Passa al contingut principal

Crònica Campi qui Pugui 2013


El passat diumenge dia 13 de gener vaig anar a la meva primer cursa d’orientació, em volia estrenar en aquesta diferent forma de córrer i prendre apùnts per la cursa que estem preparant a la Bisbal. Vaig animar al Jose Manuel Borne per a que s’estrenés això de les curses i m’acompanyés per treballar en equip. Vam gaudir d’allò més, quan un prenia la decisió incorrecte allà estava l’altre per corretgir-lo i formàvem un equip prou trempat! Val a dir que estàvem en clara inferioritat amb la resta de corredors, ells es coneixíen el terreny i nosaltres no, però no conèixer el terreny penso que fa que sigui més divertit, oi?

Doncs res, que quan estàvem en cursa li vaig proposar al Borne que fes ell la crònica per al bloc, em feia il·lusió donar-li el meu espai per a que fós ell mateix qui expliqués com havia viscut aquells moments. Per aquest motiu,  jo no faré cap crònica, és per ell tota! Us deixo amb la crònica que m’ha enviat el Jose Manuel Borne..


PETIT RELAT DEL’ ENRIQUIMENT DEL MEU ESPERIT.( I CURSA CAMPI QUI PUGUI)
Per Jose Manuel Borne

08:03 El meucompany de cursa el senyor Carles Castelló pica a la porta de casa, en un quart d’hora estem a Vilafranca, és poc temps, però dóna per fer una petita xerrada i contemplar un espectacle de llum i de color al cel, el color de la sortida de sol. El matí està fresquet, però la temperatura és bona.

08:30 Ens trobem a la plaça Jaume I amb el Jordi (el Bene), que és una peça d’aquesta cursa, abans el Caste s’adona que té trencada la motxilla nova i això el posa de mala llet. Tot seguit agafem els dorsals, mapa i busquem el racó d’un bar per escalfar-nos i…

09:05 El mapa el tenim més que mirat i la ruta més que traçada, hi ha un bon “ambientillo”, encesa de traca de sortida i sense escalfar ni gaires estiraments comencem a córrer. Als primers 15 metres tothom,menys un pare amb el seu fill de 10anys, un noi i nosaltres,comencen la cursa en sentit contrari al nostre.

El primer punt de control a trobar està a la plaça de Moja, anem a un ritme tranquil. Quan el rellotge del Caste havia pitat un parell o tres  de vegades, li pregunto i em diu que això pita quan baixa dels 4:30m/s per unes series que havia fet uns dies abans i que ja ho treurà, però no ho treu i aquesta alarma ens acompanya tota la cursa. Nota del Caste: “tant tranquil el ritme no era company, si em pitava era perquè anàvem a menys de 4:30 el quilòmetre!!! Abans d’arribar a Moja, primer hem d’atravessar per sota la via i trovar un pas de control obligatori, però no trobem ningú  al control. A l’arribar a Moja, avituallament d’aigüa, ametlles i taronjes, parlem una estona amb el noi que ens agafa el número de dorsal i continuem la marxa cap a Font de l’Amatllo. El cos ja s’ha escalfat i em trobo d’allò mes bé, sortim del poble i al planell s’intueix que hi ha un corriolet que va per sota de les torres d’alta tensió de la muntanya de Cal Passeres. La lleu pujada de la muntaya la alternem corrent i caminant ràpid, trobem el terreny una mica mullat, tant al Caste com a mi ens agrada el camí que hem agafat i el gaudim. Sabem que a l’arribar a l’alçada de Cal Ximet ens trobarem un tall de montanya i tenim decidit avançar cap a l’esquerra. A l’arribar al tall, el Parc comarcal d’Olèrdola el tenim al davant, mirem a la dreta i observem gent pujant al Castell per una petita tartera, justament sota els nostres peus trobem una corda que tira muntanya avall, ens mirem i ja està, decidit! Cap avall que hi falta gent!!!. Passo davant del Caste, la baixada no té gaire complicació però la pedra está mullada i s’ha de anar amb compte.  Estic eufòric, disfrutant al màxim i vaig mig corrents per un corriolet que passa justament per sota d’aquesta paret. Arribem a un punt d’incertessa, doncs el corrriolet queda tallat i dubtem si anem per bon camí, però el Caste diu que ha de ser a la força per aquí, continuem i l’encertem, trobem novament el camí que ens porta directes a la Font de l’Amatlló, la parella que estaba al punt d’avituallament s’espanten i ens pregunten d’on collons sortim.

Desde la Font es veu un camí a l’esquerra que puja cap al Castell d’Olèrdola, següent punt de control, total que decidim pujar per la tartera. La tartera és una miqueta pronunciada però curta i arribem a dalt. La meva respiració, les meves pulsacions són boníssimes i les meves cames no poden parar de córrer, a l’avituallament una mica de taronja, aigüa i ametlles. S’ha de decidir en quin moment deixem la carretera i ho fem al primer camí que ens trobem. Baixant per aquí, avancem a altres participants de la cursa. A un bon ritme ens enfilem a l’últim punt que es troba al Pi de la Serreta, passant pel fondo del cementiri trobem zones de fang i en una d’aquestes el Caste rellisca una mica i pica amb el talò del peu dret al tormell i es fa mal. Nota del Caste: “per variar, sempre m’he de fer mal a un lloc o altre”. Al passar per Cal Maiol em va cridar molt l’atenció un porxo de la primera planta guapíssim i antiquíssim, me’l vaig poder mirar bé perque hi havíen gossos i vam passar caminant. A l’arribar al Pi de la Serreta i veure lo majestuós i gran que era vaig decidir que tornaria allà amb la meva família en breu a fer un entrepà. Una vegada ens agafen el número de dorsal, agafem aigua i fem l’habitual xerradeta amb el xiquet d’allà. Amb les piles carregades i cap a la propera parada, la meta!. Jo en aquest punt de la cursa volia apretar  el ritme però el meu company es ressent del cop al tormell i anem a ritme suau. Nota del Caste: “menos lobos caperucita!” Ja arribant a la plaça i amb la conciència de que allò s’acabava, vaig començar a pensar amb la intensitat que ho havia viscut i el meu cos encara m’he demanava més.


11:30 Arribada a meta, foto i sensació de felicitat compartida amb el Caste. Tornem al bar del matí, agafem“refrigerios” i cap al cotxe en busca de l’entrepà, fem l’esmorçar mentre estirem i cap al poble; el Caste em diu que té dinar familiar i jo calçotada amb amics d’Albinyana.

Dono les graciès a l’organització pel traçat de la cursa i fer-me conèixer un raconet més d’aquesta terra nostra i, sobre tot, al meu incansable company de cursa el senyor Carles Castelló.

Graciès Caste.
 
 

Doncs res Borne, que gràcies a tu per l’amistat que ens uneix i espero haver-te encomanat una mica aquesta passió pel trail running....no tengo nada mas que decir!!!!

 PD: Vull felicitar a tota la gent de Correm per la terra, senzillament van fer una cursa “low cost” familiar i amb un bon rotllo sensacional. L’any que ve repetirem amics!!!

 

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Tocant el cel de l'Atlas

Aquest article ha tardat mooooolt de temps a sortir a la llum, vaig voler impregnar tot el que aquella sortida al Toubkal em va aportar a la meva persona, i poc a poc l’article va quedar relegat a un segon terme, mai trobava el moment de presentar-lo en societat. Aquest moment ha arribat i us deixo unes paraules encisades per els aromes de Marrakech. Mirades d'Atlas Un viatge entre amics, aterrem a un món diferent, una cultura escrita a pinzellades de les sures del Islam, com fer un viatge en el temps i traslladar-se a un món d’essències, de colors vius i crides a l’oració. Marrakech és com una donzella de vermellosa cara, cenyida per muralles bull la Medina amb els seus laberíntics carrers i minarets alçats com llances ferint al cel. A cada instant tallat pel vent i per cinc vegades canten al "salat", transmeten un cant embriagador a cada un d’ells fins ressonar per tots els racons, és el moment de la reverència, de l’espiritualitat dels éssers amb les

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer