Ja sento com s’acaba la temporada d’alpinisme, poc a poc la neu s’anirà
fonent i enrera quedaran els records d’aquelles muntanyes, d’aquells moments
viscuts i de les il·lusions que un poc a poc va dipositant en el seu bagul de
la memòria, el bagul dels reptes aconseguits i dels fracassos que van madurant,
a cop de pedra, a cop de vent i glaç el caràcter i la empenta personal envers
els nostres cims. Aquest any, un deixarà ja els nostres sostres propers i anirà
a aconseguir el cim més alt de l’Atlas Marroquí, el Toubkal amb els seus
4.167m, pujaré de la mítica cota dels tres mils dels Pirineus tot preparant el
meu cos per l’alçada i per els reptes superiors del 2014, els assalts al Alps i
al Himalaia. Queda encara molt camí que recórrer, però un ha d’anar preparant
el seu cos i ànima per a empreses importants de les quals segur que en sortirà
una nova persona, un nou caràcter i una nova empremta.
El gran objectiu 2014, Island Peak 6189m |
Francament no faig tots els cims que voldria, tinc una família, la meva
dona Rosa Maria i els meus fills Arnau i Isona. Em reservo un cap de setmana al
mes per poder fer el meu cim mensual, és al que puc aspirar per conjugar la
vida familiar amb la de la muntanya. La família m’ho ha donat quasi tot en
aquesta vida però la muntanya ja forma part del meu dia a dia, no hi ha moment
del dia que no pensi en ella, en escalar-la, en recórrer els seus traçats
sinuosos corrent o caminant, en parar-me per deixar que m’acaroni el sol i el
vent, per regalar als meus ulls amb imatges que perduraran fins l’eternitat. Ja
no miro la muntanya solament admirant la seva bellesa, ara la miro escrutant
els seus dominis, tractant de dibuixar els camins que em portarien fins al seu
cim, somiant com un aventurer que prepara els seus viatges per explorar
terrenys desconeguts, en definitiva vivint la vida intensament perquè arribarà
un dia en el qual totes aquestes coses les hauré de veure amb la nostàlgia, el
moment aquell en que els nostres cossos ja no puguin fer un pas sense
demanar-li permís a l’altre. Aquells seran els moments de recordar i ara el
moment de viure’ls i no sentir que has deixat passar la teva vida ancorat a la
comoditat de la teva llar, que t’has rebel·lat per tenir emocions noves i
intenses on retrobar-te amb aquell nen que jugava pels carrers de Mequinensa
aventurant-se a explorar les serres pelades com gran expedicionari sempre
renyat per l’àvia que patia i no pas sense raó.
Capítol a part mereix la cordada, és l’expressió màxima de l’alpinisme, el
company de ruta, el guia i per sobre de totes les coses la persona amb la que
et cordes travessant una cresta afilada. La vida d’un i de l’altre queden
unides per una corda, per un instant fugaç que crea llaços perennes i molt més
allunyats d’una simple amistat. El Sergi va esdevenir el meu company de cordada
l’any passat, el company no es busca, es troba i s’arrela. Va ser durant
l’ascens al Besiberri Sud, una muntanya que està en el meu podi emocional, una
muntanya que em va donar i ensenyar una de les lliçons muntanyenques més grans
d’aquesta vida i de la qual en va sortir un gran company de cordada, coneixedor
dels meus fantasmes i que poc a poc m’ajuda a anar espolsant a cop de piolet i
grampó. Poc a poc anem fent sortides, pugem als cims i seguim unint la nostra
amistat, seguim fent el cafè al Sarri quan els horaris laborals meus ho
permeten tot preparant les noves aventures, t’ho prometo Sergi que el barranc
el farem!. Seguim escapant-se a escalar en roca, la meva pedra a la sabata. I
amb nosaltres es van unint noves persones com el Rubén que ja ha completat dos
cims amb nosaltres i al que sembla començar a fer efecte el virus de
l’alpinisme, en l’última sortida vam tornar de la cresta del Gran Bachimala
tots units amb ensamble, les nostres vides unides, una nova incorporació a la
cordada i que esperem que perduri en el temps!
Cim del Gran Bachimala amb el meu company de cordada, el Sergi |
Posets, Pedraforca, Corronco de Durro, Gran Bachimala i a la llista d’espera
l’Aneto i el Toubkal superant la barrera dels 4.000 metres d’alçada. Amb això
tancaré la temporada de cims per començar la temporada de trail, aquest proper
diumenge donarà el tret de sortida amb els 7 Cims de 58km, posteriorment el Camí
dels Estels de 112km, el mes de juny la Cerdanya Ultrafons de 215km, el juliol
Cavalls del Vent non-stop de 85km, a l’agost Carros de Foc non-stop de 63km i
el setembre si tinc sort en el sorteig la Ultra Cavalls del Vent aquest any amb
100km. El panorama es dur però satisfactori.... seguim amb l’espectacle!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada