Passa al contingut principal

Crònica de la caiguda a la VCUF 2013

Apuntar-me a la bogeria de fer 214km non-stop no deixa de ser una més al meu palmarès de despropòsits, però el 7 de juny ja estava a la sortida de la prova reina de la  VCUF a Puigcerdà.

Després dels 7 Cims 2013 vaig tenir que recuperar d’una lesió produïda en aquesta cursa, un trencament fibril·lar del peroneo a la zona del turmell i per rematar-ho una fascitis plantar que em deixaven KO a un mes de la VCUF. Tots els estaments mèdics ja em deien que em treies del cap la VCUF però jo pensava que podria arribar-hi, quanta fantasia!



De fet tot semblava que anava pel bon camí però les meves sensacions no anaven el la mateixa direcció, arribava a la VCUF sense estar al 100% de la lesió i tampoc físicament, a més cal tenir en compte que l’últim mes abans de la prova m’havia pogut entrenar només tres dies i amb molèsties, el mes sensat era doncs renunciar però no ho vaig fer. Després de parlar-ho molt amb el Fernando, el meu fisio, van quedar establertes les ordres de forma molt clara, al mínim dolor que se’m presenti a cada trepitjada i m’impedeixi de córrer aturar en aquell instant la prova, hi ha massa coses en joc per engegar-ho tot a rodar, a finals de juny tinc l’ascens als 4.000 metres del Toubkal al Marroc i al setembre tinc la Ultra de Cavalls del Vent.

Doncs dit i fet, em vaig tornar a lesionar al quilòmetre 60 de la prova tenint que fer uns 3 quilòmetres a ritme de agafar cargols fins La Tour de Querol. Era evident que això podia passar i ara el més prudent era aturar i engegar una nova etapa de recuperació com s’ha de fer. Amb la tonteria perdré quasi dos mesos d’entrenament de córrer però anirem pas a pas, treball de gimnàs i tornarem a posar el peu a terra quan la cosa tingui una claredat evident.



Però de la VCUF m’emporto una de les experiències més grans de la meva vida, vaig tenir el immens plaer de córrer al costat de Súper Paco, un andalús de 75 anys que trenca amb tots els estereotips del corredor de muntanya. Tots anem “full equip” i ell va amb els seus pantalons, camiseta, unes quechua rollo xiruca, un barret de palla, una gorra d’ensofrar i un parell de bastons de fusta com els pastors. Us puc ben assegurar que corre l’home i de quina forma ho fa!, va haver un moment que em costava enganxar-lo en una baixada força empinada. De fet, a les pujades l’anàvem deixant enrere però a les baixades sempre ens agafava. Va ser un plaer gegantí anar amb ell, el seu fill Francisco, l’Andrea, l’Oskar i el Gallego que no recordo el seu nom. Vam fer un grupet molt animat que ens va donar ales durant més de 60 quilòmetres. A més vaig tenir la gran sort d’acceptar un dels secrets de Súper Paco per aguantar curses de més de 100 quilòmetres i de 200! Les Súper Panses del Paco, me’n va donar unes quantes així l’alleugeríem una mica de pes.

Recordo algunes de les frases que ens va regalar, quan arribàvem a la cota 2500 després d’una dura pujada diu: - Una subida menos!, posteriorment confessa tenir mal al turmell però ho decora amb: - esto corriendo se pone en su sitio! I per acabar-ho d’adobar hi ha un moment que em comenta que està cansat de curses tant llargues i que aquesta serà l’última, diu: - a partir de ahora sólo voy a correr carreras de 100km como mucho! Senzillament grandíssim!

Val a dir també que dono un 10 als organitzadors de la prova, els avituallaments eren perfectes i l’ambient que et trobaves als pobles era molt guapo, sobretot a La Tour de Querol on hi havia un ambient espectacular tot i que jo arribava coix i amb poques ganes de gresca. Un cop abandonat el tracte va ser immillorable, es nota que aquesta gent viu per a que estiguis atès fins l’últim moment. Molt content també pel tracte de l’Eduard Jornet que et tot moment va estar a l’alçada del que es demana d’un director de cursa. En definitiva, que la Cerdanya és una terra que estimo i després d’aquesta mini aventura encara més, l’any que ve hi tornaré sens dubte, aquesta vegada preparat a consciència per superar el repte i gaudir-lo al 100%.





  


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Tocant el cel de l'Atlas

Aquest article ha tardat mooooolt de temps a sortir a la llum, vaig voler impregnar tot el que aquella sortida al Toubkal em va aportar a la meva persona, i poc a poc l’article va quedar relegat a un segon terme, mai trobava el moment de presentar-lo en societat. Aquest moment ha arribat i us deixo unes paraules encisades per els aromes de Marrakech. Mirades d'Atlas Un viatge entre amics, aterrem a un món diferent, una cultura escrita a pinzellades de les sures del Islam, com fer un viatge en el temps i traslladar-se a un món d’essències, de colors vius i crides a l’oració. Marrakech és com una donzella de vermellosa cara, cenyida per muralles bull la Medina amb els seus laberíntics carrers i minarets alçats com llances ferint al cel. A cada instant tallat pel vent i per cinc vegades canten al "salat", transmeten un cant embriagador a cada un d’ells fins ressonar per tots els racons, és el moment de la reverència, de l’espiritualitat dels éssers amb les

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer