Passa al contingut principal

Denúncia d'un Bigfoot

Finalment he anat a fer-me un estudi de la petjada, i efectivament tinc una petjada d’ànec perdut!!! Res que no es pugui corregir amb una plantilla però a partir d’aquí comencen els problemes, m’explico....

Sempre a estat una problema a l’hora de comprar calçat, ja sigui esportiu o de carrer, tinc un 47 de peu i mai he pogut anar a una botiga i dir...vull aquesta, més aviat he hagut de dir treu-me el que tinguis i ja triaré si puc. Ara amb la plantilla que m’ha fet el podòleg la cosa encara agafa un caire més catastròfic ja que la plantilla no entra, i si entra ja tinc que demanar el 48!!! Quan vaig sortir del podòleg amb les plantilles a la mà vaig anar corrents a comprar les noves bambes per córrer, ja que em va dir que si ho seguia fent amb les meves corria el risc de lesionar-me. Vaig anar a un centre comercial ja que vaig veure les Asics Trabuco amb un 40% de descompte, he de comprar Asics per recomanació del podòleg per la meva constitució de la planta dels peus. En definitiva que les 47 d’Asics em van petites, la plantilla no entra i no en tenen de més grans....caguen!!! Començo a tenir problemes!!!

Aquí no acaba tot, també he de comprar-me les botes d’alpinisme ja que les que tinc ja em van petites i em feien mal, doncs ja us podeu imaginar per on van els tirs, només en trobo fins al 46 i això que he trucat a les tendes més grans i especialitzades, és un autèntic calvari!!!

I jo em pregunto, perquè pebrots estem tant deixats de la mà de Déu tots els bigfoots? A dia d’avui és una vergonya que no tinguin números més grans de 46, tenint en compte que molta gent calça més gran. Em sembla d’una deixadesa important per part de les botigues no proveir de calçat més gran, i a més, et diuen que si el vols més gran l’han de demanar i l’has de pagar sense poder emprovar-te si et va bé, si parlem de 50 euros pot tenir un passi però quan parlem d’unes botes tècniques de 300 euros la cosa canvia...en definitiva, una vergonya.

Ara ja m’he quedat a gust, algú ho havia de dir!!!


Comentaris

  1. Quina putada tio que no hi hagi números! Jo també porto plantilles i el dia que me les van donar i les vaig posar a les trabuco el peu casi no m'hi cabia, crec que no es una bamba per dur plantilles (tot hi que jo les porto pq són les que tenia)
    Potser buscant per internet tronbes algo
    Sort!

    ResponElimina
  2. Caste, ja sabem com funciona el sistema, nomes hi ha en el mercat els productes mes fàcils de vendre i alhora de fer cales ràpidament, als que no entrin en aquest patrò econòmic que els donguin, i si volen quelcom que paguin per endevant.
    Es una llastima, però es el que hi ha, crec que al final podràs aconseguir el que necessites per poder gaudir de les teves aficions.
    SALUT I ENERGIA PER ELS BIGFOOTS

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Besiberri sur, crònica d'un fracàs mental

  Feia dues setmanes que tenia pendent escriure aquest article, de fet, el vaig escriure fins a quatre vegades i mai m’acabava d’agradar com quedava, possiblement era perquè l’escrivia de forma força visceral i no em convencia publicar-ho d’aquella manera. Aquest és el relat d’un cim no aconseguit, d’una frustració important ja que perseguia el 3.000 del Besiberri des de feia dos anys en hivernal i em vaig quedar a 2.967 metres d’alçada. No seria frustració si no hagués estat per un fracàs mental en tota regla, però francament el cim era possible i no vaig tenir l’empenta suficient per assolir-ho. Una retirada a temps és una victòria, això ja ho sé, però la sensació de buidor segueix present. Us deixo la crònica tal i com va quedar a la quarta intentona. “Decepció, frustració, tristesa..., son alguns dels sentiments que m’envaeixen després de quedar-me a poc més de 100 metres del cim del Besiberri Sur, afrontava amb molta il·lusió aquest cim en hivernal després d’avortar la seva esca