Finisher Trenkakmes 2012.....per fi

3,2,1….després de tres anys sense poder participar a la Trenkakames arribava l’any definitiu, el 2012. Tot comença el dia que abandono Cavalls del Vent, al tornar a casa tinc clar i gràcies a la comprensió de la meva dona que participaré a la Trenkakames del Baix Penedès. Però tot no son flors i violes, esta clar que el planning de preparació contemplava un setmana de descans abans de la Cavalls i que per tant la setmana prèvia a la Trenka no podria ser ben planificada, solsament un parell d’entrenaments suaus per estirar les cames i mirar d’arribar el millor possible, se que no serà del tot possible però em poden més les ganes que una altra cosa.

 

Arriba el dissabte i ve amb mi el Marc Palacios que s’estrena en la ultra distància, el pla és retenir-lo per a que dosifiqui una mica les forces, ell està molt fort en distàncies de 21k però els 82k de la Trenka son figues d’un altre paner. Estem a la línia de sortida amb moltes ganes, després d’un minut de silenci per la Teresa Farriol i per un noi que ma morir tres dies després de fer la Trenka 2011 engeguem amb una sortida neutralitzada per dins el Vendrell. Quan per fi podem començar a trotar anem en direcció a Sant Vicenç on tindrem el primer punt de control. Tenia una previsió d’arribar en mitja hora i es compleix perfectament. Ens trobem amb el Josep Ramon i compartim una estona de rialles i gresca. Quan arribem a la Serra Pedregosa el Josep Ramon tira fort, aquí és on comença la dosificació i la pujada la farem caminant a ritme ràpid, i trotem a les baixades fins arribar a Albinyana, el Soci ens espera a l’ajuntament i ens fa alguna foto i tot seguit pugem a l’ermita. Entrem al control sobre el temps previst i em trobo al Josep Rovira i els nanus que ens han pujat a veure. A aquest control ja trobo les primeres mirades, la gent sabia que havia anat a Cavalls del Vent i per desgràcia aquesta edició s’ha fet molt ressò per les circumstàncies que ja sabem, els que hem estat allà tenim una mena d’estigma de guerrers que desperta la curiositat del personal.

 

Passant per Albinyana

Sortim en direcció a Masarbonès, mantenint un ritme tranquil i trotant una mica a les baixades fins arribar al control, des d’allà ens dirigim a Masllorenç, el punt quilomètric 21k. És aquí on començo a notar que alguna cosa no va del tot bé, em noto cansat, tinc una bola a l’estomac i perdo les ganes de córrer, massa aviat per tenir aquest símptomes. Passem el control en direcció a Rodonyà i cada vegada em noto pitjor, a partir d’aquí li dic al Marc que tiri endavant, que es tracta de dosificar però no tant, que no em trobo bé i no el vull frenar. Serà l’última vegada que el vegi. Quan arribo a Mas d’en Bosc sé que les passaré magres fent la serralada del Montmell, apreta la calor per a mi en excés i em començo a notar marejat. Decideixo descansar una mica a l’avituallament on coincideixo amb el Cesar Estévez, un noi que em segueix per el Facebook i el bloc. Aquí començo a trobar-me amb gent que em coneix pel bloc i em començo a sorprendre molt del ressò i seguiment que té. Però no em trobo bé i no tenia previst fer aturades als avituallaments, veig perillar la Trenkakames però de pitjors n’he sortit i arrenco cap a la serralada, el punt més dur  físicament i psicològicament de la ruta, a ple sol i sense una sola ombra on descansar de la torradera que caurà. Em poso música per animar-me una mica però a mesura que vaig crestejant les forces em minven perillosament, el mareig és cada vegada més important i fins i tot m’he d’agafar a algun petit arbre perquè em roda tot. La gent em comença a avançar i sento una impotència molt important, no puc fallar tant aviat!

Crestejant la serralada del Montmell

 

Durant el trajecte tornen a passar gent que em coneix i amb els quals comparteixo algun moment de xarrera, s’agraeix, almenys no penso amb el que m’està passant. Quan arribo a Sant Miquel he perdut molt de temps i dins de l’església torno a aturar-me aprofitant la fresca de l’interior. Estic perdent massa temps i en sóc conscient però he de mirar de reanimar-me una mica si no estic llest. Arrenco novament fins al cim del Montmell, el meu avançar comença a ser penós i quan arribo al cim que tantes vegades he coronat entrenant m’assec al costat de l’estelada i miro l’horitzó, llegeixo els missatges d’ànims de la Rosa Maria, medito profundament la possibilitat de deixar-ho córrer però alguna cosa m’empeny cap avall, a l’altra vessant no caurà tanta solana i amb una mica de sort em recupero, dit i fet.

 

Al cim del Montmell

 

 

Passa aquelles coses que mai entens com poden passar, de cop i volta em recupero quasi de forma miraculosa i em trobo fort, amb ganes de córrer, sense mareig i torno a poder beure líquid sense temor de treure-ho tot, la gasolina torna a córrer per les meves venes i començo a avançar gent en direcció a Torrusolla. Avituallo ràpid, el sol es comença a amagar i la temperatura s’ha suavitzat, gaudeixo de córrer i em sento collonut, tiro fins a Selma a bon ritme, allà em truca el Marc que acaba d’arribar a Aiguaviva, a només 8km de on estic jo! He recuperat molt bé!. Començo a córrer fins que tinc que parar a posar el frontal, ja quasi no m’hi veig. A llavors em truca la Rosa Maria que estan a Aiguaviva amb els nens, em sento feliç de saber que els veuré i em dona ales com mai, trotant i trotant arribo a Aiguaviva al quilòmetre 52 amb molta força i energia. Veure a la família m’omple moltíssim, però tenen que marxar, són les 20h i la nena ha de sopar. Comparteixo taula amb el Juan Agustín i el Joan Ribas, els noms els he sabut després. Després d’una estona amb companyia em torno a posar el frontal amb piles noves disposat a córrer en solitari per les muntanyes que tant bé conec. Em trobo molt bé i vaig fent gaudint de la solitud, tant sol i tant acompanyat al mateix temps per òlives, aranyes, granotes i senglars. Trotant i trotant fins arribar a Mas Bartomeu on hi ha al control l’Heribert i el Josep de la Bisbal que em tracten a cos de rei. Ja he superat el km58,3 i ara toca baixar fins al dipòsit per tornar a pujar a les 4 fites en direcció a Cal Gassó. Vaig força bé, paro a avituallar a Cal Gassó i baixo pel corriol a tot drap, avanço a dos corredors durant la baixada, una mica més i mels emporto per endavant! Però arribant a la Torregassa m’equivoco i em desvio a la dreta, el que té fer aquests camins entrenant, ja no mirava ni les cintes blanques. A l’arribar al semàfor veig que el camí venia per una altra banda, acollonit de que hi hagués un punt de control per evitar agafar dreceres començo a córrer en direcció contrària i no es plat de bon gust! Fins que em trobo als dos que havia avançat, no hi ha punt de control, perfecte puc seguir endavant i trotant trotant arribo a la Casa Murada, km67,9.

A la llum del frontal

 

Després de menjar un donut i xocolata començo a tirar novament, avanço a un parell de corredors més per la pista planera que voreja Idiada, realment avorrit aquest tros!!!  I és aquí on el cos se’m torna a regirar i de quina manera, vomito corrent, no paro i aixeco el cap com demanant clemència. Arribar a la Papiola és el meu únic objectiu a curt termini. Començo a notar que em quedo sense hidrats, sense fuel i l’olor a amoníac que desprèn el meu cos és un clar símptoma de que tiro de reserves, intento prendre un gel però el vomito al moment, no puc beure ni aigua! Queden poc més de 15km i es presenten agònics!!! Se que la meva ment pot amb això i més, deixo de córrer perquè el remenar de l’estomac m’està deixant KO. Finalment arribo a la Papiola, km 74,1. Intento prendre un Aquarius però es rebota i desisteixo, queda un tram que quan portes quasi 75km i tirant de reserves és una putada de les més grans que et poden fer, pujada al Puig del Lleó i el repetidor de TV del Vendrell. Truco al Soci, ja arribo! El Marc ha arribat amb 14 hores i 30è de la general, jo vaig cap a les 16h i 61è tenint en compte els dos moments crítics, un que ja he superat i l’altre que l’estic passant serà un èxit finalitzar amb aquesta posició. Pim, pam, pim, pam i una altra vegada al trot! Un altra vomitada i ja enfilo el carrer Roquetes, ja ho tinc al sac! Arribo a la Lira i m’estan esperant el Soci, la Rosa, l’Aitor que s’ha adormit, el Marc i la Paola! Satisfacció total, aturo el crono amb 16:02h i 61è de la general. Sabia que havent-me trobat bé hauria fet molt millor temps però ha estat una Trenkakames heroica per al meu atrotinat cos!!!

Arribada del Marc Palacios

Momentasso amb la Paola

 

El Josep Ramon! crack!

 

L'arribada d'un servidor

 

Fi de festa!

Ara toca descansar.....tres llargues distàncies i dues ultres aquest 2012, potser ara toca reposar i...........