El passat diumenge dia 13 de gener vaig anar a la meva primer cursa d’orientació,
em volia estrenar en aquesta diferent forma de córrer i prendre apùnts per la
cursa que estem preparant a la Bisbal. Vaig animar al Jose Manuel Borne per a
que s’estrenés això de les curses i m’acompanyés per treballar en equip. Vam
gaudir d’allò més, quan un prenia la decisió incorrecte allà estava l’altre per
corretgir-lo i formàvem un equip prou trempat! Val a dir que estàvem en clara
inferioritat amb la resta de corredors, ells es coneixíen el terreny i
nosaltres no, però no conèixer el terreny penso que fa que sigui més divertit,
oi?
Doncs res, que quan estàvem en cursa li vaig proposar al Borne que fes ell
la crònica per al bloc, em feia il·lusió donar-li el meu espai per a que fós
ell mateix qui expliqués com havia viscut aquells moments. Per aquest motiu, jo no faré cap crònica, és per ell tota! Us
deixo amb la crònica que m’ha enviat el Jose Manuel Borne..
PETIT RELAT DEL’ ENRIQUIMENT DEL MEU ESPERIT.( I CURSA CAMPI QUI PUGUI)
Per Jose Manuel Borne
08:03 El meucompany de cursa el senyor Carles Castelló pica a la porta de
casa, en un quart d’hora estem a Vilafranca, és poc temps, però dóna per fer
una petita xerrada i contemplar un espectacle de llum i de color al cel, el
color de la sortida de sol. El matí està fresquet, però la temperatura és bona.
08:30 Ens trobem a la plaça Jaume I amb el Jordi (el Bene), que és una peça
d’aquesta cursa, abans el Caste s’adona que té trencada la motxilla nova i això
el posa de mala llet. Tot seguit agafem els dorsals, mapa i busquem el racó d’un
bar per escalfar-nos i…
09:05 El mapa el tenim més que mirat i la ruta més que traçada, hi ha un
bon “ambientillo”, encesa de traca de sortida i sense escalfar ni gaires estiraments
comencem a córrer. Als primers 15 metres tothom,menys un pare amb el seu fill de
10anys, un noi i nosaltres,comencen la cursa en sentit contrari al nostre.
El primer punt de control a trobar està a la plaça de Moja, anem a un ritme
tranquil. Quan el rellotge del Caste havia pitat un parell o tres de vegades, li pregunto i em diu que això pita
quan baixa dels 4:30m/s per unes series que havia fet uns dies abans i que ja
ho treurà, però no ho treu i aquesta alarma ens acompanya tota la cursa. Nota del Caste: “tant tranquil el ritme no
era company, si em pitava era perquè anàvem a menys de 4:30 el quilòmetre!!!
Abans d’arribar a Moja, primer hem d’atravessar per sota la via i trovar un pas
de control obligatori, però no trobem ningú
al control. A l’arribar a Moja, avituallament d’aigüa, ametlles i
taronjes, parlem una estona amb el noi que ens agafa el número de dorsal i
continuem la marxa cap a Font de l’Amatllo. El cos ja s’ha escalfat i em trobo d’allò
mes bé, sortim del poble i al planell s’intueix que hi ha un corriolet que va
per sota de les torres d’alta tensió de la muntanya de Cal Passeres. La lleu pujada
de la muntaya la alternem corrent i caminant ràpid, trobem el terreny una mica
mullat, tant al Caste com a mi ens agrada el camí que hem agafat i el gaudim.
Sabem que a l’arribar a l’alçada de Cal Ximet ens trobarem un tall de montanya
i tenim decidit avançar cap a l’esquerra. A l’arribar al tall, el Parc comarcal
d’Olèrdola el tenim al davant, mirem a la dreta i observem gent pujant al
Castell per una petita tartera, justament sota els nostres peus trobem una
corda que tira muntanya avall, ens mirem i ja està, decidit! Cap avall que hi
falta gent!!!. Passo davant del Caste, la baixada no té gaire complicació però
la pedra está mullada i s’ha de anar amb compte. Estic eufòric, disfrutant al màxim i vaig mig
corrents per un corriolet que passa justament per sota d’aquesta paret. Arribem
a un punt d’incertessa, doncs el corrriolet queda tallat i dubtem si anem per
bon camí, però el Caste diu que ha de ser a la força per aquí, continuem i l’encertem,
trobem novament el camí que ens porta directes a la Font de l’Amatlló, la parella
que estaba al punt d’avituallament s’espanten i ens pregunten d’on collons sortim.
Desde la Font es veu un camí a l’esquerra que puja cap al Castell d’Olèrdola,
següent punt de control, total que decidim pujar per la tartera. La tartera és
una miqueta pronunciada però curta i arribem a dalt. La meva respiració, les
meves pulsacions són boníssimes i les meves cames no poden parar de córrer, a l’avituallament
una mica de taronja, aigüa i ametlles. S’ha de decidir en quin moment deixem la
carretera i ho fem al primer camí que ens trobem. Baixant per aquí, avancem a
altres participants de la cursa. A un bon ritme ens enfilem a l’últim punt que es
troba al Pi de la Serreta, passant pel fondo del cementiri trobem zones de fang
i en una d’aquestes el Caste rellisca una mica i pica amb el talò del peu dret
al tormell i es fa mal. Nota del Caste: “per
variar, sempre m’he de fer mal a un lloc o altre”. Al passar per Cal Maiol em
va cridar molt l’atenció un porxo de la primera planta guapíssim i antiquíssim,
me’l vaig poder mirar bé perque hi havíen gossos i vam passar caminant. A l’arribar
al Pi de la Serreta i veure lo majestuós i gran que era vaig decidir que
tornaria allà amb la meva família en breu a fer un entrepà. Una vegada ens agafen
el número de dorsal, agafem aigua i fem l’habitual xerradeta amb el xiquet d’allà.
Amb les piles carregades i cap a la propera parada, la meta!. Jo en aquest punt
de la cursa volia apretar el ritme però
el meu company es ressent del cop al tormell i anem a ritme suau. Nota del Caste: “menos lobos caperucita!”
Ja arribant a la plaça i amb la conciència de que allò s’acabava, vaig començar
a pensar amb la intensitat que ho havia viscut i el meu cos encara m’he demanava
més.
11:30 Arribada a meta, foto i sensació de felicitat compartida amb el Caste.
Tornem al bar del matí, agafem“refrigerios” i cap al cotxe en busca de l’entrepà,
fem l’esmorçar mentre estirem i cap al poble; el Caste em diu que té dinar familiar
i jo calçotada amb amics d’Albinyana.
Dono les graciès a l’organització pel traçat de la cursa i fer-me conèixer un raconet més d’aquesta terra nostra i, sobre tot,
al meu incansable company de cursa el senyor Carles Castelló.
Graciès Caste.
Doncs res Borne, que gràcies a tu per l’amistat que ens uneix i espero
haver-te encomanat una mica aquesta passió pel trail running....no tengo nada
mas que decir!!!!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada