Passa al contingut principal

Gran Bachimala, un altre gegant al sarró


Tinc força oblidat el bloc des de ja fa uns dies, la feinada que suposa gestionar altres blocs i els treballs de la Cursa del Centreex i la Pedalada Solidària 2013 no m’han deixat gaire temps per oferir les ja clàssiques cròniques de les activitats que vaig realitzant.


 


Aquest passat mes d’abril vam fer l’escapada mensual d’alpinisme, aquesta vegada la proposta era fer el Gran Bachimala de 3.177 metres d’alçada, un nou assalt a un 3000!. La idea principal era fer-lo per la Punta de Sabre de 3.136m, així poder fer dos tres mils en una sola jornada i afrontar una cresta delicada i molt aèria per anar superant-se poc a poc.

 

El pla era fer nit divendres al refugi lliure de Tabernes, portàvem tot el material a lo gran ja que en principi calculàvem arribar fins al refugi amb el cotxe. Vam parar a sopar pel camí i vam fer la pista que porta de San Juan de Plan fins a refugi força tard, però la complicació arribaria en forma de neu a la pista que ens impossibilitava d’arribar al refugi, feia un vent de collons i estava nevant, el pla queia com un castell de cartes només començar!. El tema és que vam tenir que començar a valorar opcions, una era anar al refugi de Viadós i mirar d’entrar per fer-hi nit, però el vam trobar tancat. L’altra buscar una cabana que trobéssim oberta per dormir i l’endemà valorar la situació però no trobàvem res. Finalment i ja ben entrada la mitjanit vam trobar el refugi lliure de Viadós per quan aquest està fora de temporada, la porta estava oberta de l’espai comú i vam accedir a l’interior. Almenys aquí quedàvem resguardats de la nevada i del vent.

 

A punt per sortir!

Quan tot es comença a torçar de bon començament sembla que tots els plans s’esguerren per moments però vam començar a fer una valoració de com afrontaríem el cim. La previsió de dissabte era dolenta per vents forts i molt forts en cotes altes, com que volem fer la cresta aquesta condició ens és dolenta. El diumenge sembla que el temps és ideal per a fer l’ascens, per lo tant ens decidim a fer una aproximació dissabte amb la calma per veure per on tenir que pujar i l’estat de la neu, la previsió d’allaus és en principi bona a primeres hores però a mesura que avanci el dia anirà augmentant a notable.

 

Per tant dissabte no ens llevem d’hora, i comencem a fer una aproximació fins al Coll de Viadós, des d’allà veurem si les condicions son bones per atacar el cim per Sabre o fer la ruta normal diumenge. L’aproximació l’anem fent a bon ritme, el vent bufa però encara no ho fa amb molta força, hem sortit tard de ruta, ja son passades les 10 del matí però la neu està en bones condicions, el regel nocturn a fet la seva feina i per la banda francesa entren badades de núvols que no deixen escalfar gaire l’ambient, de fet el vent augmenta notablement la sensació de fred. Anem progressant sempre a cegues, en cap moment la nuvolositat ens deixa veure el Bachimala, passem per alguns punt on el vent comença a pujar d’intensitat i tenim que progressar amb cura per zones una mica exposades. Mentre pugem anem valorant la situació, a les nostres esquenes s’obre el paisatge espectacular, podem veure el Perdido i flanquejant la nostra dreta el Posets que vam pujar el 30 de desembre. Quan ens trobem a prop del Coll de Viadós tenim que començar a prendre una decisió important, prosseguim a cim o fem el descens i tornem a fer-ho el diumenge. Una cosa tenim molt clara, l’opció Punta de Sabre queda descartada, la cresta és llarga i molt exposada, amb aquest vent que ja comença a bufar amb ratxes importants faria que la progressió s’alentís molt. Tenim l’opció d’atacar el cim per la ruta clàssica, també hi ha una cresta molt exposada, de fet els del refugi ens han comentat que una cordada va retirar una setmana abans just en aquest punt de la cresta perquè estava molt afilada. Però la cresta té uns 50 metres i pensem que la podem fer. Decisió final presa, ataquem cim del Bachimala, sabem que la cosa serà llarga i que ens pot agafar nit, però tenim frontals a les motxilles per si de cas i el GPS preparat per fer un return to go!.
 
 

Arribant al Coll de Viadós
 
 




 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Per un moment els núvols ens deixen veure la ruta d’ascens, serà una pujada dura de debó, un cop a dalt tocarà anar progressant pel llom fins arribar a la cresta final. En el camí veiem que ha caigut una allau per la zona de la Punta de Sabre, ho ha fet mentre pujàvem perquè abans no hi era. Seguim pujant, aquí el Rubén marca un ritme prou alt, jo començo a pagar una mica de pajarilla per no menjar, ens aturem un moment i aprofito per menjar alguna cosa i em recupero. En algun punt comprovem que el mantell no està molt estable per lo que augmentem el ritme un mica per sortir del perill. Amb 5 hores i mitja ens plantem ja al començament de la cresta, ens hi posem de pet i val a dir que per a poder fer els 50 metres de cresta que ens separa del cim tardem una hora de rellotge, el vent bufa a ratxes fortes i la progressió ha de ser lenta, procurant posar els peus on toca i tenir ven clavat el piolet per tenir bona mà. La boirada no ens deixa veure els patis que tenim però en algun moment s’obre i la visió és senzillament espectacular, en aquest punt no val a badar, un error i s’acaba tot!. He de reconèixer que el culet se’m va fer petit en aquest punt però la sang freda va tenir que fer acte de presència, quan ens bufa el vent fort ens arraulim protegint-nos, quan ho deixa de fer progressem novament i així fins assolir el cim del Gran Bachimala! No tenim ni una sola vista que gaudir, no veiem absolutament res però estem molt satisfets d’estar-hi, ens fem les fotos de rigor i conscients de que tenim poc temps i de que hem de tornar per la mateixa cresta no ens hi estem més de cinc minuts a dalt, ara queda el descens, una de les parts més perilloses d’una ascensió però ens hi posem amb els cinc sentits posats en la feina. A la tornada per la cresta em sento una mica insegur, la progressió d’esquerres em costa una mica, en aquest punt ens cordem en ensamble tots tres per mantenir la distància bona entre tots i per donar a la ment un plus de seguretat que ajudi a passar-la amb més confiança. Després d’una altra hora superem la cresta i ens descordem. Toca desfer camí i gaudir ara si d’aquells paisatges que durant l’ascens ens quedaven a l’esquena.
 
 






L'entrada a la cresta del Gran Bachimala



En plena cresta!



Foto al cim del Gran Bachimala amb el Rubén

Foto al cim amb el Sergi


Forta pendent en descens
Moment per catxundeiu

 

Durant el descens el nostre company Sergi pateix un lleuger contratemps que li comporta un esguinç de turmell, sort que ja estem arribant i el paio hi posa la resta per arribar-hi. Una senyal inequívoca de que mai ens podem relaxar fins que no arribem al destí final. Arribem encara amb llum diürna després de 10 hores d’esforç físic i mental, ara si que si celebrem l’èxit aconseguit regat amb una cervesa fresca! Després de les trucades pertinents a les famílies per dir que estem tots bé, toca sopar i fer valoracions de la jornada. Després d’un bon sopar fet al refugi lliure de Viadós anem a dormir al refugi guardat a descansar, el diumenge teníem possibilitat de fer un barranc però la lesió del Sergi ho deixa per un altre dia.

 
Moment de relax després del cim


Soparet de premi!


Ja en tenim un altre al sac, el Gran Bachimala ens ha deixat pujar tot i les condicions meteorològiques. Un 10 per la cordada, el Rubén ja ha fet el seu primer 3000 amb neu i gel, el Sergi per la seva pausa mental i la seguretat que et dona et tot moment i jo he superat la meva primera cresta catxonda de veritat.....

 
Recollint l'apartementet!


Moment de relax diumenge
  

 

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Besiberri sur, crònica d'un fracàs mental

  Feia dues setmanes que tenia pendent escriure aquest article, de fet, el vaig escriure fins a quatre vegades i mai m’acabava d’agradar com quedava, possiblement era perquè l’escrivia de forma força visceral i no em convencia publicar-ho d’aquella manera. Aquest és el relat d’un cim no aconseguit, d’una frustració important ja que perseguia el 3.000 del Besiberri des de feia dos anys en hivernal i em vaig quedar a 2.967 metres d’alçada. No seria frustració si no hagués estat per un fracàs mental en tota regla, però francament el cim era possible i no vaig tenir l’empenta suficient per assolir-ho. Una retirada a temps és una victòria, això ja ho sé, però la sensació de buidor segueix present. Us deixo la crònica tal i com va quedar a la quarta intentona. “Decepció, frustració, tristesa..., son alguns dels sentiments que m’envaeixen després de quedar-me a poc més de 100 metres del cim del Besiberri Sur, afrontava amb molta il·lusió aquest cim en hivernal després d’avortar la seva esca