Passa al contingut principal

Stone, trail, high altitude, knee-deepsnow …. this is reggae friends!




Stone, trail, high altitude, knee-deepsnow …. this is reggae friends!


Feu click al play i deixeu-se emportar........

Estem 5 pares de família a la vora d’una llar de foc, dins d’un bar petit i acollidor, envoltats de personatges extrets d’una novel·la de veïns rurals que maten les hores tranquil·lament, sense presses, com si el món hagués deixat de rodar, amb la pausa de qui no controla el temps. Van caient les cerveses i els plats deliciosos, van caient les històries i dibuixos recargolats, traçats a mà per persones somiadores, els follets que dansen, pesquen o senzillament evoquen contes d’infància. Passen les hores, minuts, segons...no sabria dir si al ritme compassat de les notes d’Eric Clapton o només pel plaer de sentir-se units per l’amistat, però el que sabem és que aquestes son les coses que t’uneixen, que et fan riure, que et fan sentir més part d’una tribu estranya a la que li agrada les emocions de la natura en el seu estat més pur. Entre fum, foc, alcohol i riallades anem rememorant moments i seguim escrivint un cap de setmana de roca, trail, alçades de vertigen i neu fins als genolls....això és reggae amics!




Després d’una pana a l’alçada de Montblanc, un tub del turbo que s’ha desenganxat i que l’hem pogut solucionar, ens enfilem cap al pantà de Canyelles. A les motxilles portem les il·lusions de passar dos dies junts i practicant esport outdoor, allò que ens fa feliços. De camí seguim parlant del nostre objectiu comú del 2013, el cim del Toubkal al Marroc. En poc més de dues hores ja ens plantem al lloc, en concret a Corçà i a la seva ermita de La Pertusa, una ermita preciosa enclavada en uns espadats que impressiona veure. El nostre primer objectiu serà fer la via ferrada Teletubbies i enllaçar amb la Olmo Soler. L’aproximació a la via és divertida, un clar descens flanquejant la roca en direcció al pantà i en poca estona ens plantem a peu de via. Com sempre, em començo a posar nerviós, noto com l’adrenalina comença a circular per el meu cos, sempre em passa el mateix quan m’enfronto a la verticalitat però pas a pas ja m’aniré posant al lloc i superant els meus temors. La veritat és que aquesta ferrada està impressionantment equipada, en especial per a gent amb poca traça com jo, si dubtes un moment podràs veure com seguidament acabes trobant aquell graó justament posat per a tu.

Preparant el material
Baixant cap a l'inici de la ferrada

Amb el Roger


S’enfila per un aresta de roca que cada vegada s’estreny més i més, però acaba essent divertida de fer i si mires enrere tens un espectacle visual extraordinari. Els companys van fent al seu ritme i jo al meu però tots gaudim d’una ferrada senzilla però espectacular. Quan acaba la Teletubbies enganxa amb la Olmo Soler, aquesta la vaig trobar força més senzilla que l’altra tot i que guanya amb vertigen ja que flanqueges un pati important, però tens mols bons peus i mans amb cadenes perfectament col·locades i que en cap cas dona sensació d’inseguretat. Un cop acaba la Olmo Soler ja ens trobem a l’ermita de La Pertusa on fem un mos. 
















És un bon moment per fer una mica d’història de l’ermita, des d’aquí les vistes són immillorables. Punt estratègic, l’ermita tenia com a finalitat vigilar el pas a la vall d’Àger i controlar el congost de Mont-rebei. Posteriorment esdevingué, senzillament, l’església parroquial de Corçà. A dalt, a tocar del precipici, la sensació de vertigen és acusada.

Documentada el 1162 amb el nom de Petrapertusa,  fou la capella del castell de Sant Llorenç, ubicat al Montsec d'Ares i del qual es conserva una torre. La seva funció era de vigilància per barrar el pas a la vall d'Àger i controlar el congost de Mont-rebei. Posteriorment va esdevenir església parroquial de Corçà. Actualment té la categoria d'ermita i s'hi celebra un aplec a començaments d'estiu.

Fet aquest apunt històric retornem al cotxe, el Sergi agafarà el cotxe i anirà a esperar-se a l’altra banda del Congost de Montrebei, la finalitat d’aquest gest humanitari envers a les nostres humils persones no és altra que permetre’ns de gaudir del Congost. Jo personalment no l’havia fet mai ni els altres companys però el Sergi si. Vam començar a fer un trekking envoltats del paratge increïble que ens regala aquesta zona. A estones ens comencem a emocionar i passem d’un trekk a un trail running, és que no tenim remei! 

El Congost de Mont-Rebei és difícil de descriure, és un paratge que forma part de la Reserva Natural Parcial de la Noguera Ribargorçana.

Es tracta d’un indret singular, és l’únic congost lliure d’infraestructures i amb una gran biodiversitat. El camí es troba excavat a la roca, hi ha un camí vell que quan puja el cabdal de l’aigua queda submergit i cap als anys 80 la companyia Enher va obrir un nou traçat uns metres més amunt per a facilitar el pas. El camí no té baranes però si uns passamans de cable d’acer per a facilitar la seguretat d’aquells que s’impressionen per els seus tallants, les parets del congost arriben en algun punt fins a 500 metres de caiguda vertical.



 


Un cop finalitzat el Congost ens retrobem amb el Sergi i compartim per uns moments les experiències personals del que acabem de veure. Agafem el cotxe i ens dirigim cap a un poble molt especial i molt petit, un poble on la seva gent viuen com si el temps estigués aturat. En aquesta petita Gàlia supervivent del sentiment capitalista del món urbanitzat, hi ha el bar del Manolo, un petit espai recollit per una llar de foc i dues taules, un sostre no apte per salts d’emoció si no vols deixar-te la vida en l’intent i una gent que es reuneix per passar l’estona entre l’art de embolcallar tabac i deixar anar les paraules en converses que no arribo a captar perquè el meu radar no té mode xafarder. S’engega la televisió, potser el punt negre de tanta poesia en l’ambient, però les imatges que emet són extretes d’un viatge de LSD, formes de colors, galàxies, explosions de forats negres i hecatombes de destrucció, un punt de Edgar Allan Poe barrejat amb mandonguilles de la casa, conill amb una salsa espectacular i una albergínia farcida de bons moments. La sobretaula és llarga, ni les estrelles ni San Miquel fan ombra al Senyor Gin de la Tonic, una amalgama per somiar.

Mr. Borne acaparant escalforeta





Les paraules, rialles, conquestes muntanyenques i els tics de pares separats per uns instants dels seus cadells acaben d’arrodonir una nit màgica mentre observem la llibreta de dibuixos que les persones han deixat impregnada amb les traces de les seves mans deixades voleiar per la pròpia essència d’un món imaginari. Follets, espirals, colors, sentiments, moments captats per la llum del foc, el temps que s’atura? El que sabem del cert és que toca anar a posar-se dins del sac i deixar volar als nostres somnis, la fase REM, emmagatzemar les imatges del dia al disc dur, la resta a la brossa de reciclatge mentre sonen dins el meu cap les notes de Jamming.......................delete, alt i suprimir.


 Sssshhhhhhh, i lo de  knee-deepsnow a que venia? Doncs serà a la segona part, quan Morfeu ens deixi d’abraçar i anem a l'assalt del Corronco de Durro, un cim especial com pocs!.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Tocant el cel de l'Atlas

Aquest article ha tardat mooooolt de temps a sortir a la llum, vaig voler impregnar tot el que aquella sortida al Toubkal em va aportar a la meva persona, i poc a poc l’article va quedar relegat a un segon terme, mai trobava el moment de presentar-lo en societat. Aquest moment ha arribat i us deixo unes paraules encisades per els aromes de Marrakech. Mirades d'Atlas Un viatge entre amics, aterrem a un món diferent, una cultura escrita a pinzellades de les sures del Islam, com fer un viatge en el temps i traslladar-se a un món d’essències, de colors vius i crides a l’oració. Marrakech és com una donzella de vermellosa cara, cenyida per muralles bull la Medina amb els seus laberíntics carrers i minarets alçats com llances ferint al cel. A cada instant tallat pel vent i per cinc vegades canten al "salat", transmeten un cant embriagador a cada un d’ells fins ressonar per tots els racons, és el moment de la reverència, de l’espiritualitat dels éssers amb les

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer