Passa al contingut principal

Cim del segon gegant dels Pirineus, el Posets (3375m)


De vegades les coses pocs planificades acaben sent les millors i el cas del Posets va ser un d’aquests.

 

Una simple trucada al Sergi i es produeix una connexió immediata per anar a muntanya, teníem mono tots dos i en menys de 16 hores ja teníem objectiu i ens posàvem en camí. Altres vegades la previsió per anar a fer un cim es de molts dies d’antelació, de mirar l’estat de la meteorologia de forma diària, comprovar com es troba el mantell nivós, com estaran les previsions d’allaus..etc. Però ara no era el moment de previsions, era moment d’atacar al segon gegant dels Pirineus, el Posets o Pic de Llardana que amb els seus 3375 metres d’alçada mira des de la seva talaia a tots els altres per damunt de l’ombro....bé, a tots no, l’Aneto el guanya per ben poc.

 

Com deia, després de les 16 hores de la trucada ja sortim en direcció a Ariste, sabem que ens tocarà fer sortida nocturna fins al refugi i sopar alguna cosa freda a dalt. Deixem el cotxe al pàrquing i comencem a caminar, ben aviat ens posem els grampons ja que la presència de gel comença a complicar una mica l’avançament segur. Val a dir que la senyalització del camí és excel·lent amb bandes reflectants, amb el llum del frontal veus perfectament el camí a seguir. En alguns moments la lluna quasi plena ens regala uns instants de progressió sense el frontal, tota una experiència per viure, no per ser explicada. Anem a bon ritme però arriba la pujada “La Rompechulos”, es confirma la genialitat del seu renom, amb la gana que porto a sobre i la pujadeta dels pebrots les ganes de fer-se el gall d’indi es passen de cop i toca pujar-la a un pas de tortuga ranquejant. En unes dues hores ja estem al refugi i podem sopar mentre ens anem fent la idea del cim que tenim per davant.

 

La nit es fa duríssima per a mi, suposo que es per l’alçada, sempre m’ha costat dormir plàcidament en alçada però no m’havia passat mai trobar-me tant malament. Només posar-me al llit noto el meu cor massa revolucionat i m’envaeix un mal de cap important que no em deixa dormir més de dues hores en tota la nit. Em llevo realment fotut, fins i tot marejat cosa que per moments em fa desistir d’atacar cim, però decideixo esmorzar i prendre un calmant per al mal de cap per veure si em fa efecte. El miracle es produeix i començo a notar millora, sembla que les coses se’m posen de cara i decideixo intentar fer cim.

La cosa ja comença amb pujadeta
 

Sortim darrera de dues cordades més, uns d’Alacant i uns altres de Logroño residents a Huesca. No tardem gaire a donar-los caça, senyal de que anem a bon ritme. La pujada cap a cim es francament empinada, tenim per davant 1300 metres positius, em trobo cada vegada millor i amb molta il·lusió per acomiadar l’any amb un gegant com el Posets. El dia acompanya de forma espectacular, un dia assolellat, un cel d’un blau demolidor i sense gota de vent. Em sento feliç de poder estar aquí en aquests moments.

Acometent la primera pujada des del refugi
 

El Sergi, un bon company de ruta

Seguim pujant, la neu està en bones condicions i poc a poc arribem a la base de la pronunciada Canal Fonda, una canal fàcil però força empinada que et posa les piles de debò fins arribar ja als 3000 metres d’alçada, al Collado de la Llardana, on està l'esctacular Diente de La Llardana. Aquí fem una aturada per menjar una mica i reposar de l’esforç, ens queden 374 metres positius i és en aquest punt on començarem a notar de forma molt acusada l’alçada. A partir dels 3000 l’esforç general comença a ser important, respires fons i notes la falta d’aire, dones cinc passes i has de parar a recuperar...d’aquesta manera, xino xano vas guanyant cada vegada més metres i la motivació de saber que tens el cim a tocar en dóna força per aconseguir-ho, ja som a la Espalda del Posets.

L'entrada a la Canal Fonda
 
Jo mateix en plena pujada per la Canal Fonda

Espectacular prespectiva del Sergi en plena Canal Fonda

A 3.000 metres al Collado de Llardana amb el Diente de Llardana al fons


Encara ens queda una molt empinada però curta pala fins arribar a la cresta final, un cop arribo a la cresta m’envaeix un moment de temor, i paro un moment per fer treballar la ment. Ja m’he trobat en altres ocasions on la por m’ha acabat guanyant la partida, aquesta vegada serà diferent, em dic a mi mateix que les condicions del dia son immillorables, la neu està perfecte, no fa gens de vent i la cresta no presenta una dificultat tècnica, tot està a la meva ment. Si prossegueixo amb la ment concentrada i tranquil·la serà un senzill tràmit fins al cim, ja el tinc a davant i m’esperona a coronar-lo. Un, dos, tres i començo a avançar, a banda i banda tinc els patis que impressionen força però cada vegada em sento més relaxat i gaudint de la cresta com mai fins que corono el cim del Posets en 5 hores. Arribem tots al cim, encaixades de mans per felicitar-se mútuament i les fotos de rigor, el Sergi i jo mateix estem al cim del Posets i feliços d’haver pres la decisió de venir. Les vistes des d’aquí dalt son espectaculars però no ens podem entretenir gaire, alguna aïllada ràfega de vent ens posa en alerta, tenim que tornar per la cresta i amb vent ja no seria tant agradable afrontar-la, però el vent ens respecta i baixem la cresta a bon ritme i sense problemes.

Atacant per La Espalda de Posets

Prespectiva de La Espalda de Posets
Arribant a la cresta
 
L'arribada al cim

Foto de celebració, hem fet el cim del Posets


Companys d'altres cordades

Cim del Posets o Pico Llardana


El descens per la cresta


Espectacular fotografia de la cresta

Descens cap al Refugi

Arribada al Refugi d'Angel Orús


El descens fins al refugi el completem en dues hores i poc, un descens ràpid. Al refugi ens relaxem un moment però encara tenim que baixar fins al pàrquing, la baixada ens regala unes vistes molt maques que el dia anterior no havíem pogut veure per pujar de nit. Un cop al cotxe a desfer camí per retrobar-se amb les nostres famílies amb la satisfacció d’acomiadar l’any d’aquesta manera tant espectacular. Un més a la saka!

Galeria de fotografies de Picassa

 

  

Comentaris

  1. la proxima me avisais aunque tenga que ir a viella a comprarme los grampones .pedazo de salida una maravilla.un saludo desde santa oliva.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Besiberri sur, crònica d'un fracàs mental

  Feia dues setmanes que tenia pendent escriure aquest article, de fet, el vaig escriure fins a quatre vegades i mai m’acabava d’agradar com quedava, possiblement era perquè l’escrivia de forma força visceral i no em convencia publicar-ho d’aquella manera. Aquest és el relat d’un cim no aconseguit, d’una frustració important ja que perseguia el 3.000 del Besiberri des de feia dos anys en hivernal i em vaig quedar a 2.967 metres d’alçada. No seria frustració si no hagués estat per un fracàs mental en tota regla, però francament el cim era possible i no vaig tenir l’empenta suficient per assolir-ho. Una retirada a temps és una victòria, això ja ho sé, però la sensació de buidor segueix present. Us deixo la crònica tal i com va quedar a la quarta intentona. “Decepció, frustració, tristesa..., son alguns dels sentiments que m’envaeixen després de quedar-me a poc més de 100 metres del cim del Besiberri Sur, afrontava amb molta il·lusió aquest cim en hivernal després d’avortar la seva esca