Passa al contingut principal

Definitivament una parada tècnica!!!!

Doncs així mateix, he decidit variar els plans inicials previstos i fer una aturada necessària als meus entrenaments i objectius a curt termini. Ho vaig decidir ahir mateix fent un entrenament amb el meu germà, després de valorar a fons la cursa de la Marcenca i veient els tres intensos mesos d'activitat física que porto potser és normal que em trobi cansat i els dolors dels turmells que no desapareixen, uns dolors que arrossego des dels 7 Cims, els dolors lumbars que s’aguditzen a les baixades, per tot això potser ha arribat el moment i aprofitant la calor i les mini vacances per aturar-se de córrer. Això no vol dir aturar-se de l’activitat física, a partir d’ara faré més treball de gimnàs amb l’el·líptica i bicicleta i un treball muscular per potenciar alguns muscles una mica oblidats i una mica de natació. Es tracta de minimitzar el impacte a les articulacions i als muscles, un bon descans i una bona recuperació penso que pot ser clau per afrontar nous reptes com per exemple la Cavalls del Vent Sub36 que de moment queda aplaçada a primers de setembre.

Al bloc seguiré estant actiu.... que no decaigui!!!!  

Amb el meu germà d'entrenament

Comentaris

  1. desde on esta feta aquesta foto CRAKS

    ResponElimina
  2. Hola company, aquesta foto està feta des del Puig de La Cova al Montmell, és aquell puig on hi ha una caseta de guàrdia dels bombers ara no utilitzada

    ResponElimina
  3. heu pujat desde la bisbal via mas bartumeu o deixant cotxe coll d,arca. i quant de temps

    ResponElimina
  4. Hola company, vam pujar des de La Bisbal per La Meixa, passant per Mas Bartomeu i un cop a dalt girar a l'esquerra fins el Puig de La Cova. Surten uns 20 quilòmetres en total, vam tardar aprox 3h, amb la calma. Si necessites el track el puc enviar per mail, de totes maneres el penjaré al bloc a la secció de rutes trail running.
    Salut!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Besiberri sur, crònica d'un fracàs mental

  Feia dues setmanes que tenia pendent escriure aquest article, de fet, el vaig escriure fins a quatre vegades i mai m’acabava d’agradar com quedava, possiblement era perquè l’escrivia de forma força visceral i no em convencia publicar-ho d’aquella manera. Aquest és el relat d’un cim no aconseguit, d’una frustració important ja que perseguia el 3.000 del Besiberri des de feia dos anys en hivernal i em vaig quedar a 2.967 metres d’alçada. No seria frustració si no hagués estat per un fracàs mental en tota regla, però francament el cim era possible i no vaig tenir l’empenta suficient per assolir-ho. Una retirada a temps és una victòria, això ja ho sé, però la sensació de buidor segueix present. Us deixo la crònica tal i com va quedar a la quarta intentona. “Decepció, frustració, tristesa..., son alguns dels sentiments que m’envaeixen després de quedar-me a poc més de 100 metres del cim del Besiberri Sur, afrontava amb molta il·lusió aquest cim en hivernal després d’avortar la seva esca