Passa al contingut principal

7 Cims 2014, l'evacuació a debat



Mai havia hagut d’abandonar una prova dels 7 Cims en les meves quatre participacions, aquest 2014 ha estat la primera vegada i d’aquesta experiència puc treure’n alguna conclusió pròpia que m’agradaria compartir per donar un punt de vista constructiu per l’organització.

Primer de tot m’agradaria comentar com ja he fet altres vegades que l’organització dels 7 Cims, el Centre Excursionista del Penedès per a mi és de 10 per no poder posar-li més, tant els organitzadors com voluntaris cada any es desviuen per oferir una gran marxa a tots els corredors i es d’agrair tal com mana. Una vegada comentat això us explico el que he pogut experimentar en primera persona. A l’alçada del Montmell vaig patir una lesió cervical important al moment d’efectuar un salt que em va forçar a un mal gest, tot seguit vaig començar a carregar la cama dreta en excés ja que cada vegada que l’esquerra impactava al terra em produïa un dolor important a la zona cervical, senzillament cada vegada tenia el coll més rígid i al carregar la cama bona aquesta es va començar a enrampar per la zona dels bessons. Em quedaven uns quaranta quilòmetres per arribar i la lesió cervical no milloraria pas, ens al contrari, vaig decidir que si no es passava en el camí fins a Selma abandonaria la cursa, cosa que va passar ja que el dolor era insuportable, no podia córrer i caminar em resultava difícil. Un cop a Selma vaig comentar a un organitzador que tenia d’abandonar, em va dir molt amablement que si ho volia fer allà m’hauria d’esperar un mínim de quatre hores cosa que no podia ni solament contemplar, em va dir que anés fins a l’avituallament del quilòmetre 30 que és on l’organització té un desplegament més important i que algú em podria retornar a Torrelles. A dures penes, ja que el dolor cada vegada era més agut, vaig arribar a l’Ermita de Sant Jaume on vaig comunicar el meu estat. I aquí és on arriba la meva sorpresa, em comenten que em busqui la vida preguntant a la gent per a poder baixar a Torrelles, em sorprèn aquesta forma d’actuar i li pregunto si no es disposa d’un vehicle d’evacuació. La seva resposta considero que va ser massa poc respectuosa, - que no t’has llegit les bases noi?. En aquell moment la meva resposta va ser que era el quart any que participava, que les vaig llegir el primer any i que mai havia hagut d’abandonar.

Faig un parèntesi per dir-se que precisament avui les he llegit i en cap cas es comenta que l’organització no es fa responsable de l’evacuació dels corredors que abandonen, us copio l’apartat que fa referència a les obligacions dels participants i on apareix la paraula abandonament:

Obligacions del participant: 
*Dur la llicència vigent de la FEEC acompanyada del DNI que haurà de ser presentada a qualsevol membre identificat de l’organització que ho sol·liciti.
* Seguir les indicacions donades pels membres de l’organització.
Comunicar al control més proper qualsevol incidència o accident que hagi observat.
* En cas d’abandonament comunicar-ho a l’organització de la prova, utilitzant el telèfon que consta a la targeta de marcatge.
* Ajudar o prestar atenció a participants que requereixin assistència.
* Proveir-se obligatòriament del material de seguretat que exigeixi l’organització.
Respectar les propietats, masies i conreus per on passi la caminada.
* No malmetre la natura i no llençar cap tipus de deixalla.
L’incompliment d’aquestes normes de civisme i comportament serà motiu de desqualificació.


Per molt que hagués llegit el reglament de la prova seguiria fent la mateixa pregunta que li havia fet a l’organitzador.  He de dir que no em va agradar la forma amb la qual es va expressar davant d’un corredor que estava lesionat, no es tractava d’un corredor cansat i no preparat per afrontar reptes com aquest que tampoc es mereixeria una resposta com aquesta. Es tractava de que m’havia de buscar la vida per tornar a Torrelles, gràcies al Paco Osuna, corredor guanyador de vàries edicions dels 7 Cims i membre de l’organització que em va portar a mi i a dos companys més fins a Pontons on vam poder pujar a un altre cotxe per retornar finalment al punt inicial. Durant el trajecte ja li vaig manifestar el que aquí us estic explicant, considero que l’organització també unes obligacions envers als corredors que participen a la seva prova, penso que tenir al quilòmetre 30, punt neuràlgic de la prova, un transport preparat per retornar a corredors que per un motiu o un altre han hagut d’abandonar és del tot necessari. El Paco tot i entendre’m ja que ell també és corredor manifestava que hi havia un pensar dins de l’organització de que els corredors es podrien tornar massa “comodons” si sabessin que tenen aquest servei. Amb franquesa i respecte pel Paco estic completament en desacord amb aquesta apreciació, potser pots trobar-te amb algun corredor que abandona per desídia, però la gran majoria abandonen per problemes importants i encara més, amb lesions. Corredors que no es troben amb les facultats emocionals i físiques com per estar negociant amb gent que no pertanyen a l’organització d’ocupar unes places als seus vehicle com autoestopistes es tractessin. Penso que paguem uns diners i participem en proves que son organitzades per algú i un cop estàs fent un pagament has de tenir un mínim d’atenció en aquest aspecte.

No parlo solament des del punt de vista d’un corredor, també ho faig com organitzador, sóc vicepresident de l’entitat “Jo, esportista solidari” i a part de l’organització de la Pedalada Solidària de La Bisbal del Penedès amb 6 edicions també estem involucrats en organitzacions de curses com la Cursa d’Orientació de Sant Pere Molanta o la Cursa del Centreex de Sant Jaume. Us puc assegurar que en tot moment vetllem per la seguretat i un correcte tracte al corredor que pot presentar problemes facilitant sempre l’evacuació en cas d’accident o lesió del mateix.

En cap cas estic criticant al CEP, ni molt menys, ja he dit abans que sempre he valorat l’organització amb un 10 i ho seguiré fent, però si poseu remei a aquesta situació seria de molt agrair per tots nosaltres, com sempre, les crítiques constructives son per millorar, mai per perjudicar.

Que en penseu vosaltres?, m'agradaria saber les vostres opinions!

Una abraçada a tots!




Comentaris

  1. Gràcies pel teu feedback: Per la teva valoració tant positiva de la marxa de resistència 7cims i per treure sobre la taula el problema de les evacuacions en cas d'abandonament.

    Primer de tot dir-te que al reglament de la marxa, que és pràcticament un calc del reglament proposat per la FEEC a totes les marxes de la copa catalana, no es diu res sobre que des de l'organització s'ofereixi algun mitjà de transport d'evacuació en cas d'abandonament. Per tant en principi a cap marxa està previst oferir un transport d'aquestes característiques. Tingues present que és molt difícil poder-ho portar a terme degut a la longitud de la marxa, gairebé 60 km. travessant 4 comarques i al temps en que es pot realitzar, gairebé 16 hores.

    A part de la forma poc encertada d'explicar-ho, t'ho van explicar malament. Això no està en el reglament de la marxa, sinó en el punt de "Suggeriments i informació" de la web que suposo tampoc t'havies llegit. És aquest:

    http://www.cep.cat/media/pdf/7cims/2014/suggeriments_informacio.pdf

    Et copio el fragment que fa referència als abandonaments:

    =====
    Abandonaments:

    En cas d’abandonament no es garanteix l'evacuació. Si bé l’organització no té l’obligació de disposar de cap transport específic, si es tindrà en compte d'aprofitar algun mitjà de la mateixa.

    El moment i el lloc de l’abandonament són imprevisibles però, en la mesura que us sigui possible, mireu d’arribar als punts de concentració següents:
    Aiguaviva (Km. 14,3)
    Coll de la Torreta (Km. 31,4)
    Població de Pontons (Km. 49,7)
    (Punts de fàcil accés per carretera, per als qui us hagin de venir a buscar)
    =====

    Comentar-te que hi ha un error, doncs l'avituallament del Coll de la Torreta aquest any ha passat a ser el de l'ermita de St. Jaume de Montagut, punt a on vas abandonar i el Paco et va recollir i portar a Torrelles. De fet en el teu cas vam acabar fent el que ja teníem estipulat, aprofitar algun mitjà dels organitzadors de la marxa per evacuar a tu i a dos companys més. Aquest sistema "informal" ens ha funcionat bé fins ara, i absorbeix els abandonaments que es produeixen, entre 40 i 50. Per exemple aquest any hi havia 700 participants, 653 van sortir dels quals 604 van arribar i 49 van abandonar.

    Dit això, aquest punt l'anotem per debatre'l i millorar-lo en l'organització de la propera edició. Estudiarem si cal oferir un transport més definit (llocs i horaris de recollida), i sobretot d'informar millor als participants potser traslladant aquest punt dels "Suggeriments i informació" al reglament. Ja que ets de la comarca, arribat el moment no descartem de tornar-te a contactar per si ens vols donar el teu parer de com podríem organitzar millor el transport de les evacuacions en cas d'abandonament.

    Gràcies de nou pel teu feedback,

    Organització 7cims

    ResponElimina
  2. Ja us he contestat per correu però faig extensiu que tot i entendre el que s'exposa segueixo pensant que hi ha possibilitats gens difícils i poc costoses per oferir un servei digne al corredor que per desgràcia té que abandonar la prova.

    Resto a la vostra disposició per ajudar-se en el que sigui necessari!

    Una salutació i endavant sempre amb els 7 Cims!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Tocant el cel de l'Atlas

Aquest article ha tardat mooooolt de temps a sortir a la llum, vaig voler impregnar tot el que aquella sortida al Toubkal em va aportar a la meva persona, i poc a poc l’article va quedar relegat a un segon terme, mai trobava el moment de presentar-lo en societat. Aquest moment ha arribat i us deixo unes paraules encisades per els aromes de Marrakech. Mirades d'Atlas Un viatge entre amics, aterrem a un món diferent, una cultura escrita a pinzellades de les sures del Islam, com fer un viatge en el temps i traslladar-se a un món d’essències, de colors vius i crides a l’oració. Marrakech és com una donzella de vermellosa cara, cenyida per muralles bull la Medina amb els seus laberíntics carrers i minarets alçats com llances ferint al cel. A cada instant tallat pel vent i per cinc vegades canten al "salat", transmeten un cant embriagador a cada un d’ells fins ressonar per tots els racons, és el moment de la reverència, de l’espiritualitat dels éssers amb les

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer