Un bon dia va decidir córrer, anar passant els quilòmetres envoltat de natura, sentint l’aire a la seva cara, embrutant-se de pols les seves cames, sentint el dolor al seus bessons. Un bon dia va decidir preguntar-se perquè ho feia però va seguir corrents, lluitant contra el cronòmetre i contra els seus límits, d’aquesta manera van passar els dies i les hores, els quilòmetres i les muntanyes fins que un bon dia torni a fer-se la mateixa pregunta i torni a trobar la mateixa resposta, perquè senzillament se sent lliure i s’ho passa bé.
Córrer té una quantitat d’alts i baixos impressionant, quan un pren la decisió de fer-ho es troba amb molts dubtes. Primer de tot saber si algun dia serà capaç de córrer més de 30 minuts i després si serà capaç de descansar una setmana sense calçar-se les bambes. Son moltes coses les que explicaria aquí però no tinc pas temps per fer-ho , només se que gaudir del que fas és senzillament el motiu que t’ha d’impulsar a endinsar-t’hi a fer-ho, sense mes.
Però avui, em sento feliç de ser un mes d’aquesta espècie estranya de runners. Aquest passat diumenge 6 de maig es celebrava la 9ena edició de la marxa de resistència els 7 Cims, una marxa de 58 quilòmetres i 4900 i pico metres de desnivell acumulat. La passada edició va ser la meva primera incursió a la resistència i vaig fer un temps discret de 11h 27’, un mes després vaig aconseguir 9h 46’ a la Reus Prades Reus de 55K i em vaig plantejar superar-me a mi mateix l’any 2012. Aquesta edició, la meva segona dels 7 Cims tenia intenció de rebaixar de les 9 hores, vaig preparar-me un entrenament complert per a tal efecte però en el primer entrenament vaig punxar del genoll, després de fer una ressonància, de veure al traumatòleg i al fisioterapeuta resulta que arrossego una tendinitis del tendó rotulià, ni bursitis ni pebrots amb vinagre. Tot el meu plantejament va caure a terra com un castell de cartes bufat pel vent, semblava que els 7 Cims no estarien a la meva agenda. Però no vaig decaure, i l’últim mes abans de la cita vaig notar una millora important, em vaig posar a entrenar, durant la setmana de forma suau fent petites tirades i el cap de setmana almenys una tirada llarga i acumulant força desnivells. Tot anava força bé fins que una setmana abans de la cita i durant un entrenament suau vaig recaure una altra vegada i a la cursa de muntanya de Sant Jaume vaig afluixar el ritme al sentir una punxada al genoll, sempre pensant en no perjudicar els 7 Cims. Una setmana final de descans i un tractament d’urgència del fisioterapeuta deixava totes les cartes al descobert, aniria als 7 Cims però si notava molèsties em posaria a caminar i punt final.
La història va ser completament diferent.....
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada