Passa al contingut principal

Cim Corronco de Durro knee-depsnow


El dia es llevava amb ganes de festa, cel obert i una molt bona temperatura tot i que per fer una mica d’alpinisme potser un pèl elevada. La nit de follets i somiadors dins de la “comanche” arribava a la seva fi i ens posàvem el fil a l’agulla per iniciar un diumenge de muntanya. Val a dir que sortir a les 11 del matí a fer cim és una mica “freaky” però tenint en compte les sensacions de la nit abans i de com som nosaltres en definitiva tampoc seria d’estranyar.

La nostra llar

Els esquiadors preparant-se

 
Parem a esmorzar a Pont de Suert, el Borne, el Roger i el Sergi aniran a esquiar. El Jaume i un servidor aprofitaran per fer un cim de la Vall de Boí, la idea inicial era fer la Punta Alta, un dels 3000 del Pirineu però teníem forces dubtes de com afrontar un pas delicat i del temps del que disposaríem per fer el cim i abans de venir ja havíem canviat l’objectiu. Ara aquest s’havia transformat en un cim molt més modest i poc transitat però el Corronco de Durro de 2500 metres d’alçada té una fama molt bona pel que respecta a les vistes 360º que es poden contemplar des del seu cim. A més, l’ascens fàcil no està exempt de duresa amb els seus 1.278 metres de desnivell positiu acumulat que em va sortir després al GPS.

Preparats a la sortida de Durro


Tard però al final sortim cap al Corronco, només sortir de Durro la neu ja ens acompanyarà tot el trajecte, a estones dureta i a estones força flonja. Ens parem a posar els grampons per anar més ràpids i còmodes en l’ascens, aquest és molt fàcil tècnicament, les pales de pujada son sostingudes però en pocs moments sobrepassen els 35º d’inclinació, en alguns trams hem d’anar obrint traça i ho fa una mica més feixuc però d’això es tracta no? De suar la cansalada!

Poc a poc anem guanyant metres mentre el paisatge ens enlluerna, veiem la Punta Alta, els Besiberris, el Comaloformo, el majestuós Aneto alçant-se entre els únics nubols de la jornada que s’entesten en cobrir el seu cim, el Posets i un llarg etcètera de cims, tots els veiem perfectament mentre a baix comprovem ja el desnivell que portem veient Durro petitet i confonent-se en el paisatge.

Amb la Pica de Cerví al fons


El Jaume fent feina

Bonica foto de pujada

Paisatges espectaculars


Amb l'Aneto al fons


Afrontem les últimes pales fins al cim, aquí el vent fa acte de presència però res ens atura per coronar un altre cim per recordar, les vistes són excepcionals i en gaudim mentre dinem arraulits del vent com podem. Des d’aquí ja veiem la cresta que ens hauria de portar al pla inicial fins la Pica de Cerví de Durro de 2655m passant pel Cap de Vedats d’Erta de 2631m i després baixar-la fins les pistes de Boí on ens reuniríem amb els companys esquiadors, però aquest pla mentre pujàvem havia quedat ja a la paperera de reciclatge, era inviable tenint en compte les hores de sol que ens quedaven. La decisió final és crestejar fins al coll de Comaportell i anar baixant passant per Riballons fins a Durro.

Foto al cim del Corronco de Durro

Foto de cim amb el meravellós paisatge de fons

Tota la cresta que teníem que fer


Després del dinar exprés comencem a crestejar per una cresta molt maca i fàcil, només has d’anar en compte de les cornises que poden ser perilloses. Quan estem fent la cresta ens apareix un ultralleuger que realitza una maniobra espectacular davant els nostres ulls anant directe cap als Vedats dErta i fer un viratge enganxat al llom de la muntanya, us juro que semblava que s’estampava contra la muntanya, el Jaume i jo ens quedem flipant en colors i no ens queda una altra que aplaudir al agosarat pilot de l’avioneta! 

La cresta ja desfeta

Seguim baixant per la cresta fins a Comaportell, un cop aquí la baixada s’inclina una mica més però es pot baixar fàcil, tot i que en aquest punt en alguns moments ens fotem amb la neu fins als genolls i és a partir d’aquest moment on comencem a trobar la neu pastosa de la calor de tot el dia i en alguns moments ens ensorrem quasi fins als genolls fent la marxa pesada i sostinguda. Arribem a una petita canal de baixada, segons planell no té dificultat i decidim baixar-la fins que arribem a un flanqueig on havia caigut una allau, es veia molt clarament el recorregut de la mateixa, potser aquest era un punt dels més exposats de la ruta per aquest motiu, miro al damunt i veig que encara hi ha força neu acumulada per tant és de rigor fer el flanqueig el més ràpid possible per allunyar-se del perill. Però no tot és tant fàcil, en aquest punt la neu està en un estat deplorable i ni els anti-boots aconsegueixen evitar que s’acumuli més d’un pam de neu sota els grampons i ens dificulta la marxa ja que els peus pesen com uns condemnats i he d’anar picant constantment els grampons per fer saltar la neu acumulada mentre no perdo de vista el tou de neu sobre els nostres caps i que ens podria caure perfectament posant-nos en un problema. Es vital mantenir la distància de seguretat entre els dos i així anem fent fins que sortim del perill relatiu del moment. Però és aquí on començo a adonar-me de que la nit ens comença a bufar el clatell i no portem els frontals, tenim un problema si ens cau la nit i encara estem per aquesta zona de constants canvis de relleu i puja baixa. El Jaume proposa anar a cercar la pista que veiem més avall, si aconseguim arribar-hi el problema haurà passat, la pista porta directament a Durro tot i que encara queda un bon tros, però si ens agafa la foscor no tindrem problema per seguir la pista i arribar al destí final. Els nostres companys ja estan a Durro, i finalment arribem a Durro a les 19h i amb la foscor de la nit com aliada! Una mica més i hem de fer palmetes a la muntanya!!! La circular que hem fet ens ha sortir de 15km de “neu fins als genolls” i més de 2.600 metres de desnivell acumulat amb 8 hores de marxa, cansats però satisfets de l’excursió que ens ha sortit!



Ho pugem tot al cotxe i comencem a desfer camí, ha estat un cap de setmana espectacular en tots els sentits, vies ferrades, trail & trekk per el Congost de Mont-Rebei, nit a cal Manolo gaudint de l’amistat com poques i una jornada de neu, grampons i piolets per acabar-ho d’adobar. Mentre baixem ja planifiquem l’Aneto pel Maig, es qüestió d’anar entrenant a fondu de cara a saltar per sobre dels 4000 metres del Toubkal....

     

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Tocant el cel de l'Atlas

Aquest article ha tardat mooooolt de temps a sortir a la llum, vaig voler impregnar tot el que aquella sortida al Toubkal em va aportar a la meva persona, i poc a poc l’article va quedar relegat a un segon terme, mai trobava el moment de presentar-lo en societat. Aquest moment ha arribat i us deixo unes paraules encisades per els aromes de Marrakech. Mirades d'Atlas Un viatge entre amics, aterrem a un món diferent, una cultura escrita a pinzellades de les sures del Islam, com fer un viatge en el temps i traslladar-se a un món d’essències, de colors vius i crides a l’oració. Marrakech és com una donzella de vermellosa cara, cenyida per muralles bull la Medina amb els seus laberíntics carrers i minarets alçats com llances ferint al cel. A cada instant tallat pel vent i per cinc vegades canten al "salat", transmeten un cant embriagador a cada un d’ells fins ressonar per tots els racons, és el moment de la reverència, de l’espiritualitat dels éssers amb les

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer