Un bon dia comença una història personal aplicable de ben segur a
moltíssims de vosaltres, vaig decidir córrer per la muntanya. El meu passat en
atletisme es senzillament nul, i de fet sempre havia pensat que córrer era de covards,
alguna vegada ho havia provat i el resultat era senzillament lamentable, corria
vint minuts i arribava a casa perdent oli per tot arreu. Vaig començar a córrer
no per moda, de fet encara no era moda això de córrer tot i que començava a
llavors, el motiu que em va portar a córrer va ser que les meves sortides en
bicicleta de muntanya eren massa llargues i no tenia temps per estar amb el meu
fill acabat de néixer i la meva dona, vaig pensar que si corria com a molt en
una hora ho tindria enllestit en comptes de les 4 hores que tenia d’invertir
amb la bicicleta. Aquests van ser els meus començaments, en poc vaig començar a
avançar en el tema de córrer tot i que no podia anar ràpid perquè senzillament
m’ofegava, amb això que un bon dia vaig decidir apuntar-me a una cursa de 7
quilòmetres i l’experiència em va agradar molt.
En aquest punt un es comença a tornar un “freakie”, comença a pensar amb
plans d’entrenament, “gadgets” per córrer, motxilles, calçat i et comences a tornar
en un putu expert en la matèria o almenys ho sembla, però jo no podia córrer
ràpid, em resultava impossible fins que en una prova d’esforç em van detectar AIE
Asma Induïda per l’esforç, en paraules clares, que la meva capacitat pulmonar
era bona però al respirar no escalfava l’aire i en comptes de dilatar els
conductes respiratoris els contreia, per aquest motiu no podia córrer ràpid,
era motor de gasoil i de baixes revolucions, el metge em va dir que lo meu no
eren curses de velocitat, que provés la resistència on possiblement jo podria treure
un rendiment més acord amb les meves capacitats o incapacitats depenent de com
es miri. Sense saber-ho ja s’havia plantat la llavor de la ultra distància dins
meu.
Doncs dit i fet, vaig abandonar les curses de curta distància on el nivell
d’exigència era massa elevat per a mi i em vaig endinsar en les llargues
distàncies, em permetien sortir més lent i aprofitar que els efectes de la AIE
es suavitzaven al cap d’una hora, cosa que em permetia anar fent i sumant quilòmetres.
Vaig comprovar que m’agradava i molt recórrer quilòmetres i passar hores fent-ho,
vaig passar per la distància de 50, 60, 85, 100 i el meu rècord 132
quilòmetres. Com no em vaig començar a apuntar a curses fins el dia d’avui on
he començat a fer un canvi de xip en molts sentits.
Per una banda els preus de les curses han anat augmentant de forma
alarmant, participar en ultra distàncies tranquil·lament comença a costar-te ja
més de 100 euros, a tot això l’hi has de sumar les despeses de viatge,
allotjament, menjar...etc. Per una altra, em comença a cansar el seguir un
circuit marcat com un ratolinet i per damunt de tot, entrenar tot el que has d’entrenar
per arribar fins a la cursa en qüestió, em fa molta mandra amics, cada dia més.
Després tinc un altre concepte del trail, ens llevem cada dia amb presses,
treballem cada dia amb més presses, ho fem tot amb presses, sense paciència i
quan tenim una estona per perdre’s per la muntanya agafem el cronòmetre i també
li posem presses! Vaja, que n’he acabat molt cansat de la pressa i vull
començar a gaudir de la muntanya i del trail d’una manera més pausada,
assaborint els moments i aixecar el cap, si gent, aixecar-lo perquè ja sabeu
que quan estem massa obsessionats en fer uns temps no aixequem el cap per no
fotre’s de cap a terra i ens perdem moooooltes coses pel camí, és el moment d’arreplegar
totes aquestes coses i tornar a casa amb la sensació d’haver assaborit el temps
en comptes de perdre’l.
Això vol dir que ja no faré mai més cap cursa? Doncs no, per exemple m’agrada
molt els 7 Cims de Torrelles de Foix, la munta un grup excursionista i no una
empresa que es dedica a buidar-te la butxaca per després oferir-te un
avituallament deplorable amb l’excusa de la semi autosuficiència. Aquest any
serà el quart que vaig a aquesta bonica cursa i penso que mentre m’aguantin les
cames hi seguiré anant. Per exemple la Volta Cerdanya Ultrafons també es
preciosa i muntada amb molt de carinyo, vaig caure per lesió l’any 2013 i el
proper 2015 hi vull tornar per acabar els seus 214 quilòmetres. Senzillament
deixo de banda les curses per començar projectes nous, amb un component d’aventura
més elevat, planificar-me jo les rutes i descobrir-les per mi mateix, pensant
on avituallar i descansar i deixant que el vent m’emporti al ritme que el temps
digui, buscant aquell component de solitud i ganes de fusionar-me amb tot el
que m’envolta. Per exemple el proper 2015 vull fer la Transpirenaica, de moment
fent el Pirineu Oriental per etapes de 50 o 60 quilòmetres cada dia. Provar
algun dia la autosuficiència total i un munt de projectes de muntanya que tinc
pensats.
A mode de resum i ràpid, no vull que arribi el dia que em cansi tant de
córrer que ho engegui tot a rodar, cosa que a molts els hi passarà quan
descobreixin que per evolucionar les seves marques han de supeditar-se a una
rutina d’obligacions d’alt rendiment que no podran aguantar gaire temps, o que
les lesions començaran a passar factura amb gent que acumulen ultra distàncies
anuals com si cerveses es tractessin i que pebrots, que aquesta bombolla runner
explotarà un dia d’aquests i no vull estar proper per a que m’esquitxi, quan
passi seguiré corrents però practicant slow running i fast walking!
Amics i amigues.....ens seguim veient......
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada