Passa al contingut principal

Valoracions de la Filirun 2013

Feia molt de temps que no escrivia al bloc, no tenia ni el temps ni potser la motivació necessària per escriure. Intentaré en posar-me al dia en poquet, tinc alguns escrits pendents, per una banda l’ascens al cim del Atlas, el Toubkal, el meu primer 4000 metres. Per una altra tinc les impressions personals de l’entrenament per Cavalls del Vent 2013, una nova ascensió ja mítica com el Pedraforca, una jornada d’entrenament en alçada al Cadí o la meva participació a la Filirun del Vendrell, i és per aquest punt on començaré a posar-me al dia.

Aquest passat dissabte participava a la primera cursa de muntanya Filirun, una semi nocturna de 17km. Ja havia dit en moltes ocasions que ja renunciava a córrer curses curtes, son modalitats que no m’agraden per un motiu, jo sóc un corredor de llargues distàncies i ritmes tranquils, no em sento a gust a ritmes massa elevats i molt menys la primera hora de cursa on el meu problema de l’asma induïda per l’esforç em limita molt a l’hora de córrer a velocitats altes. Doncs a la Filirun vaig trencar amb això i el dissabte era a la sortida d’aquesta cursa, dues coses em van portar a participar-hi, una perquè era la primera cursa d’aquestes característiques al Vendrell i l’altra perquè volia fer un entrenament diferent de córrer sempre per els mateixos llocs i sol. A més, el meu germà també correria i em feia especial il·lusió compartir-ho amb ell.

Moment de la sortida


Però la realitat s’imposaria en breu, a la sortida la gent ja va sortir a un ritme excessiu, una mitja de 4:30 i en alguns moments a 3:40, evidentment un ritme massa heavy per a mi i sense afluixar ni un moment. Ja tenia clar que aquest ritme em passaria factura però augmentar el ritme també m’aniria bé tenint en compte que sempre mantinc ritmes molt suaus. Però al quilòmetre 5 ja estava absolutament fos, no era una cursa per a mi en absolut i vaig tenir que posar-me a caminar per recuperar-me una mica de la sotragada. A partir d’aquest moment la cursa deixava de ser-ho per a mi i senzillament aniria a fer un entreno més als meus ritmes però em costava molt recuperar-me, el meu germà m’esperava però el vaig enganyar dient que em retiraria al següent control i que continués, no volia retenir-lo al meu costat. D’aquesta manera vaig començar a recuperar-me i tornar a córrer, això si, als meus ritmes de llarga distància completant el recorregut en 2:06h. El que si que em sap greu és que la meva família es pensava que m'hauria retirat i per tant els vaig sorprendre a la línia d'arribada, no vaig poder agafar a l'Arnau que m'estava esperant perquè no el vaig veure fins que ja havia creuat.

El meu germà Victor arribant amb la seva filla Sara i el meu Arnau


Un cop passat vaig les meves valoracions, ara si, de forma definitiva abandono curses de curta distància, només faré ultra distàncies que és on em trobo molt més còmode. Les valoracions respecte a la cursa son molt bones, un traçat molt bonic i una organització que hi ha posat l’empeny per que tot sortís rodó tot i la pluja, només cal felicitar-los per la feina realitzada.
Ara toca tornar al Cadí-Moixeró a entrenar una tirada llarga en alçada que serà el proper dissabte.    


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Tocant el cel de l'Atlas

Aquest article ha tardat mooooolt de temps a sortir a la llum, vaig voler impregnar tot el que aquella sortida al Toubkal em va aportar a la meva persona, i poc a poc l’article va quedar relegat a un segon terme, mai trobava el moment de presentar-lo en societat. Aquest moment ha arribat i us deixo unes paraules encisades per els aromes de Marrakech. Mirades d'Atlas Un viatge entre amics, aterrem a un món diferent, una cultura escrita a pinzellades de les sures del Islam, com fer un viatge en el temps i traslladar-se a un món d’essències, de colors vius i crides a l’oració. Marrakech és com una donzella de vermellosa cara, cenyida per muralles bull la Medina amb els seus laberíntics carrers i minarets alçats com llances ferint al cel. A cada instant tallat pel vent i per cinc vegades canten al "salat", transmeten un cant embriagador a cada un d’ells fins ressonar per tots els racons, és el moment de la reverència, de l’espiritualitat dels éssers amb les

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer