Passa al contingut principal

Trainning days: the last month



Entro a la recta final dels entrenaments i ara és l’hora de no badar gaire, és el mes on tens de posar els pistons a punt i afinar molt per arribar a tope el dia 29 de setembre, el dia de la cursa. Si, feia quatre mesos estava preparant tota l’estratègia d’entrenaments per arribar a aquest moment, semblava molt lluny i difícil camí per arribar-hi però el temps passa i com aquell qui no vol ja em planto a tres setmanes vista.

 

Francament m’ha estat difícil mantenir el ritme inicial d’entrenaments del mes de juny i juliol, vaig començar molt fort i fent Cavalls del Vent dues vegades en modalitat competitiva de 36h i 24h. El mes d’agost principalment per molèsties articulars i musculars, una setmana de gastroenteritis, 3 dies de festa major i perquè no dir-ho una mica d’estrès d’entrenaments, vaig baixar el ritme, tenia por de petar a mig camí i valia la pena no ser tant estricte amb mi mateix. Al final, tot es basa en que gaudeixis del que estàs fent, si acaba sent una obligació pots decaure i engegar-ho tot a pastar fang. Per tot això el mes d’agost va ser un tràmit, entrenar el suficient per no baixar la forma i tornar a donar gas al setembre. Però ha arribat el setembre i la primera setmana ja ha estat allò que un no voldria, adaptació a l’escola bressol de la meva filla petita, la meva dona que ha començat a treballar i el meu fill gran no ha començat encara l’escola. Si a tot això li sumes que entro a treballar a les 14 hores i no plego fins les 22h, doncs ja tens el resultat final, molt poc entrenament. Però de totes maneres he aprofitat al màxim el cap de setmana del 1 i 2 de setembre i aquesta segona setmana la començo amb més ganes que mai, la cosa no pot decaure i treballaré al màxim les dues pròximes setmanes.

 

De moment però el cap de setmana del 1 i 2 vaig anar a entrenar als Pirineus, la idea era treballar en alçada i acumular el màxim possible de desnivell. El dissabte vam acompanyar als companys de la colla, que començaven els Pedals de Foc, fins al refugi de Conangles, lloc de partida. Tenia en ment anar fins al pantà de Cavallers i des d’allà fer cim a la Punta Alta, un tres mil dels Pirineus, però degut a que ens plantaríem massa tard a peu de ruta decidim fer un vell conegut d’un servidor, el Besiberri Sud de 3.030 metres d’alçada. El fem d’una tirada des de Conangles, un bon tute i un bon desnivell a superar. Fem el cim en 4 hores, un ritme prou bo tenint en compte la terrible tartera que tenim de superar. Passem força fred, un fort vent i una temperatura d’un o dos graus sota zero que fins i tot em congela el tub del camelback. Tot just acabava de passar una onada de calor amb temperatures de 35º i ara estic a menys de 0º!.
 
Al cim de Besiberri 3.030m
 
El Josep, company de fatigues pels Pirineus
 
Després de 9 hores tornem a ser a l’aparcament de Conangles i marxem cap a la Gotarta on ja ens esperen els companys de Pedals. Va ser un bon entrenament de cames, vaig decidir de provar-me sense els bastons, últimament m’estaven fent bastant nosa en tirades molt llargues. Després d’haver-ho provat decideixo que prescindiré de bastons a la Ultra Trail Cavalls del Vent, o si de cas els deixaré amb el meu company Soci que m’estarà fent de suport a la cursa, si en algun moment els necessito els tindré a punt.
 
El Comaloformo amb un paio dalt del cim
 
Espectacular vista

 El segon dia era per treballar una mica més el córrer, durant el Besiberri Sud córrer és una utopia, ho volia fer al baixar però per la tartera era més prudent baixar amb calma, masses coses en joc com per trencar-se per fer el cabra. El destí del segon dia era La Vall Fosca, en concret vam pujar des del Pantà de Sallent, des don surt el telefèric. Però nosaltres vam anar a buscar el camí que puja fins a Estany Gento i des d’allà pujar fins al Refugi Colomina per tornar a baixar per la banda de l’Estany Tort. En definitiva, unes tres hores de trail running per sobre dels 2000 metres d’alçada. Un bon entreno!
 

 

Des de llavors i fins ara, alguns entrenaments de qualitat amb sèries, un rodatge suau de recuperació, una sortida en bicicleta per asfalt de 52 quilòmetres i avui mateix una sortida de 27 quilòmetres de trail running amb 3 horetes...motoret i en marxa!.
 
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Tocant el cel de l'Atlas

Aquest article ha tardat mooooolt de temps a sortir a la llum, vaig voler impregnar tot el que aquella sortida al Toubkal em va aportar a la meva persona, i poc a poc l’article va quedar relegat a un segon terme, mai trobava el moment de presentar-lo en societat. Aquest moment ha arribat i us deixo unes paraules encisades per els aromes de Marrakech. Mirades d'Atlas Un viatge entre amics, aterrem a un món diferent, una cultura escrita a pinzellades de les sures del Islam, com fer un viatge en el temps i traslladar-se a un món d’essències, de colors vius i crides a l’oració. Marrakech és com una donzella de vermellosa cara, cenyida per muralles bull la Medina amb els seus laberíntics carrers i minarets alçats com llances ferint al cel. A cada instant tallat pel vent i per cinc vegades canten al "salat", transmeten un cant embriagador a cada un d’ells fins ressonar per tots els racons, és el moment de la reverència, de l’espiritualitat dels éssers amb les

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer