Passa al contingut principal

Ressonància positiva, sentiments contraposats



Finalment ja he passat pels tràmits obligats en aquests casos, la setmana passada una ressonància magnètica i aquesta tocava la valoració final del traumatòleg.

Tot va començar realitzant escalada en gel, un cop al genoll que en un principi no semblava gaire cosa es va complicar massa. Durant tres setmanes em va fer mal de pebrots, córrer era una tasca impossible, tandes d’antiinflamatoris i gel a la zona. Quan per fi va desaparèixer el dolor vaig començar a córrer suau, no feia més de 40 minuts de carrera i anava tot força bé. Ja tenia a punt l’entrenament per intentar arribar als 7 cims amb una mica de decència, l’objectiu Sub9. El pla d’entrenament era de 9 setmanes, un pèl just però suficient si m’aplicava amb ganes. Però el primer entrenament, una tirada de 1h 15’ aproximadament, quan portava una hora de carrera una forta punxada al genoll feia saltar les alarmes, un cop més i després de l’entrenament el genoll retornava una altra vegada al dolor de les setmanes passades. Definitivament vaig demanar hora al traumatòleg, no era normal.

La visita al trauma no va ser gaire alentidora, evidentment no era normal que el dolor persistís tant de temps, tot semblava que era menisc, o un pinçament o esquerdat, faríem una ressonància i veuríem l’abast del problema. En definitiva, que en una setmana més faríem la ressonància i en una altra els resultats, de moment però córrer zero. 

Un cop passat tot, els resultats han estat satisfactoris, el menisc no està tocat i tot està bé, l’únic que s’ha trobat és una inflamació de la bossa sinovial, en paraules tècniques una bursitis. Vaig sortir per una banda content ja que la lesió hagués pogut ser pitjor, però per al meu objectiu dels 7 cims no era pas una bona notícia. 15 dies de repòs sense córrer i 10 dies d’antiinflamatoris, que sumat al mes i mig que porto amb els problemes m’hauran mantingut pràcticament parat dos mesos. Fent una valoració optimista tindré 4 setmanes per preparar-me i recuperar la forma perduda, si tot va bé aniré als 7 cims però l’objectiu de Sub9 queda francament lluny.

La gent no ho entén, diuen que hauria d’estar content, ho estic però tinc un sabor amarg, segur que molts de vosaltres no compartireu aquest sentiment, però d’altres sabreu perfectament del que parlo.

Ara queda fer dues setmanes de cardio sense impacte, a veure si no perdo gaire forma física i puc recuperar-me a temps.


Comentaris

  1. Un cop assebentat de tot plegat i veure que no es tan greu el teu estat físic, veig que tens feina amb amb cardio mestrestant, però no t'oblidis del mes important(d'acord, això et fot un mogollon les teves previssions de fer el sub9 i el sub 2500) la teva força final es la teva força mental. Salut i Sambari.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Tocant el cel de l'Atlas

Aquest article ha tardat mooooolt de temps a sortir a la llum, vaig voler impregnar tot el que aquella sortida al Toubkal em va aportar a la meva persona, i poc a poc l’article va quedar relegat a un segon terme, mai trobava el moment de presentar-lo en societat. Aquest moment ha arribat i us deixo unes paraules encisades per els aromes de Marrakech. Mirades d'Atlas Un viatge entre amics, aterrem a un món diferent, una cultura escrita a pinzellades de les sures del Islam, com fer un viatge en el temps i traslladar-se a un món d’essències, de colors vius i crides a l’oració. Marrakech és com una donzella de vermellosa cara, cenyida per muralles bull la Medina amb els seus laberíntics carrers i minarets alçats com llances ferint al cel. A cada instant tallat pel vent i per cinc vegades canten al "salat", transmeten un cant embriagador a cada un d’ells fins ressonar per tots els racons, és el moment de la reverència, de l’espiritualitat dels éssers amb les

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer