Passa al contingut principal

La dificultat de conciliar vida laboral, familiar i esportiva

Porto un parell de setmanes força inactiu al bloc, són les coses que et passen quan tens una filla d’un mes i mig i treballes 8 hores cada dia a torns. Conciliar vida laboral i familiar amb entrenar i no diguem competir es una tasca molt dura. Realment estic tenint problemes reals per a poder entrenar com m’agradaria fer-ho i treballant a torns encara hi afegeix un handicap més. M’explico, per exemple quan treballo de matins em llevo a les 5h, quan arribo a casa a les 14h tinc que dinar i portar al nen a l’escola, per suposat estic mort i necessito urgentment una petita migdiada, poca ja que a les 16:30h el nen surt de l’escola. La llum del dia ja desapareix i anar a córrer per la muntanya de nit sol no m’agrada massa, de totes maneres la dona necessita descansar una mica de la nena i a les 20h comença el ritual de banys i sopars, i es clar, dormir aviat perquè a l’endemà el despertador tornarà a sonar a les 5h. Aprofita els cap de setmana diuen alguns, però aquests potser no saben que també els treballo amb el qual poca cosa em queda per negociar. Quan treballo de tarda era aquell torn que em permetia abans més temps per entrenar, deixava el nen a la guarderia i tenia 4 hores per fer el que necessites, però ara tenim la nena i si falto tota la tarda tinc que ajudar a la dona una mica al matí. Podria llevar-me més d’hora, posem per cas les 6:30h i fer una mica d’entrenament fins que s’hagués de portar al petit a l’escola, però això no es viable ja que treballo conduint cotxes 6 hores cada dia de conducció, anar a treballar amb son és posar en perill la meva vida. De totes maneres aquest torn em permet una mica més de marge. Quan arriben les nits no cal ni parlar-ne, el desgast físic i mental de conduir tota la nit et deixa KO la resta del dia, i si li sumes problemes importants per dormir als matins ni te cuento!!!. En definitiva, que em costa entrenar i progressar com mai. Suposo que molts estareu amb la mateixa situació, expliqueu com s’ho feu per conciliar-ho tot.

Salut!

Comentaris

  1. Nomès tenir ganes d'entrenar quan no és té temps material ja és digne d'admiració. Jo no tinc fills, però tinc poca estona al dia per entrenar. La meva fòrmula per entrenar és anar a la feina en bici ( faig deu quilòmetres d'anada i deu de tornada ) i pesas al migdia mitja horeta després de dinar. Aparentment és poqueta cosa, però et puc ben assegurar que és noten molt els resultats. Jo faig sortida els diumenges al matí. Recorda que la gota forada la pedra, no per la seva força, sino per la seva constància. Ànims i salutacions,

    ResponElimina
  2. Molt bé Javi, anar en bici a la feina és una opció bona, el que és més difícil es trobar moments per fer entrenaments programats ja que tot el que programes sempre es desprograma. Merci per la teva aportació!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Besiberri sur, crònica d'un fracàs mental

  Feia dues setmanes que tenia pendent escriure aquest article, de fet, el vaig escriure fins a quatre vegades i mai m’acabava d’agradar com quedava, possiblement era perquè l’escrivia de forma força visceral i no em convencia publicar-ho d’aquella manera. Aquest és el relat d’un cim no aconseguit, d’una frustració important ja que perseguia el 3.000 del Besiberri des de feia dos anys en hivernal i em vaig quedar a 2.967 metres d’alçada. No seria frustració si no hagués estat per un fracàs mental en tota regla, però francament el cim era possible i no vaig tenir l’empenta suficient per assolir-ho. Una retirada a temps és una victòria, això ja ho sé, però la sensació de buidor segueix present. Us deixo la crònica tal i com va quedar a la quarta intentona. “Decepció, frustració, tristesa..., son alguns dels sentiments que m’envaeixen després de quedar-me a poc més de 100 metres del cim del Besiberri Sur, afrontava amb molta il·lusió aquest cim en hivernal després d’avortar la seva esca

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer