Passa al contingut principal

Escalfant motors per al repte VCUF

Ja ho tenim a tocar, queden cinc dies per al repte més absurd de la meva etapa com a esportista de pa sucat amb oli. A quants de vosaltres aficionats a les ultra distàncies no se us ha passat pel cap mai saber fins a on serieu capaços d’arribar?, doncs jo ho vaig a posar el pràctica. La meva distància més llarga han estat 90km aproximadament, mai he passat dels 100K i no tinc ni idea de fins a quina distància seria capaç d’assolir. Un bon dia vaig començar a germinar la idea de provar-ho, pensava que necessitava algú que m’ajudés en aquesta empresa, algú que m’avituallés i m’anés seguint per quan el meu cos digués prou. Realment era una tasca difícil fer-li fer a algú aquesta tasca, més que res per respecte a aquella persona, però un dia va aparèixer davant meu la Volta Cerdanya Ultrafons, una prova de 214km que s’adequava a les meves pretensions, que millor que intentar la meva bogeria sabent que tindré avituallaments de l’organització, possibilitat de canviar de roba i per damunt de tot saber que si el cos diu prou et podran retornar sa i estalvi a bon port. Poc a poc m’anava fent la idea de que aquest podia ser un bon moment per fer-ho però la distància de 214km i el fet de no estar entrenat com caldria no em permetia fer el pas endavant, però un dia el Rubén i l’Albert, companys de feina em van esperonar a intentar-ho amb ells, el sol fet de compartir la bogeria i no sentir-te tan boig en solitari em va donar la empenta que em feia falta.

La meva tercera edició dels 7 cims de 58km em van donar però un regal en forma de lesió, un esguinç al turmell acompanyat d’una fascitis plantar que m’han deixat aturat quasi un mes, a la tercera setmana vaig tornar a córrer una mica però vaig recaure, la VCUF començava a ser una utopia però ja havia fet el pagament de 140 euros de la inscripció i això ja no m’ho retornen. Després de la recaiguda vaig abandonar el córrer i em vaig dedicar a la btt, almenys no perdre fons. Ahir la visita al fisioterapeuta, el gran mag Fernando Campón, em va tornar a donar esperances, sembla que el turmell està en bones condicions i puc tornar a provar de córrer, val a dir que em fa certa por fer-ho ara mateix però serà el meu últim test.

Passi el que passi ja sé que vaig a la VCUF sense la pretensió d’acabar-la, sé que es fa estrany començar un repte d’aquesta manera però més val ser conscient del que hi ha per davant i no crear-se falses expectatives. Vull senzillament anar a gaudir-ho, sense pressions, anar fent i veure fins a on puc ser capaç d’arribar o fins on el turmell em deixa, perquè una cosa tinc molt clara, si el turmell em dona el més mínim senyal de fallida plegaré en aquell mateix instant, no pretenc fer-me mal abans de la cita del Toubkal i per damunt de tot el retorn a la Ultra Cavalls del Vent. Faci el que faci estaré satisfet almenys d’haver-ho donat tot, i si per aquelles coses aconseguís arribar al final doncs seria una tremenda satisfacció i alhora preocupant perquè seguiria potser sense trobar els meus límits i penso que anirà essent l’hora de fer-ho!, o potser millor encara no....no ho sé...deixem-ho a l’aventura, que sigui el que els astres vulguin!

Fa por només de veure'l




Comentaris

  1. Be company, una altre fita i a la vegada repte per tal d'anar aprofondint en el teu camí per explorar els teus límits amb cura, això es el que m'agrada de la teva persona.
    Aquest cop no ho podrè viure en primera persona però pot estar segur que estarè a la guait de com va tot, content per els companys de feina que han aconseguit aquesta empenta que feia falta per apuntar-te a aquesta cursa i tambè ho viureu tots plegats. Sambariiiiiiii i seny.
    El Soci

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Tocant el cel de l'Atlas

Aquest article ha tardat mooooolt de temps a sortir a la llum, vaig voler impregnar tot el que aquella sortida al Toubkal em va aportar a la meva persona, i poc a poc l’article va quedar relegat a un segon terme, mai trobava el moment de presentar-lo en societat. Aquest moment ha arribat i us deixo unes paraules encisades per els aromes de Marrakech. Mirades d'Atlas Un viatge entre amics, aterrem a un món diferent, una cultura escrita a pinzellades de les sures del Islam, com fer un viatge en el temps i traslladar-se a un món d’essències, de colors vius i crides a l’oració. Marrakech és com una donzella de vermellosa cara, cenyida per muralles bull la Medina amb els seus laberíntics carrers i minarets alçats com llances ferint al cel. A cada instant tallat pel vent i per cinc vegades canten al "salat", transmeten un cant embriagador a cada un d’ells fins ressonar per tots els racons, és el moment de la reverència, de l’espiritualitat dels éssers amb les

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer