Passa al contingut principal

Somnis entre gel i roca

Quant la neu cobreix amb el seu mantell les muntanyes ja ressonen els tambors de gel i roca. Esmolem bé les eines i les emocions, comencem a traçar les sinuoses rutes per assaborir el camí cap als sostres projectats. Enrere queden els cims assolits, els records d’aquells moments viscuts i de les il·lusions que un poc a poc va dipositant en el seu bagul de la memòria, el bagul dels reptes aconseguits i dels fracassos que et van madurant a cop de vent i glaç el caràcter i la empenta personal. Queda encara molt camí que recórrer, però un ha d’anar preparant el seu cos i ànima per a empreses importants de les quals segur que en sortirà una nova persona, un nou caràcter i una nova empremta.

No faig tots els cims que voldria, tinc una família, la Rosa Maria, l’Arnau i  L’Isona. Em reservo un cap de setmana al mes per poder fer el meu cim desitjat, és al que puc aspirar per conjugar la vida familiar amb la de la muntanya. La família m’ho ha donat quasi tot en aquesta vida però la muntanya ja forma part del meu dia a dia, no hi ha moment en que no pensi amb ella, en escalar-la, en recórrer els seus traçats de vertigen corrents o caminant, en parar-me per deixar que m’acaroni el sol i el vent. Regalar als meus ulls imatges que perduraran fins l’eternitat. Ja no miro la muntanya solament admirant la seva bellesa, ara la miro escrutant els seus dominis, tractant de dibuixar els camins que em portarien fins al seu cim, somiant com un aventurer que prepara els seus viatges per explorar terrenys desconeguts. En definitiva vivint la vida intensament perquè arribarà un dia en el qual totes aquestes coses les hauré de veure amb la nostàlgia, el moment aquell en que els nostres cossos ja no puguin fer un pas sense demanar-li permís a l’altre. Aquells seran els moments de recordar i ara el moment de viure’ls i no sentir que has deixat passar la teva vida ancorat a la comoditat de la teva llar, que t’has rebel·lat per tenir emocions noves i intenses on retrobar-te amb aquell nen que jugava pels carrers de Mequinensa aventurant-se a explorar les serres pelades com gran expedicionari sempre renyat per l’àvia que patia i no pas sense raó. 


Capítol a part mereix la cordada, és l’expressió màxima de l’alpinisme, el company de ruta, el guia i per sobre de totes les coses la persona amb la que et cordes travessant una cresta afilada. La vida d’un i de l’altre queden unides per una corda, per un instant fugaç que crea llaços perennes i molt més allunyats d’una simple amistat. El Sergi va esdevenir el meu company de cordada l’any passat, el company no es busca, es troba i s’arrela. Va ser durant l’ascens al Besiberri Sud, una muntanya que està en el meu podi emocional, una muntanya que em va donar i ensenyar una de les lliçons muntanyenques més grans d’aquesta vida i de la qual en va sortir un gran company de cordada, coneixedor dels meus fantasmes i que poc a poc m’ajuda a anar espolsant a cop de piolet i grampó. Poc a poc anem fent sortides, pugem als cims i seguim unint la nostra amistat, seguim fent el cafè al Sarri quan els horaris laborals meus ho permeten tot preparant les noves aventures. I amb nosaltres es van unint noves persones com el Rubén que ja ha completat tres cims amb nosaltres i al que sembla començar a fer efecte el virus de l’alpinisme.

Després d’un dia esgotador encara miro documentals d’alpinisme i tot just he acabat de llegir “Los conquistadores de lo inútil” de Lionel Terray, Ara ja estic al camí del destí, aquest anys compliré 40 anys i l’Himàlaia m’espera, veure les grans muntanyes com l’Everest i poder fer cim del meu primer 6000 omple les meves hores, dies i nits. Com sempre somiant, qui no somia ni desitja senzillament és mort.




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Tocant el cel de l'Atlas

Aquest article ha tardat mooooolt de temps a sortir a la llum, vaig voler impregnar tot el que aquella sortida al Toubkal em va aportar a la meva persona, i poc a poc l’article va quedar relegat a un segon terme, mai trobava el moment de presentar-lo en societat. Aquest moment ha arribat i us deixo unes paraules encisades per els aromes de Marrakech. Mirades d'Atlas Un viatge entre amics, aterrem a un món diferent, una cultura escrita a pinzellades de les sures del Islam, com fer un viatge en el temps i traslladar-se a un món d’essències, de colors vius i crides a l’oració. Marrakech és com una donzella de vermellosa cara, cenyida per muralles bull la Medina amb els seus laberíntics carrers i minarets alçats com llances ferint al cel. A cada instant tallat pel vent i per cinc vegades canten al "salat", transmeten un cant embriagador a cada un d’ells fins ressonar per tots els racons, és el moment de la reverència, de l’espiritualitat dels éssers amb les

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer