Passa al contingut principal

Obrint traça cap al Comapedrosa, el sostre d'Andorra



Som gent de tradicions, i com no! les mirem de mantenir!. L’any passat durant l’ascens al Posets vam decidir entre el Sergi i jo acomiadar cada any amb el primer cim de la temporada i l’últim de l’any després dels dies fastuosos de nadals, i aquest any no havia de trencar-se la tradició en la seva segona edició oi? 

La ruta del Comapedrosa

 La idea inicial era fer l’assalt al Vignemale, una muntanya que ja li tenim el punt de mira posat, la volíem pujar per Bujaruelo i pel corredor de la Moskowa, però un gir de meteorologia dels últims dies ens van deixar gruixos de neu nova de més d’un metre que feien perillosa l’ascensió, a més, anunciaven mal temps per aquell dissabte. Ens vam posar a treballar per veure a quina zona podíem anar, que tingués millors condicions i que no ens presentés un dia d’atac a cim complicat a nivell de meteorologia, i vam tenir la brillant idea després de mirar els riscos d’allaus i les previsions de tots els Pirineus d’anar a Andorra a fer el cim més alt d’aquest petit país, el Comapedrosa de 2.960 metres d’alçada. 

Tot i tenir una baixa d’última hora amb el Pep de Vendrell ens muntem tots al cotxe per encaminar-se cap a Andorra, a l’arribar a la zona un embús ja ens enredereix força, teníem la idea de fer una via ferrada abans de començar l’aproximació al refugi lliure de Comapedrosa i pensem que no serà massa viable veient l’embús que hi ha només sortir de la Seu d’Urgell. Arribant a Andorra veiem uns paquets de neu recent sobre els vehicles que ja ens fan pensar que unes raquetes no seria mala idea, un gir a l’esquerra i ja anem al Viladomat a llogar-ne unes. Mentre estem al Viladomat veiem a la Núria Picas, pel que vaig veure al Facebook després estava amb l’Arnau Julià esquiant per muntanya. Un cop tenim les raquetes anem ja cap a l’inici de l’aproximació, passades les pistes d’Arinsal heu de passar per sota el túnel, no feu com nosaltres que vam girar a l’esquerra i vam anar a petar dalt de tot de les pistes. Un cop travessat el túnel girem a la dreta i als últims blocs de pisos aparquem el cotxe. Es moment de començar a preparar-se tot per iniciar una activitat que no ens hauria de portar més de dues o tres hores, el que no sabem encara és que tardarem 6 hores i haurem d’encendre els frontals! 

Bén aviat ens tenim que posar a obrir traça, i cada vegada a més

 
Amb les raquetes posades des d’un bon començament comencem a caminar, de moment tot son riures però a mesura que anem seguint una traça feta aquesta desapareix i el paquet de neu comença a ser força important, arribem a un riu i hem de travessar dos ponts, el primer normal però el segon ens ofereix una imatge que comença a deixar-nos molt clar a que haurem de jugar a partir d’ara, la neu sobrepassa les baranes del pont i hem de passar per dalt, els arbres estan molt carregats de neu i la traça ja ens arriba fins als genolls, haurem de començar a fer relleus per anar obrint traça, sens dubte sense raquetes hauria estat impossible arribar fins al refugi. La tasca d’obrir traça enredereix i molt l’avanç, arribem a un tram força inclinat, el Rubén s’enfonsa fins la cintura i es queda com clavat a la neu, l’avanço per l’esquerra per mirar d’obrir traça per un altra lloc però també m’ensorro fins la cintura, a més portem les motxilles a petar de coses, uns 20kg no ens els treu ningú i això encara ho fa tot més feixuc, la nit ens comença a ensenyar la seva cara.

Tot bén nevat
 
El Mateo!

El Mateo observant l'entorn

Aquí es pot apreciar la quantitat de neu, el pont penjat!

Una foto molt maca Sergi!

Seguim pujant cap al refugi

Hi ha algun moment en el qual no tenim clar si anem pel bon camí, el GPS ens assenyala el camí una mica més avall i tenim que fer un flanqueig, en cap moment la neu ens dona un respir i tenim que parar a menjar alguna cosa, ja veiem que serà molt llarg i no ens podem quedar sense energies.  Anem fent a pas de tortuga per pendents força pronunciades que ens obliguen a fer ziga zagues, fins que al cap de 6 hores veiem la silueta del que sembla el refugi, el Rubén posa gas fondu i tots anem darrere fins que finalment arribem a la que serà la nostra llar durant unes hores.

Només arribar la primera tasca és la d’encendre el foc per anar escalfant-se una mica i netejar el refugi que per cert molt net no estava. En poca estona i amb la destresa del Mateo com a llenyataire tenim un bon foc i anem fent la brasa per fer les botifarres!. Mentrestant el fogonet ja treballa desfent neu per als espaguetis i en una hora més o menys ja estem entaulats menjant-nos les viandes que després de l’esforç de la pujada entren d’allò més bé. Començo a tenir molts dubtes de si faré cim l’endemà, si les condicions son les mateixes pot ser altament destructiu, però el Sergi m’anima, demà ho veuràs amb un altres ulls em diu.
El refugi és molt gran, però està tancat, només tenen la zona lliure que és on nosaltres estem, dues lliteres de metall, la llar de foc, taula i troncs per seure i poca cosa més, però després del tute, un bon sopar, un bon vinet i una estona de xerrada a la vora del foc ens disposem a dormir, no sense deixar un bon tronc al foc per que vagi fent fins demà. Em poso dins el sac que enseguida agafa l’escalfor, i a part d’algunes menjades d’olla meves per sistema dormo molt bé tot i la duresa del meu matalàs metàl·lic, tot sentint el soroll embriagador del foc fent la seva feina.












Ens llevem amb les primeres clarors del dia, reactivem el foc i tenim novament brasa per les botifarres de l’esmorzar, tots ja teníem els carregament d’aigua després d’anar fonent sense descans neu la nit anterior. Tal com deia el Sergi amb el descans ja veia d’un altre color intentar l’atac a cim, a veure com estarà la neu avui. De totes maneres el cel es comença a tapar amenaçadorament i la nevada comença a caure, i això que la previsió era bona!. No ens desanimem gens i preparem la motxilla d’atac, fer el cim sense les pesades motxilles del dia abans serà sens dubte una altra cosa.

Les primeres clarors del dia


De moment el Sergi fa l’avançada, també obrim traça però ni de bon tros es tant dura com la d’ahir, en breu el Mateo diu que es retira, no porta les ulleres de ventisca i no ho veu gens clar, ens acomiadem d’ell, està a poc més de 500 metres del refugi i nosaltres seguim cap amunt per una canal força empinada, no es veu res de res, la neu cada vegada cau amb més intensitat però anem avançant a bon ritme, un cop superada aquesta canal fem un rodeig per evitar un llac gelat, tampoc sabem com està de gelat el llac per aventurar-se i enfilem una nova canal d’uns 40º o 45º que ens porta fins la cresta. Aquí la neu ja és més escassa i més compacte, a més el gel fa acte de presència amb lo qual ens trèiem les raquetes i ens posem els grampons, sembla que haurem de superar un promontori per la cresta i ja serem al cim, que ingenus que som!. La cresta és molt fàcil, no té sensació d’estar penjats i es pot anar fent pujant i baixant tot resseguint-la, de sobte però s’aixeca un vent molt fort, en ocasions les ràfegues son brutals i ens hem d’anar aturant per arraulir-nos. Jo encara no en soc molt conscient però la barba se m’està congelant d’una forma espectacular i els guants que porto ja han perdut gran part de la seva efectivitat, apunto una altra cosa a la meva llista interminable de coses per comprar. Sento, ho millor dit deixo de sentir els dits completament, els tinc garratibats com mai a la vida m’havia passat i passo uns moments una mica difícils, veig que el Sergi i el Rubén s’arrauleixen a un minúscul sortint de roca que els protegeix de la ventada, m’hi afegeixo i miro d’escalfar-me les mans com puc, mentre veiem com gràcies al vent s’està obrint tot el cel i ens regala un bé tant preuat com el Sol i unes vistes espectaculars del nostre entorn, a més veiem ja el cim a tocar, només ens queda una pujada més i ja el tindrem al sac, cosa que fem ràpidament, coronem el cim del Comapedrosa en unes cinc hores si no recordo malament. Ens fem fotos de rigor, sinó tinguéssim fotos i vídeos del temporal que teníem 30 minuts abans ningú ens creuria. Admirem la bellesa del paisatge i els paquets descomunals de neu que retenen en suspensió les muntanyes de darrera nostre, realment acollona una mica pensar que tot aquell paquet pugui caure, el nostre camí passa just per sota d’elles. 

















Moment Congelats La Sirena!

L'últim promontori i el cim per flipar amb l'aclarida del temps!

La petita finestra de temps, els núbols de darrera ja venen a per nosaltres

Al cim amb el meu company Sergi

Amb el Rubén, amb aquest ja en portem 3 berra!

Que te pego leche!



Quins paquetons!

El Sergi sense congelar

El Sergi congelat!



Com sempre no ens entretenim gaire al cim, un front de núvols ve cap a nosaltres amenaçador, sembla que aquesta finestreta de temps té els minuts comptats i baixem per darrera fent un flanqueig i evitar la cresta per anar una mica més ràpids fins allà on hem deixat les raquetes. A partir d’aquí comprovo que se m’ha congelat completament el tub del Camel Back, i això que està protegit amb neoprè per evitar-ho, no puc beure aigua i em molesta enormement, sort que el Rubén portava te calentó amb un termo que sinó m’amorro a la neu per desfer-ne a la boca. La baixada ja fins al refugi la fem a tiro d’escopeta, anem molt ràpids i encara podem fer un petit descans al refugi abans de baixar una altra vegada cap als cotxes. Tornar a carregar-se a l’esquena la motxilla gran fa mal de veritat però és el que hi ha, ens posem els frontals perquè tornarem a agafar nit però la baixada es fa molt més agradable veient l’autopista que havíem obert el dia anterior, quin canvi!, crec que tardem sobre unes dues hores a desfer el camí i arribar als cotxes, just a temps per tornar les raquetes al Viladomat.

Tornant cap a casa parem a sopar a Adrall a un restaurant que es diu Llar de Foc, normalment no poso coses d’aquestes al bloc però aquesta mereix una atenció especial, NO PAREU MAI AQUÍ!. Senzillament una vergonya, vam demanar una escudella que d’escudella només tenia el nom perquè allò no s’hi assemblava gens, i ens van clavar per una peroleta d’escudella uns 44 euros! Algú no va menjar segon plat i dos el van compartir i al final la broma ens va sortir per uns 120 euros per quatre persones! Però si no vam menjar res de l’altre món!. Ara entenem perquè no hi havia ni Déu ni el Sant Cristo gros en el local. Penso que ens la van fotre més que doblada! 

I ara bé el moment on em quedaré tant ample, us copio i engantxo les opinions que he trobat posant a Google Restaurant Llar de Foc Adrall, resulta que no sóm els únics rucs que han pillat!, ala, pa muestra un botón:


"Como otros muchos veníamos de vuelta de ANDORRA y caimos aqui, En mal momento, lo primero el frio que hacia, les pedimos que nos pusieran el aire acondicionado ya que era imposible comer con el frio que hacia, luego su carta, corta y cara muy cara no por el precio sino por lo que nos sirvieron, unos escalopes de lomo finos como el papel de fumar, con guarnicion de patata "guisada, le pedimos si podía poner unos pimientos y nos dice que ya tienen las patatas, si los encontramos tres trocitos del tamaño de de una pipa, el jamon co pan tomaca, lo mas rico el pan tomaca ya que el jamón ademas de superfino, era una paletilla de recebo del carrefur.
El entrecot con supuesta guarnición estaba bueno eso es lo único positivo, ya que la guarnición era la famosa patata
Los macarrones muy ricos le pedimos si nos podía poner una butifarra con los macarrones, nos dijo que no y le dijimos que nos cobrara lo crea conveniente y efectivamente una butifarra tirada encima de los macarrones nos cobro 10 €.
Pedimos agua para beber y nos puso una botella de medio litro a cada uno 6 botellas unos 15€ con el iva, cafe 2.50 eso si con leche mas iva el cortado solo 1.75..
En fin en su tiempo seria un gran restaurante, hoy por hoy vive de engañar a los cuatro tontos como nosotros que vemos un aparcamiento y un restaurante con pinta de casero,
El servicio es seco y lento.
Como resumen no entren lo agradeceran"

Hacía años que no comía tan mal en un restaurante. Nos pedimos el menú de 22 euros y fue toda una decepción. Mala calidad de producto y mal servicio.
Lo más preocupante fue el vinagre de la mesa. Al probarlo en la ensalada nos dimos cuenta que no sabía a vinagre y olerlo fue mucho peor. Sería recomendable tomar una muestra para saber de que producto se trataba porque desde luego se parecía más al agua podría de un charco que a un vinagre común. No entiendo cómo se puede servir ese producto. El flan que nos sirvieron de postre no sabía a nada y de hecho se quedó sin comer no sólo en nuestra mesa sino en otras. El vino que nos sirvieron no era de calidad, cosa que no procede en un menu de ese precio.
En definitiva, habían escatimado en todo aquello que podían para sacar el mayor beneficio posible.
Ójala hubiera leído alguna opinión antes de parar en este restaurante a comer. Desde luego antes me hubiera metido en un Mcdonals donde os aseguro que tanto el vinagre como el aceite son de mejor calidad.
Un desastre.  


Paramos en ruta hacia Andorra. El menú, que generalmente suele ser más económico que la carta, costaba 22 €, y no había donde elegir, solo ensalada y algo más y luego de segundo Arroz de montaña con pescado y carne. He estado por Berlín y Viena y os aseguro que hemos comido mucho mejor y más barato.
Si no tomas el menú lo tines claro, te cobran una ensalada con queso de cabra y bacon 11,40€. La más cara que he comido, sin apenas lechuga.
Me parece que abusan por estar en un lugar estratégico pero a mi no me verán más por ahí. Un pueblo de mala muerte con unos precios tan exagerados. Ah y que no os toque la mesa donde pega el aire acondicionado porque hay que ponerse chaqueta.!! 

En primer lugar nada mas ponernos el primer plato en la mesa nos han preguntado si queriamos cafe. Le hemos tenido que indicar que habia un segundo plato y postres antes de llegar a los cafes.
El segundo plato han tardado muchisimo en traerlo. Tan solo le hemos dado un bocado y hemos visto en la salsa de las patatas una mosca y un mosquito (y porque no nos hemos puesto a rebuscar que quiza había mas). Se lo hemos dicho al camarero y como veiamos que no sabia q hacer le hemos dicho que no queriamos el plato, que nos trajera un cafe y la cuenta. Al cabo de un rato el hombre ha reaccionado y nos ha dicho q si queriamos otra cosa nos la preparaba y le hemos dicho q no.
Cuando nos ha traido la cuenta nos ha dicho como si fuera una gran deferencia que no nos cobraban el plato con los bichos, plato del que solo habiamos probado un pequeño bocado! Por supuesto que no nos tenian que cobrar ese plato! Como minimo nos tendrian que haber invitado al cafe!
Desde luego un lugar donde no volver jamas!  

Veníamos de Andorra dos parejas luego de un día en la nieve. Entramos porque nos pareció con buena pinta. Pedimos: Jamón Ibérico que no sabía a nada y de un color muy pálido casi blanco( el peor que he comido con toda seguridad), Calcots muy mal hechos, con sabor algo pasado, la salsa con sabor aceitoso, los dejé practicamente todos. Entrecot normal. La otra pareja que nos acompañaban pidó parrilada de carne ( demasiado justa y de mala calidad). Todos coincidimos que había sido un error haber entrado. La broma nos costó por 110 euros en total, con bebidas básicas nada de vino o cervezas. El ambiente muy malo con familiares de ellos por ahí sentados cerca de la barra y mirandonos. Nada recomendable. Encima al salir me fijé que tenían en la puerta una pegatina de Tripadvisor, como sitio recomendado. 

MUY MALO, lo único que puedo decir es que no os pareis en este restaurante a no ser que una catastrofe natural sin precedentes os deje aislados en la carretera. Para que te sirvan la bebida y unas llescas de pan tostado con un tomate (a unos 2 euros por llesca) tardan como una hora, eso no por no mencionar que hace un frio de muerte en el interior. La comida muy normalita, lo unico destacable son las raciones de post-guerra. En cuanto a la bebida, una botella de vino tinto de la casa "rellenada por supuesto" 7,28 euros+iva.

Es el peor restaurante al que he ido ademas de caro, aunque solo pague 5 euros, ya que por primera vez en mi vida me he ido de un restaurante sin haber comido, i me arrepiento de no haber pedido una hoja de reclamaciones i de no irme sin pagar nada. Fuimos yo i mi novia estubimos 2 horas i solo nos sirvieron una botella de agua durante la primera hora i un trozo de pan tostado, es una vergüenza i si veis buenos comentarios deben ser los degenerados del restaurante. Es una pena que siguan abiertos. PEDIDLE LA HOJA DE RECLAMACIONES SALUDOS

Collons que a gust m'he quedat penjant això!



    

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Tocant el cel de l'Atlas

Aquest article ha tardat mooooolt de temps a sortir a la llum, vaig voler impregnar tot el que aquella sortida al Toubkal em va aportar a la meva persona, i poc a poc l’article va quedar relegat a un segon terme, mai trobava el moment de presentar-lo en societat. Aquest moment ha arribat i us deixo unes paraules encisades per els aromes de Marrakech. Mirades d'Atlas Un viatge entre amics, aterrem a un món diferent, una cultura escrita a pinzellades de les sures del Islam, com fer un viatge en el temps i traslladar-se a un món d’essències, de colors vius i crides a l’oració. Marrakech és com una donzella de vermellosa cara, cenyida per muralles bull la Medina amb els seus laberíntics carrers i minarets alçats com llances ferint al cel. A cada instant tallat pel vent i per cinc vegades canten al "salat", transmeten un cant embriagador a cada un d’ells fins ressonar per tots els racons, és el moment de la reverència, de l’espiritualitat dels éssers amb les

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer