Passa al contingut principal

Valoracions 7 Cims 2014

Aquest any poca cosa puc dir de la meva participació als 7 Cims, era la meva quarta edició i la que menys expectatives tenia donat que no arribava en una condició física molt òptima per millorar temps, o sigui que hi anava senzillament a passar-ho bé, però ni això em va deixar. Al quilòmetre 15 i degut a un mal gest vaig sentir un “crack” al trapezi, en qüestió de cinc minuts no podia quasi ni girar el coll sense sentir un dolor intens, vaig seguir una estona però ja no podia ni córrer, vaig provar a veure si un ibuprofeno em feia efecte però res de res, ja tenia clar que havia de plegar però no sense patir unes rampes als bessons suposo que a causa de carregar massa pes a la cama dreta i no sentir tant dolor a la cervical, vaja, que no era el dia.

Aquí encara era viu!


Abandonar mai es fàcil i he hagut de prendre aquesta decisió algunes vegades, a la Cavalls del Vent 2012 vaig plegar per aquella meteorologia adversa que tots ja sabem, a la VCUF 2013 vaig plegar per lesió al turmell, a la Trenkakames 2013 per estar ja avorrit de córrer i aquest 7 Cims 2014 per lesió cervical. Conclusions, doncs que ho venim a passar bé i quan no ho fem ja sigui per lesió o per avorriment més val plegar veles i cap a casa.



D’aquests 7 Cims he pogut gaudir això si de compartir cursa, tot i que no ens veiéssim més que a la sortida i l’arribada, amb el meu germà. Haver abandonat em va donar el plaer de veure’l arribar amb un crono de 7:30h, molt content per ell. Estar a la meta em va permetre també compartir l’arribada i els grans temps dels amics de La Bisbal, el Coromines, el Jaume, l’Oriol, Vicente, Borne i Sílvia. Resulta si més no curiós que quan vaig començar amb la llarga distància ara fa quatre anys em deien que estava sonat i mira ara. Vueltas da la vida eh nois?

Doncs res, que estic escrivint aquest article i encara em fa mal la cervical de la lesió, després d’una setmana de repòs ahir vaig tornar a córrer uns 45 minuts, les sensacions son bones però la lesió encara no esta curada i em convé fer una mica de repòs més.

El meu germà Víctor

Sergi Coromines 6:53h

Jose Manuel Borne 8:55h
Oriol Borredà 7:07h

Jaume Valls 6:58h

Silvia Neri 8:55h

Vicente Atanet 8:21h

 Enhorabona a tots! 


  

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més...

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més...

Besiberri sur, crònica d'un fracàs mental

  Feia dues setmanes que tenia pendent escriure aquest article, de fet, el vaig escriure fins a quatre vegades i mai m’acabava d’agradar com quedava, possiblement era perquè l’escrivia de forma força visceral i no em convencia publicar-ho d’aquella manera. Aquest és el relat d’un cim no aconseguit, d’una frustració important ja que perseguia el 3.000 del Besiberri des de feia dos anys en hivernal i em vaig quedar a 2.967 metres d’alçada. No seria frustració si no hagués estat per un fracàs mental en tota regla, però francament el cim era possible i no vaig tenir l’empenta suficient per assolir-ho. Una retirada a temps és una victòria, això ja ho sé, però la sensació de buidor segueix present. Us deixo la crònica tal i com va quedar a la quarta intentona. “Decepció, frustració, tristesa..., son alguns dels sentiments que m’envaeixen després de quedar-me a poc més de 100 metres del cim del Besiberri Sur, afrontava amb molta il·lusió aquest cim en hivernal després d’avortar la seva esca
7 comentaris
Llegeix més...