Passa al contingut principal

Escalant l'Espolón Guerrero


Aquest dilluns passat el company de fatigues Sergi i jo vam fer un cafè matinal al Sarri per no perdre el costum i aprofitant que tinc una setmana de treball en torn de tarda. Parlem com sempre de muntanya i de coses per fer, no tenim remei i ves per on, encara no sé de on va sorgir la brillant idea d’anar a escalar, quan? Ara? Ves quina cosa que jo tenia els nens a dinar al menjador escolar i la dona tenia feina fins la tarda, estava lliure com un ocell i perquè no fer una escapada a tastar roca!

El destí escollit seria l’Espolón Guerrero, una via equipada per els germans Guerrero i que tenim a tocar de casa, al Montmell. Ja feia dies que dèiem de fer-lo, segons les ressenyes de la via aquesta era fàcil, només algun pas de IV+ i tenint en compte que sóc molt poc destre en l’art de l’escalada a priori no semblava una mala idea. Preparem el material i marxem cap al Montmell.

Recorregut de la via


Deixem el cotxe a la pista que hi ha més avall de l’ermita i enfilem el camí, al poc ja veiem un cartell indicador i el dimoni pintat sobre una roca, caminem uns pocs metres i ja ens trobem a peu de via.

Cartell indicador


El dimoni fa por!

Equipant-se

Fent l'ase com sempre


Es comença en un tram vertical de IV seguit d’una curta caminada fins trobar una fisura tombada també de IV protegida amb parabolts. Seguim fins al peu d’un ressalt força dret amb molt bon canto fins una alzina on es munta reunió.

Després tenim un tram fàcil de I i II, seguit d’un altre tram fàcil fins arribar a l’últim mur, aquí es on es troba el IV+ que es pot evitar flanquejant per l’esquerra, però nosaltres el fem. Quan el miro no veig massa clar per on he de tirar, però el supero sense cap dificultat, això vol dir que qualsevol ho pot fer perquè l’he trobat molt fàcil i si jo ho trobo fàcil és que ho és de veritat.

El Sergi al primer tram de via de IVº


Muntant la reunió a l'alzina


Un cop a dalt ens fem la fotografia de rigor i cap a baix, estic molt content perquè m’he trobat molt còmode en tota la via i perquè he pujat una altra vegada al castell del Montmell i per una via no explorada!

Foto de cim


Tornem a casa ja planificant la pròxima sortida d’esportiva, a tocar més roca que és el que em fa falta per anar agafant confiança en mi mateix!

Ressenya de la via


  

Comentaris

  1. Bones!
    Una pregunta:
    Vosaltres vau fer la via on hi havia un dimoni dibuixat i que estava a mà esquerra del cartell on posava "Via" i que estava equipat amb xapes pintades de vermell??
    Pot ser que féssiu la Via Josep Baqués i Esteve
    i no l'Espolón Guerrero? Ho dic perquè avui hi hem estat nosaltres i ens hem confós, no ens quadrava la ressenya i llavors hem vist que hem fet aquesta:
    http://www.madteam.net/rutas/escaladaenroca/via-josep-baqus-i-esteve.serraduramullada
    Salut!

    ResponElimina
  2. Tens raó Marta, potser no queda massa clar la ressenya. Si heu fet la via del dimoni heu fet la de Josep Baqués, l'Espolon Guerrero queda a la dreta mirant a l'ermita.

    ResponElimina
  3. Sí, ja vam adonar-nos del nostre error consultant per internet perquè no ens quadrava...!! Vam entrar en el vostre blog i vam veure el dimoni dibuixat... i llavors sí que ja no enteníem res!! ... :)
    Vam anar a treure el cap després a l'inici de l'Esperó Guerrero, com dius està a peu de camí i amb xapes grogues!... queda pendent!!
    Merci!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Besiberri sur, crònica d'un fracàs mental

  Feia dues setmanes que tenia pendent escriure aquest article, de fet, el vaig escriure fins a quatre vegades i mai m’acabava d’agradar com quedava, possiblement era perquè l’escrivia de forma força visceral i no em convencia publicar-ho d’aquella manera. Aquest és el relat d’un cim no aconseguit, d’una frustració important ja que perseguia el 3.000 del Besiberri des de feia dos anys en hivernal i em vaig quedar a 2.967 metres d’alçada. No seria frustració si no hagués estat per un fracàs mental en tota regla, però francament el cim era possible i no vaig tenir l’empenta suficient per assolir-ho. Una retirada a temps és una victòria, això ja ho sé, però la sensació de buidor segueix present. Us deixo la crònica tal i com va quedar a la quarta intentona. “Decepció, frustració, tristesa..., son alguns dels sentiments que m’envaeixen després de quedar-me a poc més de 100 metres del cim del Besiberri Sur, afrontava amb molta il·lusió aquest cim en hivernal després d’avortar la seva esca