Passa al contingut principal

El senyor dels Pirineus, Vignemale per la Moskowa



Novament el Vignemale es resisteix, és la tercera vegada que l’intentem assolir però un cúmul de factors ens ha impedit gaudir del seu cim. Les dues primeres vegades no van ser ni solament intents, es van quedar en planificacions canviades a última hora per condicions meteorològiques una i l’altra per risc d’allaus de 4 sobre 5. Aquest passat cap de setmana semblava que el destí havia de canviar, risc d’allaus 1 i un potent anticicló que feien les millors condicions per atacar-lo. És la vegada que més proper l’he tingut, davant dels meus ulls, tant proper i tan inaccessible, dir-li fins aviat era la millor decisió tenint en compte les circumstàncies. 


La crònica:

El plantejament és immillorable, sortim el divendres al matí en direcció al refugi de Sant Nicolás de Bujaruelo on deixem el cotxe. El nostre destí és la cabana de Cerbillona o de Lavaza segons on es miri, una petita cabana amb un jardí de luxe. L’aproximació a la cabana té quasi 9 quilòmetres i anem carregats com a mules amb tota la intendència per estar dos dies allotjats.

Quina verdor, quina bellesa acumulada!

El Suso i el Sergi davant d'un dels abundants salts d'aigua

El mendas amb el cabell cada vegada més blanc


L’aproximació ens la prenem amb calma, tenim encara moltes hores de llum per davant i cap pressa per arribar, els paratges pels quals ens movem son senzillament deliciosos, sempre remuntant el riu Ara que baixa carregat de l’aigua del desgel i al fons ens van aixecant majestuosos els cims més alts donant-se la benvinguda. Arribem fins la Cabana d’Ordiso, estem a meitat de camí i des de la cabana podem veure ja la increïble imatge de la ruta d’ascens del dia següent, el corredor de la Moskowa amb el Coll de Lady Lister flanquejat per dos tres mils, el Cerbillona i la Punta Central. Més a la dreta la imponent marmolera del Montferrat donant una majestuositat immensa a la postal. Ens entretenim observant la ruta, ja la porto més que estudiada però amb el Sergi intercanviem opinions. Jo aposto per la canal situada més a la dreta, el Sergi també ho veu força clar però no descarta la petita canal del mig. El Jesús s’ho mira des de la distància, segur que sent el remor de la incertesa veient el que li queda per davant, una duríssima pujada de més de 1400 metres de desnivell positiu sense treva.

Vista del primer objectiu del dia, la Moscowa des de la Cabana d'Ordiso




Una hora més tard arribem a la cabana i ens disposem a fer tots els preparatius per condicionar-la, la trobem força bé, una petita cabana amb dos estances, preparem la de l’esquerra com a dormitori i la dreta com a cuina. Encenem el foc i ens disposem a fer el sopar, quan el sol s’amaga ens regala una estampa preciosa i tot seguit ens disposem a dormir, a les 4 sonarà el despertador per començar el tant desitjat ascens.





La nostra llar per dos dies amb el seu "petit" jardinet

El nostre xalet!

Una estona de relax després de sopar

Capvespre de luxe a 1800 metres d'alçada


Són les quatre del matí i ens llevem per esmorzar un deliciós plat d’ous fregits amb bacon, regadet de vi i un cafetó darrera, tot un luxe per estar a 1800 metres d’alçada enclavats sota el barranc de Labaza. L’esmorzar ens carrega les piles i després de preparar la motxilla d’atac comença l’acció a les 6 de la matinada.

Comença la jornada d'atac a cim!


El recorregut comença creuant el riu i deixant el salt d’aigua a la dreta per començar a remuntar una forta pujada, en alguns moments grimpant per les roques. El camí es dispers i amb fites més aviat escasses per un terreny força salvatge. La forta pujada ens comença a ensenyar com anirà la resta, pujades infernals sense treva. Arribem ja a la primera gelera on ens calcem els grampons, no hem trobat neu fins quasi 2200 metres d’alçada. A partir d’aquí la progressió ja és amb neu dura, molt bones condicions per pujar còmodament. Una mirada enrere ens regala una estampa molt bonica, els primers raigs de sol banyant un pic amb la tímida mirada de la Lluna acomiadant-se de la nit.





Una de les coses més boniques de matinar tant sens dubte és el regal de la sortida de sol, com poc a poc va vestint a les muntanyes de color taronja enlluernant tot el que troba pel seu camí. Anem fent pauses perquè la pujada es molt sostinguda i el Jesús no es troba en gaire forma i necessita descansar sovint. Jo m’avanço una mica, tantes pauses em refreden massa i prefereixo anar més a poc a poc però sense aturar-me. La direcció es evident, sempre tenim la Marmolera davant i cada vegada més imponent.


El Jesús iniciant les primeres pujades

El Sergi, al fons la Marmolera, encara queda una bona pujada per arribar-hi

Cada vegada anem guanyant més alçada
Jo mateix en plena rampa d'ascens 

La Marmolera en tot el seu esplendor 





Un petit respir a tanta pujada sostinguda, el Suso agafa aire!


Paro ja que en aquest punt la direcció pren un gir evident a l’esquerra, s’obre davant nostre el corredor de la Moskowa amb totes les seves opcions de pujada. A l’esquerra es veu una roca de color més clar que s’alça imponent, el “Sergent” aquesta és la ruta clàssica de la Moskowa per una grimpada per la seva xemeneia i que desrpés cresteja fins un flanqueig fins al coll de Lady Lister. Al centre hi ha una petita canal que s’estreny i que puja a buscar el flanqueig i per la dreta puja una encaixonada canal que et porta via directa al coll. M’avanço novament als companys quan ells arriben per veure l’estat de la canal de la dreta, la nostra primera elecció, a mesura que m’acosto el con d’injecció de la canal ja s’adreça molt, aquí començo a progressar de cara a la paret i clavant el piolet a la preciosa neu dura, un cop superat el con d’injecció analitzo la canal, el Sergi i el Jesús estan esperant a veure que els dic però aquesta canal que en principi semblava que havia de tenir uns 45º anava claríssimament als 55º i alguns moments sostinguts de 60º, a més la caiguda que tens a sota els peus es molt considerable, una caiguda aquí podria tenir males conseqüències. Aviso al Sergi de que al Jesús no el posem en aquest merder i decideix que tiraran per la canaleta del mig, em pregunta que faig, se que separar-se del meus companys no és la millor elecció però alguna cosa dins meu em demana enfrontar-me a la canal en solitari i en lliure, necessito donar un pas endavant amb els meus temors i superar un altre límit. Mai he fet una canal per damunt dels 3000 metres i sostinguda en graduació alta, sé que els bessons trauran foc i que hauré de fer un esforç considerable amb el handicap de no cometre cap error, l’adrenalina es dispara i el Sergi em dona el seu OK amb les seves reserves, no n’està convençut però em vull regalar pels meus 40 anys aquest plaer, ens separem per primera vegada a la nostra vida alpinística.
Per l'esquerra la ruta del Suso i el Sergi, a la dreta la canal que vaig fer jo

La canal no té cap dificultat tècnica, la neu es troba en molt bones condicions i puc clavar bé el piolet, sento el cor com batega amb força, a mesura que pujo em dono compte cada vegada més que no es poden cometre errors, em poso pràcticament a 60º i la suor em regalima per tot arreu quan em dono compte d’un error de novell, veig com cada vegada que pico el piolet deixo un rastre de sang i em miro la mà, a la zona dels artells tinc una ferida oberta en carn viva a causa de picar amb la neu gelada. Abans de començar la canal hauria d’haver posat els guants i no me’n vaig recordar, fer la maniobra ara en plena canal de treure els guants de la motxilla em posa en perill, tampoc sento dolor per tant segueixo cap amunt deixant la meva empremta a cada picada. Finalment arribo al coll de Lady Lister i es aquí on s’obre davant dels meus ulls la imatge més bonica i espectacular dels Pirineus, la corona del Vignemale i la seva glacera d’Ossue, una imatge que et deixa una empremta al cor inesborrable.

El Vignemale vist des del coll de Lady Lister amb la glacera als seus peus
El Cerbillona a l'esquerra i el Clot de Hount a la dreta
Vista de la glacera com s'atança al fons


Em dedico a tirar fotos i deixar-me enlluernar per tot el que m’envolta, per primera vegada veig el Vignemale davant meu, imponent aixeca la seva muralla, tres anys esperant aquest moment que per fi ha arribat. Estic ben bé una hora esperant als companys, miro cap a baix a veure si els puc veure, de sobte apareixen dos alpinistes amb esquis a les esquenes, van forts a la pujada, darrere d’ells apareix el Sergi pujant decidit però el Jesús no el segueix, tal i com em temia no ha pogut més i s’ha quedat a 3000 metres clavats, no es veu en cor de seguir, per tant l’objectiu Vignemale s’esfuma i es volatilitza en un instant fugaç, tan proper i tant lluny es resisteix a ser conquerit, no podem atacar-lo i deixar tant de temps al Jesús penjat del corredor. Arriben el Sergi i els dos nois de Saragossa, compartim una estoneta junts a dalt, ells pensen fer el Clot de Hount i baixar a Bayllesance, nosaltres prenem la decisió d’atacar dos cims més propers que flanquegen el coll de Lady Lister, el Cerbillona i el Pico Central, comencem per aquest. La pujada és ràpida, i el coronem el seus 3.235 metres d’alçada sense cap dificultat, a dalt la imatge es senzillament espectacular, la marmolera agafa aquí unes dimensions descomunals fins al Montferrat. Aquí és on trec les banderes per fer les fotografies de rigor, per una banda la del Barça que aquesta tarda es juga la lliga amb l’Atletic de Madrid, per l’altra l’estelada i la de Mequinensa el Poble del meu cor!. No tenim gaire temps per gaudir del paisatge, encara ens queda baixar i tornar a remuntar per coronar el Cerbillona amb 3.248m. 

 
Pico central 3.235 metres. Amb l'estelada, com sempre reivindicant un sentiment nacional.


Amb la de Mequinensa, el Poble que sempre porto al cor!

Foto de cordada, amb l'inseparable Sergi al Pico Central


Tornem al coll i el remuntem, quan arribem al cim tot canvia de cop i volta, passem de l’alegria a la incertesa perquè ens trobem a un dels alpinistes que anaven a fer el Clot de la Hount buscant cobertura per trucar al 112, el company ha tingut un atac de vertigen acompanyat de nàusees i no es pot moure ni endavant ni enrere. Provem tots amb els nostres telèfons sense sort de trucar al 112 i les coses es comencen a posar una mica lletges. Estem valorant la situació i possibles solucions que hem d’afrontar, una de les opcions es baixar el més ràpid que puguem fins la cabana i anar fins al refugi a donar l’avís, aquesta opció es torna gairebé impossible tenint en compte que són les 16:30 després d’estar força estona intentant fer la trucada, tenim com a mínim 3 hores de baixada més un parell fins al refugi, tot això tenint en compte que portem un company que està cansat i no el podem forçar gaire. Tot plegat faria que arribéssim anant tot bé a les 21:30h cosa que impedeix l’enlairament del helicòpter, tot sembla encaminar-se a que tindran que passar la nit al ras amb les mantes tèrmiques. Els oferim roba i aliment però ho rebutgen perquè tenen suficient com per passar la nit, nosaltres ens comprometem a baixar, fer nit i l’endemà a primera hora poder donar l’avís. Ens acomiadem amb el cor compungit i iniciem el descens amb un sabor agredolç. La baixada es delicada i tenim que anar amb molta cura, arribem fins al Jesús i anem baixant fins que arribem a la cabana després de 14 hores d’esforç.

L'única foto que tinc del cim del Cerbillona de 3.248m

Des de les alçades tot es veu millor


Allà ens trobem amb més gent que ha pujat avui, uns de Pamplona i uns de Saragossa, als de Saragossa que pensen fer la mateixa ruta demà els comentem la situació per a que si es troben amb els seus “paisanus” els diguin que estem de camí de demanar l’ajuda. Estem força cansats, sopem i amb les primeres foscors nocturnes ens posem dins dels sacs per conciliar el son, a mi em costa molt agafar el son, el meu cap no para de barrinar que dos persones estan a més de 3000 metres passant fred mentre jo estic calentet al sac, per dins sento ràbia i impotència de no haver pogut fer més per ells.

A les 5 de la matinada ja som en peu per esmorzar alguna cosa i preparar totes les motxilles per el descens fins al Refugi de Bujaruelo, portem molts quilos encara a l’esquena i els rius van més crescuts gràcies a la calor del dia abans, poc després de les 8 del matí estem ja al refugi on donem l’avís, però el telèfon satèl·lit del refugi no funciona des de la nit anterior i no podem fer la trucada, tot sembla que es posa en contra d’aquella pobra gent però finalment gràcies a internet es va poder enviar un correu electrònic al GREIM i activar el rescat a les 9:10h, per fi havíem aconseguit el nostre propòsit quasi 17 hores després de l’incident!.

Recollim els trastos i baixem a Fiscal a esmorzar i tenir cobertura de telèfon, estem esperant la trucada del GREIM per a poder donar tota la informació necessària per localitzar als dos alpinistes, finalment arriba i es pot coordinar tot sense problemes, els dos alpinistes son rescatats i posem punt i final a aquesta història mentre retornem a les nostres llars. A la tarda rebria una trucada del Javier, el noi accidentat donant-se les gràcies per tot, la satisfacció d’un final feliç i d’haver contribuït al mateix m’omple de satisfacció i ensenyança perquè he après moltes coses de tot plegat que us exposaré en un post posterior.

Vull donar les gràcies a totes aquelles persones que han posat el seu gra de sorra per a que aquesta història hagi acabat així, tant a la gent del refugi com al GREIM de Boltaña per la seva inestimable tasca.

Vignemale, et vàrem tenir molt proper, ens vas acaronar amb la teva presència i nosaltres et vàrem saludar dient fins aviat!

Us deixo algunes fotos més:

El Suso patint, darrera un dels companys rescatats
 





  

    

   
  

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Tocant el cel de l'Atlas

Aquest article ha tardat mooooolt de temps a sortir a la llum, vaig voler impregnar tot el que aquella sortida al Toubkal em va aportar a la meva persona, i poc a poc l’article va quedar relegat a un segon terme, mai trobava el moment de presentar-lo en societat. Aquest moment ha arribat i us deixo unes paraules encisades per els aromes de Marrakech. Mirades d'Atlas Un viatge entre amics, aterrem a un món diferent, una cultura escrita a pinzellades de les sures del Islam, com fer un viatge en el temps i traslladar-se a un món d’essències, de colors vius i crides a l’oració. Marrakech és com una donzella de vermellosa cara, cenyida per muralles bull la Medina amb els seus laberíntics carrers i minarets alçats com llances ferint al cel. A cada instant tallat pel vent i per cinc vegades canten al "salat", transmeten un cant embriagador a cada un d’ells fins ressonar per tots els racons, és el moment de la reverència, de l’espiritualitat dels éssers amb les

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer