Passa al contingut principal

Valoracions pre-Cavalls del Vent 2013



Ha estat una preparació diferent, a anys llum del que seria una preparació ideal de cara a una cursa com Cavalls del Vent, 100 quilòmetres i 13.000 metres de desnivell acumulat no són en absolut una tonteria i requereixen d’una bona forma física.



L’any passat vaig entrenar a consciència, seguint un pla d’entrenament i em sentia fort, de fet vaig fer el circuit sencer de Cavalls del Vent en 19 hores en plena fase de preparació, el dia de la cursa vaig haver d’abandonar per la situació que es va viure i que sobradament coneixeu. Però aquest any tot a estat molt diferent, vaig fer els 7 Cims al maig on em vaig lesionar amb trencament de fibres del Peroneo just per la zona del turmell que em va deixar aturat prop de tres setmanes, vaig acabar la cursa amb sub9 però em va comportar un agreujament de la lesió al córrer 15 quilòmetres lesionat. Tot seguit el juny vaig anar a fer la Volta Cerdanya Ultrafons de 214 quilòmetres, una inconsciència perquè venia de 3 setmanes inactiu i sense estar recuperat del tot, les ordres mèdiques eren clares, el menor símptoma deixar-ho córrer i efectivament va succeir quan portava 63 quilòmetres, la recaiguda de la mateixa lesió em deixava definitivament KO, tenint que fer una visita obligada al centre Ergodinàmica de Barcelona per fer-me unes plantilles potents. Aquestes plantilles són molt diferents a les que ja m’havia fet anteriorment, aquí la plantilla no s’adapta al peu sinó que el peu ha de fer-ho amb la plantilla, cosa que comporta un procés d’adaptació d’almenys un mes fins poder tornar a córrer amb “relativa normalitat”. El procés d’adaptació va ser bo però vaig poder començar a entrenar amb normalitat fins l’agost.

Com ja podeu suposar el temps de preparació és molt curt i més tenint en compte que en el global he estat dos mesos pràcticament aturat. Podem dir que la tirada més llarga que he pogut fer sense problemes ha estat de 25 quilòmetres. Però aquest cap de setmana aniré a fer una tirada llarga on intentaré almenys fer-ne 40km.


Tot això em porta a una conclusió, aquest any aniré a Cavalls sense cap pressió afegida, aniré a gaudir-ho al màxim sense obsessionar-me amb el temps ni res per l’estil amb la confiança de que les meves cames ja han fet tirades molt llargues abans de tot els problemes amb la lesió i que tindran memòria per tirar-me endavant. Ganes no me’n falten i il·lusió tampoc, només espero que tot el esforç i tots els moments dolents d’aquests últims mesos es transformin en una victòria a Cavalls del Vent i poder baixar les escales de Bagà per sentir una altra vegada l’emoció de la dura batalla d’una ultra, a més, estimo amb bogeria aquesta travessa i els seus racons.....Soci ja pots començar a preparar els “bàrtuls” que tornem a donar guerra!!!

Tornaré a la Porxada a reviure moments intensos. A la foto amb l'Eric de www.enfilantelcami.com el passat 2012



Comentaris

  1. Tot a punt, preparant la logistica per poder gaudir d'aquesta prova mes que l'any passat, haurem de matinar de valent dissabte però tinc clar que valdrà la pena. Sambariiiiiiiiiiii.
    Soci

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Besiberri sur, crònica d'un fracàs mental

  Feia dues setmanes que tenia pendent escriure aquest article, de fet, el vaig escriure fins a quatre vegades i mai m’acabava d’agradar com quedava, possiblement era perquè l’escrivia de forma força visceral i no em convencia publicar-ho d’aquella manera. Aquest és el relat d’un cim no aconseguit, d’una frustració important ja que perseguia el 3.000 del Besiberri des de feia dos anys en hivernal i em vaig quedar a 2.967 metres d’alçada. No seria frustració si no hagués estat per un fracàs mental en tota regla, però francament el cim era possible i no vaig tenir l’empenta suficient per assolir-ho. Una retirada a temps és una victòria, això ja ho sé, però la sensació de buidor segueix present. Us deixo la crònica tal i com va quedar a la quarta intentona. “Decepció, frustració, tristesa..., son alguns dels sentiments que m’envaeixen després de quedar-me a poc més de 100 metres del cim del Besiberri Sur, afrontava amb molta il·lusió aquest cim en hivernal després d’avortar la seva esca