On son els teus propis límits? 3 years ago

On son els teus propis límits?

D’aquesta manera titulava un post ara tot just fa tres anys, quan començava a donar els meus primers passos en tot això del trail running, no deixa de ser curiós llegir les coses que posava un mateix tres anys enrere i com les executa a dia d’avui. Per posar un exemple en aquell post em preguntava si seria capaç de córrer més de 10km, aquell era el meu límit i tres anys després veig que no solament vaig superar aquell límit sinó que ho vaig fer multiplicat per 10 vegades més superant la barrera dels 100 quilòmetres. També en un altre post parlava de que veia difícil fer curses que superaven els 250 o 300 metres de desnivell positiu i ja he superat els 6.500 metres positius en una cursa.

A tot això que vull dir? Doncs res més que animar a tots aquells que comencen, que veuen els seus límits massa propers i que no creuen amb el seu potencial, el meu cas és un bon exemple de persona absolutament sedentària que un bon dia va decidir trencar amb el sedentarisme per arribar a córrer ultra distàncies, això si, un consell molt pràctic, penseu que estem en un mon consumista i que tot ho volem a l’instant, aquesta actitud també es porta a nivell esportiu i és un error garrafal. Les coses s’han de fer poc a poc, no val començar a córrer i pretendre fer la Cavalls del Vent, posar-se metes curtes i assequibles faran que aneu progressant i que la vostra motivació augmenti de forma considerable, el cos ha d’estructurar-se per suportar ultra distàncies sinó el preus que un pot pagar son massa elevats. Tampoc cal apuntar-se a totes les curses del mon mundial, deixeu que el vostre cos i ment descansi per no cremar-se en dos dies, no mireu que fa el del costat, si corre més ràpid que tu, planifiqueu les vostres curses i entrenaments com a reptes personals per superar i si sou competitius la resta vindrà sol.

Recordeu, seny i gas al matalàs!  

Us deixo l’article que vaig escriure ara fa tres anys, com diria el senyor Bernd Schuster....no hace falta decir nada mas!

Entrenant en solitari un pensa moltes coses, de vegades et dona per reflexionar i quant notes un progrés important penses en els teus límits, però també ho fas el dia que no pots amb la teva ànima, el dia que les cames no tiren i ets sents frustrat, la perspectiva canvia en els dos casos, el bo es aprendre’n de tots ells, fes-te la pregunta, a on estan els meus límits?

Els límits estan allà a on els posem, cadascú té els seus propis límits però de vegades ens podem arribar a sorprendre de com podem traspassar-los. M'explico, l'ésser humà tenim reaccions de tota mena però n'hi una de molt especial per parlar dels límits, l'adrenalina. Quant apareix l'adrenalina aquesta provoca un estat en la persona que li permet fer coses que en un estat normal serien pràcticament impossibles, com per exemple córrer sense parar o tenir una força molt més potent que l'habitual, diuen que una dona podria aixecar perfectament un cotxe si el seu fill hi estigués a sota. Aquest simple exemple és molt clar, segur que a la persona en qüestió si li preguntéssim on estan els seus límits abans d'experimentar la pujada d'adrenalina, respondria posant el llistó molt més baix o sigui que els nostres límits no sabem ben bé del tot fins on poden arribar. A llavors, perquè preguntar-s’ho?

Quan vaig començar a entrenar de forma més intensa vaig notar una evolució important, però tenia la sensació de que no podria enfrontar-me a pujar rampes importants corrent, o senzillament no sabia ni si podria córrer més de 10 quilòmetres seguits, començava a tenir la sensació d'estar estancat, de no poder progressar com a mi m'agradaria. L'altre dia corrent pel Montmell vaig notar un impuls molt important, havia aconseguit el que just 15 dies abans pensava que no podria arribar a fer. Havia superat el meu propi límit imposat i quasi sense saber-ho acabava d'imposar-me'n un altre de nou. Aquesta és l'essència del progrés dels teus propis límits, posar-los de mica en mica i anar-los superant, d'aquesta manera seguim mantenint la motivació, no desistim a la primera de canvi i sempre tenint present que els nostres límits poden ser molt més alts del que ens pensem, perquè no seguir buscant-los?