Apuntar-me a la bogeria de fer 214km non-stop no deixa de ser una més al
meu palmarès de despropòsits, però el 7 de juny ja estava a la sortida de la
prova reina de la VCUF a Puigcerdà.
Després dels 7 Cims 2013 vaig tenir que recuperar d’una lesió produïda en
aquesta cursa, un trencament fibril·lar del peroneo a la zona del turmell i per
rematar-ho una fascitis plantar que em deixaven KO a un mes de la VCUF. Tots
els estaments mèdics ja em deien que em treies del cap la VCUF però jo pensava
que podria arribar-hi, quanta fantasia!
De fet tot semblava que anava pel bon camí però les meves sensacions no
anaven el la mateixa direcció, arribava a la VCUF sense estar al 100% de la
lesió i tampoc físicament, a més cal tenir en compte que l’últim mes abans de
la prova m’havia pogut entrenar només tres dies i amb molèsties, el mes sensat
era doncs renunciar però no ho vaig fer. Després de parlar-ho molt amb el
Fernando, el meu fisio, van quedar establertes les ordres de forma molt clara,
al mínim dolor que se’m presenti a cada trepitjada i m’impedeixi de córrer
aturar en aquell instant la prova, hi ha massa coses en joc per engegar-ho tot
a rodar, a finals de juny tinc l’ascens als 4.000 metres del Toubkal al Marroc
i al setembre tinc la Ultra de Cavalls del Vent.
Doncs dit i fet, em vaig tornar a lesionar al quilòmetre 60 de la prova
tenint que fer uns 3 quilòmetres a ritme de agafar cargols fins La Tour de
Querol. Era evident que això podia passar i ara el més prudent era aturar i
engegar una nova etapa de recuperació com s’ha de fer. Amb la tonteria perdré
quasi dos mesos d’entrenament de córrer però anirem pas a pas, treball de
gimnàs i tornarem a posar el peu a terra quan la cosa tingui una claredat
evident.
Però de la VCUF m’emporto una de les experiències més grans de la meva vida,
vaig tenir el immens plaer de córrer al costat de Súper Paco, un andalús de 75
anys que trenca amb tots els estereotips del corredor de muntanya. Tots anem
“full equip” i ell va amb els seus pantalons, camiseta, unes quechua rollo xiruca,
un barret de palla, una gorra d’ensofrar i un parell de bastons de fusta com
els pastors. Us puc ben assegurar que corre l’home i de quina forma ho fa!, va
haver un moment que em costava enganxar-lo en una baixada força empinada. De
fet, a les pujades l’anàvem deixant enrere però a les baixades sempre ens
agafava. Va ser un plaer gegantí anar amb ell, el seu fill Francisco, l’Andrea,
l’Oskar i el Gallego que no recordo el seu nom. Vam fer un grupet molt animat
que ens va donar ales durant més de 60 quilòmetres. A més vaig tenir la gran
sort d’acceptar un dels secrets de Súper Paco per aguantar curses de més de 100
quilòmetres i de 200! Les Súper Panses del Paco, me’n va donar unes quantes
així l’alleugeríem una mica de pes.
Recordo algunes de les frases que ens va regalar, quan arribàvem a la cota
2500 després d’una dura pujada diu: - Una subida menos!, posteriorment confessa
tenir mal al turmell però ho decora amb: - esto corriendo se pone en su sitio!
I per acabar-ho d’adobar hi ha un moment que em comenta que està cansat de
curses tant llargues i que aquesta serà l’última, diu: - a partir de ahora sólo
voy a correr carreras de 100km como mucho! Senzillament grandíssim!
Val a dir també que dono un 10 als organitzadors de la prova, els
avituallaments eren perfectes i l’ambient que et trobaves als pobles era molt
guapo, sobretot a La Tour de Querol on hi havia un ambient espectacular tot i
que jo arribava coix i amb poques ganes de gresca. Un cop abandonat el tracte
va ser immillorable, es nota que aquesta gent viu per a que estiguis atès fins
l’últim moment. Molt content també pel tracte de l’Eduard Jornet que et tot
moment va estar a l’alçada del que es demana d’un director de cursa. En
definitiva, que la Cerdanya és una terra que estimo i després d’aquesta mini
aventura encara més, l’any que ve hi tornaré sens dubte, aquesta vegada
preparat a consciència per superar el repte i gaudir-lo al 100%.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada