i la seva tartera tant famosa, ens trobem força neu fins a mitja tartera, aquí és on començo a fer l’ase i em poso a practicar autodetencions, totes bé menys una que agafo més velocitat del compte i al anar a clavar el piolet aquest s’enganxa i se m’escapa de la mà, res important perquè ja havia reduït la velocitat força però un error així en una pendent més important podria perfectament costar-te la vida. Per això serveixen les pràctiques, per prendre nota dels errors. La resta de la tartera a estones de peu i a estones de “culenbajen”, gaudint com un nen!

La resta de camí plàcid, la neu s’acaba a la tartera i tornen les famoses pedres, fins retrobar la neu al bosc de tornada cap al refugi i fins al cotxe. Reposem amb una cervesa fresca al cotxe mentre ens canviem la roba mullada per la suor i decidim que fer. Han estat 6:30h d’esforç físic i això ens ha obert l’estomac de forma considerable, tenim poques hores de llum i la previsió de fer la ferrada de Les Roques de l’Empalomar, però fem cas a l’estomac i mengem alguna cosa no ens donarà temps a fer la ferrada, després de consensuar-ho decidim desfer camí i parar a menjar alguna cosa, la via ferrada haurà d’esperar. 

Una altra sortida a la butxaca, sortida exprés condicionats per la situació de risc d’allaus, però sortida increïble sens dubte.

El Sergi com sempre un mestre i un sherpa collonut, ha carregat la corda de 70m per no res però ell sempre marcant el ritme de tots! Un crack. El Rubén s’estrenava amb les hivernals, ha estat una estrena light perquè ni solament ha tastat un grampó però ja tindrà temps de fer-ho, li ha quedat una sensació molt bona de l’experiència i penso no equivocar-me quan definitivament la droga de l’alpinisme ha entrat a les seves venes, però el dia que pugi a un 3000 serà el definitiu!, ja no ho podrà deixar. I jo com sempre, amb les meves dificultats tècniques com a mínim vaig progressant i ja pensant en quina serà la nostra pròxima aventura hivernal.