Ja ho tenim a
tocar, queden cinc dies per al repte més absurd de la meva etapa com a esportista
de pa sucat amb oli. A quants de vosaltres aficionats a les ultra distàncies no
se us ha passat pel cap mai saber fins a on serieu capaços d’arribar?, doncs jo
ho vaig a posar el pràctica. La meva distància més llarga han estat 90km
aproximadament, mai he passat dels 100K i no tinc ni idea de fins a quina
distància seria capaç d’assolir. Un bon dia vaig començar a germinar la idea de
provar-ho, pensava que necessitava algú que m’ajudés en aquesta empresa, algú
que m’avituallés i m’anés seguint per quan el meu cos digués prou. Realment era
una tasca difícil fer-li fer a algú aquesta tasca, més que res per respecte a
aquella persona, però un dia va aparèixer davant meu la Volta Cerdanya
Ultrafons, una prova de 214km que s’adequava a les meves pretensions, que
millor que intentar la meva bogeria sabent que tindré avituallaments de
l’organització, possibilitat de canviar de roba i per damunt de tot saber que
si el cos diu prou et podran retornar sa i estalvi a bon port. Poc a poc
m’anava fent la idea de que aquest podia ser un bon moment per fer-ho però la
distància de 214km i el fet de no estar entrenat com caldria no em permetia fer
el pas endavant, però un dia el Rubén i l’Albert, companys de feina em van
esperonar a intentar-ho amb ells, el sol fet de compartir la bogeria i no
sentir-te tan boig en solitari em va donar la empenta que em feia falta.
La meva tercera
edició dels 7 cims de 58km em van donar però un regal en forma de lesió, un
esguinç al turmell acompanyat d’una fascitis plantar que m’han deixat aturat
quasi un mes, a la tercera setmana vaig tornar a córrer una mica però vaig
recaure, la VCUF començava a ser una utopia però ja havia fet el pagament de 140
euros de la inscripció i això ja no m’ho retornen. Després de la recaiguda vaig
abandonar el córrer i em vaig dedicar a la btt, almenys no perdre fons. Ahir la
visita al fisioterapeuta, el gran mag Fernando Campón, em va tornar a donar
esperances, sembla que el turmell està en bones condicions i puc tornar a
provar de córrer, val a dir que em fa certa por fer-ho ara mateix però serà el
meu últim test.
Passi el que
passi ja sé que vaig a la VCUF sense la pretensió d’acabar-la, sé que es fa
estrany començar un repte d’aquesta manera però més val ser conscient del que
hi ha per davant i no crear-se falses expectatives. Vull senzillament anar a
gaudir-ho, sense pressions, anar fent i veure fins a on puc ser capaç d’arribar
o fins on el turmell em deixa, perquè una cosa tinc molt clara, si el turmell
em dona el més mínim senyal de fallida plegaré en aquell mateix instant, no
pretenc fer-me mal abans de la cita del Toubkal i per damunt de tot el retorn a
la Ultra Cavalls del Vent. Faci el que faci estaré satisfet almenys d’haver-ho
donat tot, i si per aquelles coses aconseguís arribar al final doncs seria una
tremenda satisfacció i alhora preocupant perquè seguiria potser sense trobar
els meus límits i penso que anirà essent l’hora de fer-ho!, o potser millor encara
no....no ho sé...deixem-ho a l’aventura, que sigui el que els astres vulguin!
 |
| Fa por només de veure'l |
Be company, una altre fita i a la vegada repte per tal d'anar aprofondint en el teu camí per explorar els teus límits amb cura, això es el que m'agrada de la teva persona.
ResponEliminaAquest cop no ho podrè viure en primera persona però pot estar segur que estarè a la guait de com va tot, content per els companys de feina que han aconseguit aquesta empenta que feia falta per apuntar-te a aquesta cursa i tambè ho viureu tots plegats. Sambariiiiiiii i seny.
El Soci