Passa al contingut principal

Un canvi, una nova etapa, una nova manera de veure i entendre el trail running



Un bon dia comença una història personal aplicable de ben segur a moltíssims de vosaltres, vaig decidir córrer per la muntanya. El meu passat en atletisme es senzillament nul, i de fet sempre havia pensat que córrer era de covards, alguna vegada ho havia provat i el resultat era senzillament lamentable, corria vint minuts i arribava a casa perdent oli per tot arreu. Vaig començar a córrer no per moda, de fet encara no era moda això de córrer tot i que començava a llavors, el motiu que em va portar a córrer va ser que les meves sortides en bicicleta de muntanya eren massa llargues i no tenia temps per estar amb el meu fill acabat de néixer i la meva dona, vaig pensar que si corria com a molt en una hora ho tindria enllestit en comptes de les 4 hores que tenia d’invertir amb la bicicleta. Aquests van ser els meus començaments, en poc vaig començar a avançar en el tema de córrer tot i que no podia anar ràpid perquè senzillament m’ofegava, amb això que un bon dia vaig decidir apuntar-me a una cursa de 7 quilòmetres i l’experiència em va agradar molt.

En aquest punt un es comença a tornar un “freakie”, comença a pensar amb plans d’entrenament, “gadgets” per córrer, motxilles, calçat i et comences a tornar en un putu expert en la matèria o almenys ho sembla, però jo no podia córrer ràpid, em resultava impossible fins que en una prova d’esforç em van detectar AIE Asma Induïda per l’esforç, en paraules clares, que la meva capacitat pulmonar era bona però al respirar no escalfava l’aire i en comptes de dilatar els conductes respiratoris els contreia, per aquest motiu no podia córrer ràpid, era motor de gasoil i de baixes revolucions, el metge em va dir que lo meu no eren curses de velocitat, que provés la resistència on possiblement jo podria treure un rendiment més acord amb les meves capacitats o incapacitats depenent de com es miri. Sense saber-ho ja s’havia plantat la llavor de la ultra distància dins meu.

Doncs dit i fet, vaig abandonar les curses de curta distància on el nivell d’exigència era massa elevat per a mi i em vaig endinsar en les llargues distàncies, em permetien sortir més lent i aprofitar que els efectes de la AIE es suavitzaven al cap d’una hora, cosa que em permetia anar fent i sumant quilòmetres. Vaig comprovar que m’agradava i molt recórrer quilòmetres i passar hores fent-ho, vaig passar per la distància de 50, 60, 85, 100 i el meu rècord 132 quilòmetres. Com no em vaig començar a apuntar a curses fins el dia d’avui on he començat a fer un canvi de xip en molts sentits.

Per una banda els preus de les curses han anat augmentant de forma alarmant, participar en ultra distàncies tranquil·lament comença a costar-te ja més de 100 euros, a tot això l’hi has de sumar les despeses de viatge, allotjament, menjar...etc. Per una altra, em comença a cansar el seguir un circuit marcat com un ratolinet i per damunt de tot, entrenar tot el que has d’entrenar per arribar fins a la cursa en qüestió, em fa molta mandra amics, cada dia més.

Després tinc un altre concepte del trail, ens llevem cada dia amb presses, treballem cada dia amb més presses, ho fem tot amb presses, sense paciència i quan tenim una estona per perdre’s per la muntanya agafem el cronòmetre i també li posem presses! Vaja, que n’he acabat molt cansat de la pressa i vull començar a gaudir de la muntanya i del trail d’una manera més pausada, assaborint els moments i aixecar el cap, si gent, aixecar-lo perquè ja sabeu que quan estem massa obsessionats en fer uns temps no aixequem el cap per no fotre’s de cap a terra i ens perdem moooooltes coses pel camí, és el moment d’arreplegar totes aquestes coses i tornar a casa amb la sensació d’haver assaborit el temps en comptes de perdre’l.



Això vol dir que ja no faré mai més cap cursa? Doncs no, per exemple m’agrada molt els 7 Cims de Torrelles de Foix, la munta un grup excursionista i no una empresa que es dedica a buidar-te la butxaca per després oferir-te un avituallament deplorable amb l’excusa de la semi autosuficiència. Aquest any serà el quart que vaig a aquesta bonica cursa i penso que mentre m’aguantin les cames hi seguiré anant. Per exemple la Volta Cerdanya Ultrafons també es preciosa i muntada amb molt de carinyo, vaig caure per lesió l’any 2013 i el proper 2015 hi vull tornar per acabar els seus 214 quilòmetres. Senzillament deixo de banda les curses per començar projectes nous, amb un component d’aventura més elevat, planificar-me jo les rutes i descobrir-les per mi mateix, pensant on avituallar i descansar i deixant que el vent m’emporti al ritme que el temps digui, buscant aquell component de solitud i ganes de fusionar-me amb tot el que m’envolta. Per exemple el proper 2015 vull fer la Transpirenaica, de moment fent el Pirineu Oriental per etapes de 50 o 60 quilòmetres cada dia. Provar algun dia la autosuficiència total i un munt de projectes de muntanya que tinc pensats.

A mode de resum i ràpid, no vull que arribi el dia que em cansi tant de córrer que ho engegui tot a rodar, cosa que a molts els hi passarà quan descobreixin que per evolucionar les seves marques han de supeditar-se a una rutina d’obligacions d’alt rendiment que no podran aguantar gaire temps, o que les lesions començaran a passar factura amb gent que acumulen ultra distàncies anuals com si cerveses es tractessin i que pebrots, que aquesta bombolla runner explotarà un dia d’aquests i no vull estar proper per a que m’esquitxi, quan passi seguiré corrents però practicant slow running i fast walking!


Amics i amigues.....ens seguim veient......   





Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Tocant el cel de l'Atlas

Aquest article ha tardat mooooolt de temps a sortir a la llum, vaig voler impregnar tot el que aquella sortida al Toubkal em va aportar a la meva persona, i poc a poc l’article va quedar relegat a un segon terme, mai trobava el moment de presentar-lo en societat. Aquest moment ha arribat i us deixo unes paraules encisades per els aromes de Marrakech. Mirades d'Atlas Un viatge entre amics, aterrem a un món diferent, una cultura escrita a pinzellades de les sures del Islam, com fer un viatge en el temps i traslladar-se a un món d’essències, de colors vius i crides a l’oració. Marrakech és com una donzella de vermellosa cara, cenyida per muralles bull la Medina amb els seus laberíntics carrers i minarets alçats com llances ferint al cel. A cada instant tallat pel vent i per cinc vegades canten al "salat", transmeten un cant embriagador a cada un d’ells fins ressonar per tots els racons, és el moment de la reverència, de l’espiritualitat dels éssers amb les

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer