Cronica de la meva primera ultra distància..... tot entrenant SUB24h

Durant un dinar amb la colla d’amics, tota la canalla pertinent i tot xerrant amb el Jordi de Caldes sobre les ultres va aparèixer la proposta, jo li estava comentant al Jordi que tenia en ment de pujar al Cadí-Moixeró i fer una tanda d’entrenaments en alçada però el molt lladre em va proposar d’acompanyar-lo a fer la Cavalls del Vent en la modalitat non-stop!. Val a dir que la meva primera reacció va ser negativa, justament m’estava entrenant per aquest repte, com podia llençar-me tant aviat? Estava prou capacitat per acabar-ho? No em passaria de rosca? Un munt de preguntes m’assetjaven. Ell m’animava dient que aniríem a un ritme tranquil i que si no es podia no es podia, la qüestió era entrenar, ell per la Gore-Tex Transalpine Run i jo per la UT Cavalls del Vent. Qüestió...... que a mesura que anaven passant els minuts ja no deia un no rotund i la idea va començar a agafar forma dins el meu cap.

Vaig començar a mirar les coses positives que em podia aportar l’experiència, primer de tot poder valorar el meu estat físic en un test real com la prova mateixa, després aprendre aquells punts febles i forts per treure el màxim rendiment el dia de la cursa i per sobre de tot poder compartir amb un amic, aprendre d’ell que està a uns nivells bastant més superiors del meu i d’aquesta manera fer-se companyia per assolir els 85km i els quasi 12.000 metres de desnivell que ens esperen.

Les cartes estaven sobre la taula....

I arriba el divendres 27 de juliol, comencem el repte al refugi de Lluís Estassen, després d’un sopar curt però intens ens disposem a engegar motors, són les 21:30h quan comencem a atacar els Cavalls del Vent 24h. El cel ens amenaça amb llamps i alguna que altra gota d’aigua, però sembla que tot es concentra més al nord i nosaltres anem en direcció sud-est. Ho tenim tot, em menjo un tros de pastís energètic i engeguem motors en direcció a Gressolet per la tremenda baixada. Anem fent a un bon ritme, quan podem trotem una mica i engeguem aviat els frontals. Ens plantem a Gressolet en 45 minuts escassos, força bé. Segellem el primer segell de pas a les 22:15h, és l’últim refugi que trobarem obert fins les 9:30h del dissabte. Ara tenim un bon tros fins el refugi de Sant Jordi,però després de pujar el coll de la Bauma tenim un tros força llarg per trotar a un bon ritme. La nit s’ha tornat bona bona, correm molt bé i enganxem a uns valencians d’Alcoy que havien sortit quasi una hora abans. Tinc dubtes de si aquest ritme es prou bo tenint en compte que encara em queden 75 quilòmetres per endavant i els desnivells més durs de tot Cavalls, però havia pres dues decisions abans de sortir. Una no agafar pulsòmetre i deixar-me endur per les sensacions i l’altra deixar portar-me molt pel Jordi pel que fa al ritme i també guiar-me per sensacions. Si puc i em trobo bé per córrer correré i si m’he de reservar ja ho faré quan les cames diguin prou, no vull pecar de reservar massa.

Abans d’arribar als Empedrats ens trobem amb la primera sorpresa del dia. Al començar li vaig comentar al Jordi el que estava fent aquell dia l’Arnau Julià, un corredor dels “pros” que estava fent en 24 hores la volta a Carros de Foc i Cavalls del Vent. El que no sabia era per on havia començat l’Arnau a córrer i si es donava la increïble coincidència de trobar-se en plena ruta, cosa que especialment em faria il·lusió per animar-lo i perquè no, acompanyar-lo un tros. Doncs quan arribàvem a Cal Cerdanyola de sobte ens trobem amb una càmera de vídeo que ens enregistra i unes persones que estan avituallant a l’Arnau en la seva proesa. Ens ofereixen Coca-Cola, un detallàs i aprofito per saber de com li esta anant a l’Arnau. De moment ja ha completat la volta a Carros de Foc però la de Cavalls sembla que se li està resistint una mica. Comprovem l’hora i efectivament va molt just de temps, però no perdem l’esperança de que ens passi un moment o altre. Arriben els valencians que s’han donat una mica de manya i que dit de pas apareixen per un camí que no era el de Cavalls i no serà la primera vegada que escurcen recorregut!. Carreguem aigua a la font i els dic que no omplin els camels ja que a dalt, al Sant Jordi hi ha una font on raja aigua fresqueta, d’aquesta manera no tindran que fer la dura pujada tant carregats....maleït el moment que vaig fer aquesta proposta!

Els empedrats de nit tenen una dimensió espectacular, sents el remor de l’aigua al teu voltant i has d’anar més en compte de a on poses els peus. La pujada al Sant Jordi se’m posa de cul ja sigui en modalitat travessa, 36 hores o 24 hores....és indiferent, mentalment em trinxa la moral. Arribem al Sant Jordi a les 12:45h, dues hores i mitja des de Gressolet, no està gens malament!. Però arriba el moment crucial de la nit, quan anem a carregar aigua de la font aquesta no raja ni una sola gota i el refugi de Sant Jordi no ens ha deixat cap garrafa d’aigua per a poder aprovisionar-se de líquid, i jo els havia dit que no carreguessin aigua a baix!!!. A resultes d’aquesta incidència se’ns presenta un recorregut força llarg sense ni una gota d’aigua, sort d’un dels valencians que ens va oferir aigua, la solidaritat de muntanya. Penso que els guardes del Sant Jordi haurien de tenir una mica de cura amb aquestes coses, a la nit som molts els que podem necessitar del líquid essencial.

Després del Sant Jordi ens queda pujar una mica i tot seguit baixar per pistes fins creuar la  carretera que va de Bagà a Coll de Pal. Allà passa un riu, no es el més prudent agafar aigua d’aquest riu ja que és zona de pastura de vaques però estem absolutament secs i ara comença la gresca de debò... tenim per davant uns 1.600 metres de desnivell positiu. Ens trobem novament als companys d’Arnau Julià, sembla que de moment aguanta però el temps que li queda ja no li permetrà d’assolir el seu repte, una llàstima. Arribem a Rebost a un bon ritme, en 2h i 45 minuts ja ens plantem al refugi, són les 3:30h de la matinada. Aquí avituallem bé, em prenc un gel, començo a notar que necessito alguna cosa sòlida que portar a l’estomac, pagaria una fortuna per un got de llet calenta amb colacao...el que són les coses quan portes tantes hores d’exercici intens i només menjant gels. Ens queden uns 800 metres més per conquerir l’alçada màxima de la Cavalls, la cota 2.500 i el següent destí, el refugi del Niu de l’Àguila. La pujada és intensa i d’una bellesa espectacular, però de nit aquest factor motivador el perdem. Per sort, un estel fugaç de considerables dimensions em cluca l’ull i penso en el meu fill Arnau i l’estona que vam passar asseguts mirant els estels a Bellver de la Cerdanya, em dona ales. Però un dels valencians té problemes amb els tibials, està francament apurat i els seus companys el deixen “abandonat”, em quedo amb ell una estona, li ofereixo els bastons per a que descarregui una mica les cames i els accepta sense dir ni paraula, està passant a més per un moment de “pájara” important. Un company seu que està marejat l’espera i aprofito per tornar a agafar el meu ritme....lent. Estic notant que vaig un pèl massa lent a les pujades, que m’estan costant una mica massa més del normal, però tenint en compte tot el que queda tampoc em preocupa en excés. La llum del frontal ja no dona per més, un altre apunt per la cursa...piles de recanvi! Però comença a clarejar una mica mentre coronem per fi el 4art refugi, el Niu de l’Àguila a les 6 de la matinada en punt, aquí fa un fred important. Ja feia una estona que veia de reüll la llum de dos frontals que s’acostaven i estava convençut de que era l’Arnau Julià que ens donava caça, l’espero a la porta del refugi amb la idea de felicitar-lo i fer alguna foto, però desisteixo de fer-ho...mai a la vida havia vist a una persona tant desencaixada i destruïda, fa una cara de patiment demolidora. Només puc dir-li que ànims i felicitats, el pobre no està per a que li escalfin gaire el cap, entra al refugi i s’estira a terra, sembla evident que aquí s’acaba la seva aventura. El deixem allà no sense tenir un pensament per a ell, però a nosaltres el crono ens continua comptant i tenim una baixada d’aquelles que et posen les piles a punt....cap al Serrat de les Esposes.

El Jordi posant-se el paravent

Fins el moment em trobo molt bé, he tingut algun moment duret a la pujada al Niu, però les cames m’estan responent d’allò més bé i és en aquest punt on començo a veure clar aconseguiré ser finisher, portem 8:30h i estem a la meitat del recorregut aproximadament. De totes maneres queden uns trams molt durs que superar i no saps mai quan el mall et colpejarà i les conseqüències que tindrà. De moment amb el Jordi vaig molt i molt bé, ell tira del carro, em fa córrer allà a on segurament jo em reservaria però sempre té una mirada atenta a veure com em trobo, es d’agrair molt trobar un company així.

Arranquem com a dos isards per la baixada pedregosa, a un ritme important i anem deixant enrere als alcoyans. Poc a poc anem fent a un ritme prou alegre però arribant a les Penyes altes arriba el meu primer cop de mall! Com em costa pujar! De sobte em trobo sense energia i em costa donar cada pas, és evident de que necessito amb urgència menjar alguna cosa sòlida i beure alguna Cola, ara ja s’està convertint en una qüestió vital. Em prenc un gel dels potents amb dosi extra de cafeïna esperant que em doni el suficient per arribar al refugi del Serrat de les Esposes, el primer refugi que trobarem obert en 12 hores de marxa!. El gel fa el seu efecte i baixem el ritme una mica fins als prats de Moixeró on ens espera la terrible baixada fins al refugi. Com era d’esperar a la baixada pateixo com mai, una forta punxada al genoll m’alerta i no em deixa baixar a un bon ritme, els quàdriceps aguanten el justet i em tiben que dona gust, un parell de trompades i una altra vegada el mall que em colpeja i aquesta vegada de forma cruel, el que queda fins al refugi no tinc ni esma de córrer, em fa molt mal del genoll a partir d’ara l’objectiu número 1 arribar-hi com sigui al refugi i fer una parada per recuperar-me com cal.

Quan arribo al refugi, són les 9:30h, el Jordi que ha arriat força ja em té a taula l’entrepà de truita i la Coca-Cola! Tot un detall, ho devoro tot i començo a sentir que torno a ser una persona. El genoll em té una mica espantat, és el mateix dolor d’abans dels 7 Cims, em prenc un antiinflamatori i aprofito per canviar els mitjons, curar una butllofa al dit gros i trucar a la meva dona per dir que tot va bé i que seguim endavant. Em sento com un poll revifat, el descans m’ha anat d’allò més bé i em sento amb força renovada, la guarda del refugi em reconeix, no serà que passen poques persones per aquí, ara tot just fa un mes que vaig fer la modalitat de 36 hores!. He perdut el compte del temps que portem aturats al Serrat, però penso que més de 45 minuts hi hem estat segur.

 Arrenquem novament en direcció a Cortals d’Ingla, el trajecte es pot córrer bé però anem caminant a un ritme prou ràpid i còmode per anar paint el menjar, només faltaria que es rebotés ara l’estomac!, es nota que l’esmorzar ens ha anat d’allò més bé als dos, estem amb ànims per fer-la petar una bona estona fins que arribem al camí que abandona la pista i s’endinsa al bosc, aquí tornem a córrer ja fins al refugi de Cortals, hi arribem a les 11:25h. Omplim a full tots els camels i botelles vàries de líquid, ara ens queda un tram dur que ens endinsarà al Cadí i no té cap punt d’aigua, són les hores centrals del dia, ens tocarà suar un poc més del compte.

No ho recordo molt bé si era en aquest tram però el Jordi també pateix els efectes del mall, no som de pedra i tots rebem el seu cop!. En principi anem molt bé pujant pel Coll de Pendís, aquest tram té algunes pujades importants i que sumades al sol criminal que ens escalfa fa que torni a aparèixer algun moment de debilitat que supero sense problemes gràcies al gel. Anem pujant i baixant mentre cada vegada sóc més conscient de que ja ho tenim al sac! Però em costa dir-ho en veu alta. De totes maneres el Jordi ja m’ha alertat de la possibilitat de baixar de les 20 hores, finalitzar i a més sub20 ja es per llençar coets! Ni en somnis m’hagués imaginat poder assolir en la meva estrena en la ultra distància non-stop aquest temps. Si tenim en compte que en la modalitat 36 hores, que et permet dividir-ho en dues etapes, vaig tardar 22 hores efectives en completar tot el recorregut, aconseguir en la versió non-stop una rebaixa de més de dues hores en el meu temps significa un progrés important, i tot li dec al Jordi per ensenyar-me que tinc més possibilitats del que m’imagino.

Però siguem realistes, teníem una previsió d’arribar a Prats d’Aguiló a les 14h i ho fem 22 minuts més tard, a més, tenim que fer una aturada per menjar alguna cosa abans d’atacar el Pas de Gossolans, l’últim obstacle de quasi 500 metres positius que ens separa de la meta. Baixar de les 20 hores encara es possible però ens exigirà córrer un bon tros i ja portem més de 70 quilòmetres a les cames i més de 10.000 metres de desnivell. Ens deixem portar per les sensacions i cap amunt! Però les sensacions no son bones, el senyor del mall em torna a aparèixer i em fot un cop d’aquells que fan història, em costa una barbaritat arribar fins dalt el Pas de Gossolans, el Jordi pot comprovar quina cara porto quan arribo però saber que ja quasi hi som, que ser finisher de Cavalls del Vent 24 hores està a tocar em dona ales per tornar a engegar, comencem a trotar amb l’objectiu a tocar!. Finalment arribem a la pista de baixada, la pista del Prat Socarrat, anem baixant xerrant i a un ritme tranquil fins que arribem a la pista principal, la que ens porta al refugi Estassen el final de la nostra aventura. El Jordi a llavors ho diu, si correm la pista fins al Estassen posarem el número 19 al nostre palmarès d’hores, podem ser Sub20, em prenc un últim gel no sigui que m’agafi la fluixera abans d’hora i ens llencem a córrer a estones a un ritme prou alt i tot xerrant, flipo de com després de més de 80 quilòmetres puc córrer amb aquesta alegria i ho assaboreixo com mai, ens enfilem tot veient el refugi i m’envaeix una sensació indescriptible, ho hem aconseguit!!! Acabo de complir el meu objectiu per al 2012, aconseguir acabar una ultra!!! Entrem amb el Jordi amb la sensació d’haver acomplert la feina i d’haver-ho passat molt bé fent-ho. Posem l’últim segell que ens acredita com a finishers i arriben els moments de relaxament, cervesa i xerrar amb alguns companys valencians que ja havien arribat abans d’agafar el cotxe i retornar a casa després de 40 hores desperts ben bé ens mereixem un descans.

Foto finishers Cavalls del Vent 24H en 19:45h

     

El Jordi de relax merescut