Passa al contingut principal

Breu història del avantmatx 7 Cims



Un bon dia va decidir córrer, anar passant els quilòmetres envoltat de natura, sentint l’aire a la seva cara, embrutant-se de pols les seves cames, sentint el dolor al seus bessons. Un bon dia va decidir preguntar-se perquè ho feia però va seguir corrents, lluitant contra el cronòmetre i contra els seus límits, d’aquesta manera van passar els dies i les hores, els quilòmetres i les muntanyes fins que un bon dia torni a fer-se la mateixa pregunta i torni a trobar la mateixa resposta, perquè senzillament se sent lliure i s’ho passa bé.

Córrer té una quantitat d’alts i baixos impressionant, quan un pren la decisió de fer-ho es troba amb molts dubtes. Primer de tot saber si algun dia serà capaç de córrer més de 30 minuts i després si serà capaç de descansar una setmana sense calçar-se les bambes. Son moltes coses les que explicaria aquí però no tinc pas temps per fer-ho , només se que gaudir del que fas és senzillament el motiu que t’ha d’impulsar a endinsar-t’hi a fer-ho, sense mes.

Però avui, em sento feliç de ser un mes d’aquesta espècie estranya de runners. Aquest passat diumenge 6 de maig es celebrava la 9ena edició de la marxa de resistència els 7 Cims, una marxa de 58 quilòmetres i 4900 i pico metres de desnivell acumulat. La passada edició va ser la meva primera incursió a la resistència i vaig fer un temps discret de 11h 27’, un mes després vaig aconseguir 9h 46’ a la Reus Prades Reus de 55K i em vaig plantejar superar-me a mi mateix l’any 2012. Aquesta edició, la meva segona dels 7 Cims tenia intenció de rebaixar de les 9 hores, vaig preparar-me un entrenament complert per a tal efecte però en el primer entrenament vaig punxar del genoll, després de fer una ressonància, de veure al traumatòleg i al fisioterapeuta resulta que arrossego una tendinitis del tendó rotulià, ni bursitis ni pebrots amb vinagre. Tot el meu plantejament va caure a terra com un castell de cartes bufat pel vent, semblava que els 7 Cims no estarien a la meva agenda. Però no vaig decaure, i l’últim mes abans de la cita vaig notar una millora important, em vaig posar a entrenar, durant la setmana de forma suau fent petites tirades i el cap de setmana almenys una tirada llarga i acumulant força desnivells. Tot anava força bé fins que una setmana abans de la cita i durant un entrenament suau vaig recaure una altra vegada i a la cursa de muntanya de Sant Jaume vaig afluixar el ritme al sentir una punxada al genoll, sempre pensant en no perjudicar els 7 Cims. Una setmana final de descans i un tractament d’urgència del fisioterapeuta deixava totes les cartes al descobert, aniria als 7 Cims però si notava molèsties em posaria a caminar i punt final. 

La història va ser completament diferent.....

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Tocant el cel de l'Atlas

Aquest article ha tardat mooooolt de temps a sortir a la llum, vaig voler impregnar tot el que aquella sortida al Toubkal em va aportar a la meva persona, i poc a poc l’article va quedar relegat a un segon terme, mai trobava el moment de presentar-lo en societat. Aquest moment ha arribat i us deixo unes paraules encisades per els aromes de Marrakech. Mirades d'Atlas Un viatge entre amics, aterrem a un món diferent, una cultura escrita a pinzellades de les sures del Islam, com fer un viatge en el temps i traslladar-se a un món d’essències, de colors vius i crides a l’oració. Marrakech és com una donzella de vermellosa cara, cenyida per muralles bull la Medina amb els seus laberíntics carrers i minarets alçats com llances ferint al cel. A cada instant tallat pel vent i per cinc vegades canten al "salat", transmeten un cant embriagador a cada un d’ells fins ressonar per tots els racons, és el moment de la reverència, de l’espiritualitat dels éssers amb les

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer