Passa al contingut principal

Finisher Ultra Cavalls del Vent 2013, 100Km de lluita!




Lluita, coratge, esforç , patiment i finisher 2013 

Aquestes son les paraules que defineixen la meva Ultra Cavalls del Vent 2013, després de la retirada de l’any passat venia aquest any amb moltes ganes però molt just de forma després de les lesions, però hi anava amb un convenciment personal, aquest any creuaria l’arribada a Bagà i ho he aconseguit!.

Anem a pams, el circuit clàssic el tenia fet amb 19 hores però aquest any es presentava amb una modificació, serien 100 quilòmetres i 13.200 metres de desnivell, tot un repte. Primer de tot cal dir que no tenia ni idea de quin plantejament d’hores hauria d’invertir i més tenint en compte que arribava just de forma, per tant em vaig fer un plantejament inicial de 23 hores a veure com aniria la cosa.

La foto obligada, ready to go

 
Dorsal a punt
La sortida, un moment per viure'l

Son les 6:50 a Bagà, estem el Marc i jo dins la Porxada amb els nervis i les emocions a flor de pell, un miler de corredors preparats i sona la música clàssica de la prova, The last Mohican...moltes emocions difícils de transmetre si no estàs a dins la plaça per viure-les. 3...2...1 i arranca la Ultra Cavalls del Vent!

La porxada engalanada per l'ocasió
Amb el Marc, un jovenet que s'estrena en les ultres amb el cartell de finisher


El plantejament era anar una mica més ràpid que el passat any però sense passar-se, la primera pujada es d’aquelles que et poden passar factura, pugem des de uns 800 metres a 2500 i s’ha d’anar amb cura. Arribo a Rebost amb 1:38h, l’any passat amb 1:44h per tant segueixo el pla a la perfecció, millor però sense apretar massa. Tot seguit cap amunt, a la collada de Comafloriu hi ha un ambient espectacular, allà està el meu assistent, el Soci i amics que han vingut a veure’m i animar, això et dona unes ales impressionants i una emoció com poques que em donen la força per assolir el Niu de l’Àliga amb 3:16h, el 2012 havia arribat al Niu amb 3:34h, 18 minuts menys, la cosa va rodona. Faig l’avituallament de 10 minuts com tenia previst i inicio el descens al Serrat de les Esposes, el punt on vaig plegar el 2012. En aquest put començo a empènyer amb més força seguint la meva estratègia particular de fotre canya fins a Bellver, després dosificar mirant d’arribar de dia a Prats d’Aguiló i a partir del Prat Socarrat començaria la meva tercera fase, donar canya al motor fins a Martinet on tornar a afluixar una mica fins Sant Jordi per poder donar-ho tot a la baixada final.


En plena pujada a Rebost






Últim esforç per arribar a El Niu, al fons a l'esquerra





Arribo al Serrat a un bon ritme, amb 6 hores i sóc, vaig 45 minuts per sota del meu plantejament per tant estic retallant temps i estic molt content, allà m’esperen el Soci, el Rubén i l’Enric com sempre animant-me com mai. Avituallament ràpid i cap a Bellver, primer un tram de pujada i després baixada, aquí toca apretar les dents una mica i córrer amb ganes, m’ajunto a un grupet de 5 corredors que porten un bon ritme de baixada, ens avenim molt bé tots junts i anem fent, arribant a Bellver em despenjo d’ells i dono una mica més de gas, tenia previst arribar a Bellver, al quilòmetre 40 en 8:20 hores però ho faig amb 7:45 hores, els ànims per els núvols!. Passo el control de material obligatori i el Soci està a tope ajudant-me amb la logística, menjar un plat de macarrons, veure caldo, canviar mitjons, samarreta, aprovisionar i posar el material obligatori que marca l’organització per després de les 17 hores de la tarda. Ara toca posar-se les piles perquè és fàcil caure amb la temptació de quedar-te una estona més xerrant amb els amics, el Soci m’apreta i surto a afrontar els 21 quilòmetres de pujada que m’esperen, però primer arribar a Cortals d’Ingla.





A l'avituallament de Bellver de la Cerdanya


La pujada és lletja de pebrots però agafo un bon ritme avançant a molts corredors, la previsió inicial era arribar-hi a les 17:50 però ho faig a les 17:10 amb 10:15 hores de cursa. Avituallament ràpid i a afrontar un dels trams durs de la ultra però alhora un dels més bonics, crestejant per sobre els 2000 metres d’alçada amb unes vistes espectaculars, objectiu arribar a Prats d’Aguiló amb llum de dia, aquest és un factor importantíssim en aquesta cursa, arribar-hi amb llum diürna significa que portes un temps molt bo i un aspecte motivacional molt gran. El ritme és bo, anem ajuntant-se alguns corredors amb els quals compartim experiències que fan més portable el pas del temps. Estic a la fase de reservar forces per al tram final, la meva tercera part de l’estratègia, porto marge de temps adquirit que ja assumeixo que el perdré aquí, tenia una previsió inicial de 2:30h fins Prats, al final ho faig amb 3h però assolint el meu repte d’arribar-hi amb llum de dia tot i que ja comença a fer-se fosc, tenia marge per tant descansar una mica m’anava bé.







A Prats em trobo amb el Xavi Urgell que ja l’havia vist a el Niu i que estava de sanitari a la cursa, fins a Estassen no retrobava al Soci i al Rubén per tant veure al Xavi m’anima molt de cara al nou tram. Menjo una mica de pa i fuet i bec una mica de caldo mentre em poso ja la roba d’abric per pujar a 2400 metres una altra vegada, el famós pas de Gossolans. Engego ja el frontal i al mirar amunt veig la preciosa imatge de la filera de frontals pujant els 400 metres de desnivell, la imatge s’ha de viure! Començo la pujada però a la mitja pujada em ve la primera davallada del dia, un cop de mall que em dificulta la pujada, em prenc un dels gels que tinc reservats per l’ocasió i em recupero, un cop dalt a bon ritme vaig en direcció a Estassen, aquesta “pajara” em resta els 15 minuts de marge i tornaré al meu temps inicial de 23 hores, però per això estan els coixins de temps també i no em preocupa gens, em trobo molt bé, no em fan mal les cames i estic a punt d’arribar al quilòmetre 70 amb un temps molt bo per a mi. El tros que va del pas de Gossolans a Estassen està ple de sensacions, aquí és on la Teresa Farriol va deixar-hi la vida l’any passat i durant tot el trajecte la tinc present i sento que ens esperona des d’allà a on sigui, va per tu Teresa!. La lluna plena ens regala un platejat preciós i corrents per la pista amb un parell de corredors ens expliquem algunes batalletes de les nostres per amenitzar la marxa, entro a Estassen a les 23:30 amb 16:27h de marxa i 70 quilòmetres al sac. Retrobo al Soci i al Rubén, menjo un altre plat de macarrons i caldo mentre intercanviem opinions, m’interesso per el Marc i el Bene a veure com van, sembla que van una mica tocats però mantenen bons ritmes, m’alegro molt per ells però jo em tinc ara que centrar amb la meva cursa.

Entro a la quarta fase de l’estratègia, el moment de baixar a Gressolet i començar a donar gas a la maquinària per poder arribar a Marti a les 02:15h i poder seguir mantenint el meu objectiu de 23 hores, m’acomiado dels companys fins Sant Marti i inicio el descens cap a Gressolet per una baixada molt tècnica i dura, avituallo un moment i arrenco per la pujada fins retrobar el corriol de descens, és l’hora de donar gas però arriba el moment dur de veritat, no tinc combustible per córrer i em falla tota l’estratègia. El meu cap em demana córrer però el meu cos no respon, potser necessito prendre un altre gel però començo a tenir l’estomac malament i tinc por de que comenci a tenir problemes intestinals que posin en perill la meva continuïtat a la cursa, descanso una mica caminant i més endavant ho torno a provar però definitivament estic fos. En aquest moment és on em queda clar el que em temia, que no estava suficientment entrenat, per culpa de la lesió al peroneo que em vaig fer als 7 Cims i que vaig recaure a la VCUF només havia pogut entrenar un parell de mesos comptats i amb unes noves plantilles als peus que van necessitar d’un procés d’adaptació, per tant no anava ni molt menys entrenat com l’any passat. És un d’aquells moments en el que un te que començar a lluitar amb l’aspecte mental i enfocar-ho tot per preparar al cos i ment a una lluita difícil i agònica.


Moment dels delicats


Finalment arribo a Sant Martí amb 1 hora de retard sobre el previst, amb 20:28h. Veig les cares de fred i cansament del Soci i del Rubén, el Xavi que ara està de sanitari a Marti, jo estic molt decaigut i no em queden forces, per un moment el fantasma de l’abandonament passa fugaç pel meu cap a 17 quilòmetres de l’arribada i més tenint en compte que tinc d’afrontar els Empedrats, una duríssima pujada fins al Sant Jordi en unes condicions lamentables. Però veure les cares dels meus amics allà amb tot el que porten també durant tot el dia i nit em punxa al cor de ple, necessito descansar una mica, m’estiro al terra i començo a lluitar contra els fantasmes, aquí seria fàcil llençar la tovallola, seure, descansar, una dutxa, alguna cosa calenta per al cos i saber que aquí pots aturar el teu patiment, però no puc fer-ho, l'any passat ja vaig fer-ho i ara no em puc quedar tant a prop. La meva família està pendent des de casa i no els vull fallar, he de seguir i em preparo per els 17 quilòmetres més durs i difícils de la meva vida, a nivell de patiment, esforç físic i mental. Cap amunt que vull creuar la línia d’arribada!!!

Inici de la lluita final

No m’estendré gaire, només que els 17 quilòmetres finals els aconsegueixo fer amb un temps rècord de 5:20h. La pujada molt lenta i aturant-me cada dos per tres per recuperar les forces amb una sensació de buidor absoluta només amb la companyia del meu frontal, en algun moment m’assec i apago el llum quedant-me en la foscor i escoltant els sons del bosc per retrobar l’esperit de lluita per seguir endavant. Però hi ha un moment en el que m’espanto una mica, veig a un corredor estirat a terra i la seva motxilla salomon estesa, arrenco a córrer traient força de no se quin lloc cridant-lo, quan arribo comprovo amb esglai que només es tracta d’una roca!!!!, però jo havia vist fins i tot la motxilla i el logo de la seva marca! Veig molt clar que estic molt esgotat i que la ment m’està començant a jugar males passades i reconec que passo uns moments de por, potser ho estic portant massa al límit? Però fent una ullada enrere veig una filera de frontals que pugen i ja no em sento sol recuperant l’alè per continuar aquesta dura batalla entre cos i ànima. Finalment arribo a Sant Jordi, el més dur ja ho he passat i porto ja 23 hores de lluita, tres gots de caldo i sense aturar-me més de 5 minuts engego una altra vegada cap a l’ultima pujada de la Ultra Cavalls del Vent, després serà tot baixada fins a Bagà, ara si que em fan mal les cames i les plantilles han adolorit de forma important l’arc plantar notant a cada passa una punxada, però només em queden 12 quilòmetres i tinc clar que guanyaré la lluita. En poc surt el sol i apago el frontal amb energia renovada, en algun tram troto una mica però prefereixo caminar una mica ràpid que trotar, el dolor comença a ser difícil d’aguantar. Un cop arribo a Grèixer arriba un tros d’asfalt em trobo gent animant i em dona moltíssima força, no us ho podeu imaginar. Torno a agafar un corriol i començo a córrer a ritmes impensables, arribo al càmping de Bagà i ja només queden dos quilòmetres, les llàgrimes apareixen i engego el mp3 per a que la música em doni força, els dos quilòmetres els faig corrents tant com puc, no se perquè passen aquestes coses, l’emoció d’arribar em treu força d’on no n’hi havia, gent que m’anima i m’esperona, penso amb la meva família que segur que han patit i molt veient que encara estava en cursa, agafo el mòbil i miro la foto dels meus fills que m’esperonen encara més i començo a baixar les famoses escales de Bagà, ja ho tinc, he guanyat, una dura i èpica batalla mental l’entrada a l’arc no s’oblidarà mai en 25:57 hores.

El sabor de la victòria és més gran quan més t’ha costat aconseguir-la! A tots gràcies! En especial a tu Soci que vas estar quan vam caure i has estat quan ens hem aixecat, aquesta victòria també és teva company!!! I també donar les gràcies:

Al Rubén, per la seva dedicació i estar totes les hores seguint-se. Per les teves paraules quan estava en moments molt difícils, i per ser un bon company d'aventures!
A l'Enric per venir a compartir una estona amb nosaltres aquests moments i per solucionar el problema amb el meu frontal!.
A l'Helena, el Javi, l'Albert i el Martí per fer-me sentir com a casa amb els seus ànims en directe.
Al Xavi per estar pendent de mi en els punts on no tenia ningú que m'esperés, allà era ell per animar-me!

Menció a part per la Rosa Maria, l'Arnau i la Isona que des de casa van estar sempre al meu costat, us estimo molt!

I a tots els que m'heu seguit des de les vostres llars i m'heu fet sentir que en els moments complicats m'espitjàveu cap amunt!

Felicitar al Bene i al Marc per les seves respectives victòries, sou unes bèsties!







Comentaris

  1. Carai noi, quina crònica mes maca i mes emocionant. Vaig veure el Temps d'aventura l'episodi dedicat a la cursa. Allà veiem la versió dels campions, tu ens has explicat "l'altre cursa". Merci

    ResponElimina
  2. Gràcies Albert, doncs si tens raó, els pros tenen la seva cursa i nosaltres la nostra però cadascú obté el seu premi personal. En especial aquesta ha estat molt especial per la dura lluita que he tingut. Repeteixo, moltes gràcies per les teves paraules!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Tocant el cel de l'Atlas

Aquest article ha tardat mooooolt de temps a sortir a la llum, vaig voler impregnar tot el que aquella sortida al Toubkal em va aportar a la meva persona, i poc a poc l’article va quedar relegat a un segon terme, mai trobava el moment de presentar-lo en societat. Aquest moment ha arribat i us deixo unes paraules encisades per els aromes de Marrakech. Mirades d'Atlas Un viatge entre amics, aterrem a un món diferent, una cultura escrita a pinzellades de les sures del Islam, com fer un viatge en el temps i traslladar-se a un món d’essències, de colors vius i crides a l’oració. Marrakech és com una donzella de vermellosa cara, cenyida per muralles bull la Medina amb els seus laberíntics carrers i minarets alçats com llances ferint al cel. A cada instant tallat pel vent i per cinc vegades canten al "salat", transmeten un cant embriagador a cada un d’ells fins ressonar per tots els racons, és el moment de la reverència, de l’espiritualitat dels éssers amb les

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer