Passa al contingut principal

Primer dia a Bagà! Crònica de la CdV2012


El divendres arribem a Bagà, anem a recollir el dorsal i preparar la bossa que anirà al refugi de Prats d’Aguiló...es copsa l’ambient! Realment encara no en sóc gaire de conscient del que passarà el dissabte, tant de temps pensant en aquest moment i ja s’acosta, es moooolt difícil explicar i menys entendre el que un pot sentir en aquests moments si no ho vius en primera persona.

 De moment el temps es insegur, plou a estones però les cares de la gent no denoten por, ens al contrari, denoten ganes de que soni la música de The Last Mohicans i que es posi la pell de gallina mentre les teves cames et demanen recórrer els 85 quilòmetres de Cavalls del Vent. Aquest estiu ja he fet Cavalls del Vent en dues ocasions i el meu temps és de 19:45h però el puc millorar molt. Tanmateix, no és el mateix fer la Cavalls per lliure que fer-la en cursa i es nota molt amb les cares de la gent.


En aquest punt un ja comença a tremolar
 

A la recollida de dorsals em faig la foto de rigor amb el fons que resa el lema “Ready to go!”, efectivament estic on ready! Tot seguit ens dirigim al Breafing de la cursa, ple a vessar de corredors per escoltar les últimes notícies i sobretot estar al corrent de la situació meteorològica per demà. El que expliquen és que sembla que podria aturar-se la borrasca i tocar-se de refilo, amb una mica de sort ens mullem poquet. De totes maneres tenen previst la possibilitat de retardar la sortida de la cursa o fins i tot retallar-la, tenim d’estar al lloro dels sms que podem rebre informant de les últimes novetats. Un cop acabat el “breafing” marxem cap a Cal Companyó, la masia on dormirem i que es situa a Guardiola de Berguedà, solsament a 10 minuts del centre neuràlgic de Bagà.

 

 A Cal Companyó sopem tranquil·lament mentre polim els últims detalls de l’assistència que em farà el Soci i sopem amb companyia d’un corredor de Tenerife que ha corregut 3 vegades la Transvulcania i dos corredors de Madrid, un d’ells va abandonar l’any passat i ve a treure la espina clavada. També hi ha corredors de Mallorca, colombians i alguns de la terra. Fa goig l’ambient que es viu a la vora d’un bon sopar.

 

Retiro a dormir deixant-ho tot preparadet per el dissabte, sento abans d’anar a dormir els brams dels cérvols que festegen quan entra la tardor, un espectacle digne de ser escoltat i per sort agafo el son ben aviat.

Tot apunt!
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Besiberri sur, crònica d'un fracàs mental

  Feia dues setmanes que tenia pendent escriure aquest article, de fet, el vaig escriure fins a quatre vegades i mai m’acabava d’agradar com quedava, possiblement era perquè l’escrivia de forma força visceral i no em convencia publicar-ho d’aquella manera. Aquest és el relat d’un cim no aconseguit, d’una frustració important ja que perseguia el 3.000 del Besiberri des de feia dos anys en hivernal i em vaig quedar a 2.967 metres d’alçada. No seria frustració si no hagués estat per un fracàs mental en tota regla, però francament el cim era possible i no vaig tenir l’empenta suficient per assolir-ho. Una retirada a temps és una victòria, això ja ho sé, però la sensació de buidor segueix present. Us deixo la crònica tal i com va quedar a la quarta intentona. “Decepció, frustració, tristesa..., son alguns dels sentiments que m’envaeixen després de quedar-me a poc més de 100 metres del cim del Besiberri Sur, afrontava amb molta il·lusió aquest cim en hivernal després d’avortar la seva esca