Passa al contingut principal

Crònica Tarragona-Mequinensa 120km en 20:15h a step by step way to the roots



A la vida un s’imposa molts reptes, uns poden ser personals, altres laborals, altres amb la pròpia vida o familiars i molts d’altres esportius. En el meu cas es barregen personals i esportius però en aquest cas encara amb més rellevància. Possiblement a dia d’avui ha estat el repte més diferent al quals m’he exposat per molts factors, el primer per la distància a recórrer que de forma oficial són 120 quilòmetres i serà la més llarga que hagi fet mai; el segon per el factor de fer-ho en solitari sense les ajudes de marcatge que una cursa t’aporta o el senzill fet d’estar corrents amb altres persones que fan que mai et sentis del tot sol. Una cosa és passar-te estones sol en una cursa i l’altra saber que estarà sol durant més de 20 hores, només amb l’ajuda d’un frontal per la nit, un GPS per no errar en el camí, un mp3 per evadir-te una mica del silenci i un telèfon mòbil rebent de forma constant missatges d’ànims, això potser fa que no et sentis tant sol però no ens enganyem, al terreny estàs tu i les teves cames tirant sempre endavant amb un únic objectiu, arribar al poble que tant estimes, amb la gent excepcional d’un indret excepcional i els que els coneixen saben que tinc raó, és senzillament un poble emmarcat per serres salvatges, sempre vigilant totpoderós el seu castell les seves terres i dos rius que ajunten la seva força fer formar-ne un de sol i poderós, l’Ebre. Un poble que tot i deixar les runes del seu antics carrers del poble vell no han perdut l’essència ni el poder carismàtic i la idiosincràsia de la seva gent, un poble anomenat Mequinensa tot i que tots l’anomenem El Poble.




Fa tres anys que vaig engegar una idea, volia anar al Poble caminant seguint el GR 65.5 des de Tarragona, vaig començar a traçar les idees i els camins que hauria de recórrer, però aquell primer any encara estava massa verd per fer-ho. El segon any la idea ja tenia forma, ho faria corrents sense parar, vaig decidir fer-ho després de la Cavalls del Vent del 2012 però no vaig tenir massa clar si seria encara capaç de recórrer tants quilòmetres i vaig tornar a tancar-lo al calaix. Aquest any però la cosa ja havia canviat, havia fet un primer intent de sobrepassar els 100 quilòmetres a la Volta Cerdanya Ultrafons però em vaig lesionar al quilòmetre 63, tot seguit vaig poder afrontar la Cavalls del Vent que aquesta edició ja era de 100km i 13000 metres de desnivell acumulat, tenia clar que si aconseguia aquesta fita podria estar preparat per fer aquell projecte que tenia guardat des de feia tant temps i així va ser. Un cop finalitzat Cavalls ja vaig començar a preparar-ho tot, calia molta mesura del terreny, adquirir tracks fiables i recavar tota la informació possible, la feina era dura ja que aquest camí quasi no el fa ningú i em costava trobar informació fiable, però res m’aturaria de les meves idees, si una cosa he heretat de Mequinensa es la tossuderia i d’això no me’n manca gens ni mica. Quan ja tenia els tracks a les meves mans, ben estudiats i el tema de l’assistència solucionada vaig posar data, seria el 8 de novembre del 2013 i d’aquesta manera vaig arribar al començament d’aquesta història.

D’Est a Oest fins Mequinensa
a step by step way to the roots

Arribo a Tarragona davant la mirada dels vianants una mica estranyats, que coi fa aquest paio vestit d’aquesta manera davant la Catedral de Tarragona?, el Soci em fa les fotos i envio el primer missatge al grup de wattsap que he creat per l’ocasió. Obro cometes per fer esment d’aquest genial invent que jo li tinc relativa al·lèrgia que és els grups de wattsap, molta gent em demanava que els escrigués missatges dient com anava tot i vaig fer igual que a la primera Cavalls del Vent, crear un grup i d’aquesta manera evitar tenir que estar enviant missatges al tort i al dret, enviant només un missatge tothom ho podria veure i de pas em podien enviar ells missatges que em van ajudar molt anímicament durant la ruta, amics que treballaven de nit no em van deixar sol ni un moment i altres que no sé que pebrots feien desperts a altes hores de la matinada. No us podeu imaginar el poder que té aquesta eina per sentir que la gent t’esperona a seguir endavant, ara si.... tanco cometes. Arrenco 15 minuts més tard del previst per algun petit problema amb el GPS i m’endinso a córrer per els carrers de Tarragona, us puc bén assegurar que hauria llençat la tovallola en aquell precís instant, no entenc com la gent pot córrer per les ciutats...semàfor, cotxe, clàxon, vianants que et barren el pas de forma lògica (el que no es lògic sóc jo que vaig amb pressa), grups de pares que van a buscar els nens a les escoles, la plaça Imperial Tarraco, el Corte Inglés, un gos que em borda, una velleta que em mira amb cara de males puces, un cotxe que quasi m’atropella....i després la gent em diu....no et fa por anar per la muntanya tu sòl? Jutgeu vosaltres mateixos.


Sortida des de la Catedral de Tarragona
Divendres 8 de novembre, hora 16:45h


Quan arribo al riu Francolí ja és una altra cosa tot i que el paisatge deixa molt que desitjar amb les petroquímiques donant la benvinguda, vaig pel costat del riu fins l’alçada de Constantí on tinc que travessar el riu sense manies amb l’aigua una mica per sota dels genolls, no hi havia alternativa. A Constantí m’espera el Soci, faig un primer avituallament molt ràpid i cap a la Selva del Camp, un tros que em pensava que era pista resulta ser tot d’asfalt tot passant per granges i camps de cultius, força planer en suau pendent positiva, travesso les vies del tren i em fa molta gràcia ja que feia molt de temps que no em trobava un pas a nivell. Durant aquest trajecte el sol ja em diu adéu, trec el frontal i em preparo per més de 12 hores de foscor.

Esglèsia de Constantí

El capvespre, em preparo per una nit llarga

Les vies del tren cap a l'horitzó


Arribo a la Selva del Camp molt bé i per sota del marge de temps que tinc previst, normal perquè encara estic fresc, només porto uns 18 quilòmetres i força senzills. Torno a avituallar i m’abrigo una mica més, toca pujar a l’Albiol, a partir d’ara ja entro a muntanya i les parts més fortes del desnivell positiu que em trobaré però m’agrada ja que és el meu terreny, on em trobo més còmode. De totes maneres em frustra una mica perquè encara el recorregut em porta per un tram força llarg d’asfalt, miro el GPS i observo que encara tinc un tros més, al cap de mitja hora i davant l’absència de marques torno a mirar el GPS i observo atònit que estic al mateix punt que abans, òstia, merda! Reinicio el GPS i comprovo que m’he passat 6 quilòmetres del recorregut, miro si hi ha algun alternatiu per retornar que no sigui per la carretera però no hi ha res a la vista, conclusió que he de refer el camí i sumar 12 quilòmetres més dels 120 que tenia previst fer. Això em dona un cop bastant baix a la meva moral i m’emprenyo molt, agafo el telèfon per trucar al Soci que no es preocupi si tardo més del compte però sembla que els elements es posen en contra, no hi ha cobertura! ja hi tornem a ser, una adversitat més que superar i per tant em poso a la feina ràpid, canvi de música al mp3 i ha canviar el xip sinó ho puc pagar molt car, la mentalitat ha de ser positiva i començo a córrer encara més ràpid del que tenia previst. Recupero la pista, ara la cosa ja s’enfila de debò i passo per llocs que segur de dia serien preciosos, la vista de la plana de Tarragona i tota la il·luminaria es espectacular però el camí s’enreda i no em vol posar les coses fàcils, absència de marques quan et trobes en bifurcacions no es plat de bon gust i més quan el GPS es troba més perdut que un fill de “.......” en el dia del pare. Aplicant la intuïció, que a base de remenar-te per la muntanya vas adquirint, trobo finalment l’Albiol i el Soci, fot bastant de fred i vent, em tinc que abrigar encara més i menjar una mica de fruita i reposar líquids. Val a dir que a tot això vaig prenent les sals minerals en càpsules cada hora, aquesta vegada no vull que els isotònics em tornin a fer una mala passada a l’estomac, també aprofito per prendre la pastilla de cafeïna, eina molt útil per mantenir el cos i ment en alerta. Ja he cobert el primer tram de la ruta, al final m’han sortit 39 quilòmetres i els he fet en 5h, em sorprèn que tot i perdre’m he fet un bon temps i que segueixo dins dels marges, perfecte! Ara en direcció a Prades, molt de desnivell, la part més alta de tota la ruta i amb un vent de cara que dificulta la marxa, començo el segon tram.

La Selva del Camp

L'amulet de la jornada, el mocador Lombardo!

Seguint la ruta cap a l'Albiol, perdoneu la qualitat de la imatge

L'Albiol, una mica de descans!


El tram fins a Prades es molt bonic, però en la foscor et perds gairebé tot el paisatge que t’envolta, el vent bufa fort i dificulta la marxa però no afluixa les ganes. Em segueixo trobant molt bé i puc anar fent, aquest tram fins Prades me’l prenc amb relativa calma, queda encara molt i vull tenir força per donar més canya després, on podré esgarrapar força temps del crono, per un moment em trobo en una espècie de cresta amb tallant a banda i banda on veig Capafonts il·luminat al fons a la dreta, un cel espectacular em permet visionar el firmament ple d’estrelles, es realment un privilegi estar aquí en aquest moment. Truco a la meva dona per dir-li que tot va bé, està preocupada pel fet de que estigui sol però l’animo i li trec fusta al tema, em trobo bé i segueixo endavant per tant no cal preocupar-se. Alterno caminar i córrer per anar avançant i reservar energies, vaig seguint a la perfecció la rutina nutricional, cada hora les càpsules de sals minerals, vaig menjant petites porcions d’hidrats en forma de gominoles i bec molta aigua en petites dosis. Fins que arribo a Prades, encara tinc sort que trobo el bar obert i em bec una llimonada amb gel tot i el fred que fot a fora, però en aquest moment és el que em ve de gust, surto al carrer i ens tanquem al cotxe amb la calefacció posada, és hora de menjar una mica de pasta amb tonyina, hidrats i proteïna per a la regeneració muscular, també bec té calent que el soci va reposant en un termo i em prenc magnesi per evitar les rampes, costa sortir del cotxe amb el fred que fa a fora però tenim un repte i s’ha de desafiar als elements per aconseguir-lo, gas i cap a la muntanya!


La soledat de la nit il·luminada per el frontal

La creu dels Motllats, penso que es diu així

Dins del cotxe, l'humor segueix bén alt

Alimentació bàsica per poder tirar endavant

Ara toca anar fins a Ulldemolins, un tram relativament senzill perquè a part d’una contundent pujada la resta serà tot baixada, però el camí no és tant fàcil com podia semblar, entro en un camp ple d’aglans i merdetes de porc, territori de senglars que ja em fa posar en alerta i una munió de camins que es creuen entre si i que m’obliguen a parar molt per consultar el GPS gràcies a l’absència de marques als creuaments. Tot i això vaig força ràpid fins que en una d’aquestes sento a escassos metres de mi una esbufegada potent i amenaçadora, soroll d’animal que corre, li segueixen unes esbufegades d’altres entre les herbes altes, està molt clar, era el seu territori i sembla que aquí és on descansen els senglars. He tingut moltes trobades amb ells per La Bisbal del Penedès però mai m’havia sentit amenaçat com ara, enfoco amb el frontal a tota potència per mirar de controlar la posició dels que es podrien convertir en uns potencials enemics, però no els veig només els escolto i em deixa en una posició d’inferioritat important. Agafo els pals i els preparo com una arma de defensa força ridícula contra una bèstia com un senglar però és l’únic que tinc. Passen uns moments tensos però aconsegueixo dominar l’angoixa fins que puc escoltar com lentament els esbufecs son més llunyans, sembla que s’aparten i em deixen seguir. Avanço lentament sempre controlant la situació fins que m’allunyo de la zona i torno a córrer. Ja podeu imaginar com t’espanta anant sol per la muntanya de nit i de sobte sentir una esbufegada al teu costat, però ells estaven a casa seva i jo era el foraster, per davant de tot respecte per els animals només faltaria!

Arribo a Ulldemolins seguint el temps previst, el vent s’ha aturat i podem descansar amb el Soci sense tenir que estar tancats al cotxe, avituallo bé i deixo part de la roba d’abric, ara ja no em farà tanta falta i arrenco cap a les Crestes de la Llena per un senderó molt maco i en forta pujada, en algun moment em toca pràcticament escalar per les roques fins que arribo al desviament cap a la Pobla de Cèrvoles on és el Soci controlant que no hagués tingut cap problema amb aquest tram, ara si que carrego el camel una mica ja que queda uns 12 quilòmetres cap a Bellaguarda pràcticament tots d’asfalt, tinc por de prendre mal però aprofito per córrer pràcticament tot el tram sempre controlant les sensacions que m’envia el cos, durant el trajecte parlo per telèfon amb el Marc Palacios, es agradable sentir alguna veu a aquestes hores del matí, ja són les 6h i xerrem qüasi fins arribar a Bellaguarda on avituallo i miro els missatges que m’arriben del meus amics.


Parada a Ulldemolins

Així és com ho veig jo durant més de 12 hores

Direcció Bellaguarda, un cartell que recorda que faig el camí de Sant Jaume

Bellaguarda

Tot seguit direcció Granadella fins Llardecans, un tram avorrit com pocs, però a Llardecans aprofitem amb el Soci per prendre un cafè amb llet calentet, trobem un bar obert i s’ha d’aprofitar, la claror del dia comença a il·luminar-ho tot. Ara toca canvi de roba i deixar el frontal, l’objectiu està cada vegada més proper, ja porto més de 100km i la il·lusió intacte, sense cap molèstia i físicament molt bé. Amb tot això sembla que finalment arribaré abans del previst i això em puja la moral d’una manera espectacular. Fem fotos de rigor i engego cap a Maials, tram molt fàcil i curt on aprofito per trucar a la dona i donar-li la bona notícia, arribar a Maials significa acabar i permetre que deixin de patir una mica, puc parlar amb els meus fills i m’emociona molt, sentir les seves veus és molt millor que qualsevol cosa. En poc ja em planto a Maials, avituallament ràpid i trucada als meus pare i mare per dir-los que tot està bé, que em trobo genial i que em queda ja molt poc per arribar, si 25 quilòmetres es pot considerar poc després de portar-ne més de 100 a les cames.

No calen més paraules, la llum del dia porta energía renovada

Encara faig bona cara

Maials, el final el tinc ja molt proper....25 quilòmetres més i ja seré a casa!


Els Pirineus aragonesos al fons amb neu als seus cims...aviat ens veurem!


Conreus a Maials, el món es desperta


Surto de Maials i ja veig Monteneu al fons, un promontori que s’alça imponent a la planícia total, la sortida és tota d’asfalt i com que sé que arribo bé no me la vull jugar a fer-me mal, m’ho prenc amb calma i decideixo caminar aquest tram d’asfalt a un ritme molt elevat, segons el GPS vaig a 8km/h caminant, és el que té tenir les cames més llargues que un dia sense pa. Quan torno a trepitjar terra la cosa canvia i vaig trotant suau fins i tot a les últimes pujades de la ruta, vaig fent tobogans i senderons fins vorejar el Montmeneu deixant-lo a l’esquerra i arribo a la plana final que em portarà per darrera la Picarda fins a Mequinensa, em venen a veure el meu tiet i un cosí amb la furgoneta, durant un tram els porto a darrera mentre vaig trotant fins que desvien a la dreta, ja només em queden uns 6 quilòmetres, em torno a posar la música i llegeixo els nous missatges que m’arriben, sembla que a Mequinensa la cosa s’està liant grossa, han fet fins i tot un pregó al poble animant a la gent a venir  rebre’m a la plaça, se’m fot un nus a l’estomac, quina vergonya i quina situació més estranya per a mi acostumat a arribar com un anònim a les metes, poc a poc arribo fins al punt on veig el castell i el poble de Mequinensa, no puc evitar que em caiguin les llàgrimes de l’emoció que sento al veure aquesta imatge i faig una fotografia per enviar-la al wattsap.


Porto 20 hores, als meus ulls es pot veure ja l'emoció que estic sentint
La imatge que tant estava esperant, el castell, l'Ebre i Mequinensa! Aquells dos vehicles m'estan esperant 

Queda una baixada de les potents, tècnica a tope però la baixo a tot drap de l’emoció que m’envaeix, al final de la baixada m’esperen dos vehicles, el meu tiet, cosí i un regidor de l’ajuntament, Antonio Llop que em fa fotografies, treuen la bandera de Mequinensa i me la pengen a l’esquena ara si que no se ni a on amagar-me i em passen milers de imatges pel cap. Arrenco a córrer una altra vegada, el cotxe del meu tiet va darrera amb banderes del poble i quan passo pel costat de la fàbrica abans del pont veig a la meva àvia amb el seu bastó esperant-me, no l’hi havien dit res fins que no arribés per no fer-la patir ja que la dona té 90 anys, sento una emoció indescriptible i m’abraço a ella. Ara son d’aquells moments que un té que gaudir al màxim de tot el que li passa, a mi em costa molt processar tot el que veig i sento, l’única cosa que se del tot clar és que es molt emocionant viure-ho.

Baixant la serra, l'última baixada fins Mequinensa


Amb la bandera de Mequinensa a l'esquena

Escoltat amb les banderes al vent

La trobada amb la meva iaia

Sobren les paraules






Quan torno a córrer ja veig gent al pont, amics, coneguts i gent que no conec de res fent fotografies i aplaudint-me, quan passo el pont es puja un bessó no sé si per l’emoció..vaja ara? No pot ser!, paro un moment i estiro amb força per fer-lo retornar al seu lloc i ara si que ja no puc parar de córrer passant pel mig del poble, veig gent que surt a alguns balcons i finestres, dels bars alguns alcen la cervesa, és el que ara em beuria sense cap dubte, tots aplaudint i fent-me sentir per uns moments com alguna cosa important, en pocs metres diviso a dos amics, dos Lombardos amb les banderes que m’escolten fins la plaça, veig al Soci, aquesta vegada si noi! ens hem retrobat a la meta












I finalment arribo a la plaça on em reben l’alcaldessa i regidors de l’ajuntament, veig molta gent, moltes cares però em costa processar la informació, abraçades i felicitacions, em costa concentrar-me són moments per assaborir-los però em trobo com flotant. Han estat 20:15h d'esforç físic i el cap no està massa despert tot i l'adrenalina que em corre per tot el cos. L'Ismael "Canyeta" em dona la samarreta Lombarda dels Lohnarbeitters, els amics del poble que han vingut a fer els honors i per mi té un valor excepcional. Es molt difícil explicar tot el que visc en aquests moments, no em surten les paraules per definir-ho i les reaccions de la gent em sobrepassen, es normal, ells veuen un paio que ha fet més de 120 quilòmetres sense parar per arribar al seu poble des de Tarragona i ho troben excepcional, en el meu cas ho trobo més normal perquè és el que faig, ultra distàncies, però he de reconèixer que els que fem aquestes coses no en som prou conscients del que signifiquen per als que ens veuen des de fora.  


Rebuda de l'alcaldessa de Mequinensa, Magda Godia




Lombardos! Gràcies per acollir-me sempre com un més de la família!



Em conviden a pujar a la sala de plens de l’ajuntament i allà l’alcaldessa Magda Godia em regala un llibre de Mequinensa i em felicita per la salvatjada que acabo de fer, em sento molt content de veure a amics i familiars tots reunits allà al meu costat, potser em vaig oblidar que hauria d’haver fet sortir al Soci al meu costat, sens dubte sense ell tot això no  hagués estat possible i es mereix la meva absoluta admiració i agraïment per tot el que ha fet per a que pogués fer realitat un somni.


A l'entrada de l'ajuntament

Un regal molt especial per un moment especial

Com sempre guardant-me les espatlles el Soci!


I moment de relax, cervesa fresca a la plaça del Poble amb els amics!

Acabo amb una frase que respondria molt bé a tots aquells que pensen que estic boig per fer aquestes coses i diu així:

“Les bogeries que més es lamenten en la vida d’un Home son aquelles que no es van cometre quan es va tenir la oportunitat”

Molt feliç per sempre més, gràcies Mequinensa!



Comentaris

  1. Ostia tío peaso de crónica, mol bona Jimmy

    ResponElimina
  2. Felicitats per l`esforç i la crònica, caste!! La millor cosa a la vida es assolir allo q desitges, per cert.... per quant el pròxim rep;te???Jejeje

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Tocant el cel de l'Atlas

Aquest article ha tardat mooooolt de temps a sortir a la llum, vaig voler impregnar tot el que aquella sortida al Toubkal em va aportar a la meva persona, i poc a poc l’article va quedar relegat a un segon terme, mai trobava el moment de presentar-lo en societat. Aquest moment ha arribat i us deixo unes paraules encisades per els aromes de Marrakech. Mirades d'Atlas Un viatge entre amics, aterrem a un món diferent, una cultura escrita a pinzellades de les sures del Islam, com fer un viatge en el temps i traslladar-se a un món d’essències, de colors vius i crides a l’oració. Marrakech és com una donzella de vermellosa cara, cenyida per muralles bull la Medina amb els seus laberíntics carrers i minarets alçats com llances ferint al cel. A cada instant tallat pel vent i per cinc vegades canten al "salat", transmeten un cant embriagador a cada un d’ells fins ressonar per tots els racons, és el moment de la reverència, de l’espiritualitat dels éssers amb les

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer