Passa al contingut principal

Cavalls del Vent Sub36h al sac....que no pari

S’ha acabat el primer mes d’entrenament específic per la Ultra Trail de Cavalls del Vent, aquest primer mes era per seguir fent un treball de base però més acurat i anar augmentant volum els caps de setmana. La finalització d’aquest primer cicle era fer la Cavalls del Vent en la seva modalitat competitiva de 36 hores, o sigui, fer tot el recorregut de la Cavalls que consisteix en 83km i quasi 12.000 metres de desnivell acumulat en un màxim de 36 hores dividint el recorregut en dues etapes. Aquesta aventura em permetria per una banda entrenar a la zona, per una altra anar comprovant els ritmes mitjançant els temps del controls de pas que em trobaré el dia de la UTCdV, i anar definint l’estratègia del dia de la cursa, m’ho prendria amb força calma, no s’hi va a fer temps, en acabar-ho dins de les 36 hores ja serà un èxit, les conclusions ja arribaran més tard.



Vaig decidir fer la primera etapa de 52km, 4.036 metres positius i 3.986 negatius. Sortida de Rebost i arribada a Estassen. A les 6 del matí comença a córrer el crono i només començar ja m’enfronto a quasi 900 metres positius i  assoleixo el primer refugi, el Niu de l’Àguila a 2.500m en 1h 45’, el dia es lleva fresquet i m’ho emprenc amb força tot i que mesurant i essent molt prudent amb els ritmes, necessito anar veient com respon el meu cos. Al Niu coincideixo amb dos nois que fan la versió 24 hores, jo de moment aquesta la guardo per la cursa!. Marxo del Niu i comença una dura baixada, aquí és on em dono compte molt ràpid de que tinc que pujar a entrenar més aquí, trepitjar el terreny i anar perdent la por a deixar-me anar en aquestes baixades. Tenia previst córrer més en aquesta zona però m’ho prenc amb molta prudència. Cavalls és un constant puja i baixa, després de baixar tornaré a pujar fins les Penyes Altes tornant a superar la cota 2000. La calor comença a fer acte de presència i amb molta força, però quan arribo als prats de Moixeró em poso a trotar a bon ritme i em deixo delir de trepitjar herba flonja al costat dels vedells que em miren incrèduls passar. M’animo tant en aquest tros que vaig amb les meves “caboires” i patam! Em salto les senyals de Cavalls, me’n dono compte quan porto una bona estona sense veure la característica marca taronja de la travessa. He de parar i consultar el mapa per comprovar amb estupefacció que m’he passat un tros considerable, com si la ruta no fou prou llarga com per afegir més quilòmetres....es que es de ser inútiles!!!

Quan reprenc el camí comença una duríssima baixada abans d’arribar al refugi de Serrat de les Esposes, aquí córrer és una utopia, baixar ràpid l’objectiu! Quina baixada mare meva, però quan arribo al Serrat de les Esposes la calor es indescriptible, i em demano un Coca Cola ben fresca, i com entra al cos aquesta dosi de sucre!!. No tenia previst fer gaires parades als refugis però en aquest m’hi estic mitja hora bona i aprofito per menjar un entrepà i prendre un gel. Ja porto 5 hores de marxa i anirà bé una dosi d’hidrats de carboni. Segello el forfait i tiro cap a Cortals d’Ingla per una pista força avorrida, en aquest punt hauria de córrer però cau una solana d’espant i no hi ha ombra, prefereixo caminar molt ràpid i quan entro novament al bosc tornar a trotar fins a Cortals. Tot i ser un tros curt a Cortals torno a avituallar, omplo el camel i el bidó amb isotònic, queda un tram força llarg i dur fins a Prats d’Aguiló, sense cap punt d’aigua i amb les hores centrals del dia, arribaré a Prats a les 16 hores i allà estarà un amic, el Borne que ha vingut per donar-me suport i companyia el tram final fins a Estassen.
Al Serrat de les Esposes

El segell de Cortals ja marcat

Les parets nord del Cadí al fons
Passo una calor de por però el meu cos aguanta força bé el ritme dosificat que porto, fins i tot m’arrenco a córrer alguns trams amb força ganes, volia guardar l’altre gel per quan arribés a Prats, per encarar el Pas de Gossolans; però noto en un moment que les forces em minven una mica i abans de que la “pajara” m’agafés de ple me’l prenc i arribo trotant al refugi de Prats!. Com era previst el Borne era allà, s’agraeix una passada que algú et doni aquesta classe de suport després de 10 hores de marxa en solitari, ara baixaré el ritme ja que ell no corre ni davant la policia però m’és indiferent, gaudiré de la seva companyia.

El Jose Manuel Borne!

Com sempre avituallo la meva dosi de Coca Cola i les restes de l’entrepà que no m’havia acabat al Serrat i 40 minutets de res de descans al refu. Després de punxar una butllofa que ha fet acte de presència ens enfilem cap al “Mur”, el Pas de Gossolans. 400 i pico metres positius a sac, menys mal que ja son els últims positius del dia!. Un cop altra vegada per sobre dels 2000 metres anem a bon ritme “andarin” fins arribar als prats Socarrats, allà em llenço a córrer amb força fins la pista on espero al Borne, no ho podia evitar i content ja que les cames em responen i força bé. Només ens queda fer l’últim tram de pista fins arribar al refugi del Pedraforca, el Lluís Estassen, temple del Jordi “Punki”. Son les 20h, un total de 14 hores de marxa, entre l’hora que vaig perdre perdent les marques i descansos de luxe als refugis encara estic prou content tot i que tenim molt a millorar.
El Borne pujant el Pas de Gossolans



Una bona dutxa i sessió d’estiraments de 40’ i per acabar-ho d’adobar un sopar de luxe amb la bona companyia del Borne per rematar la jornada. Ara toca anar a dormir i descansar, demà serà un dia dur. Tram de mitja muntanya on la calor encara farà més estralls, 32km i quasi 6000 metres de desnivell acumulat. Però el més important, les cames demà faran mal i estaran cansades....molta feina!

Segon etapa: De Lluis Estassen a Rebost, 32km i 2.588 metres + i 2.630 –

Una de les nits més dures de la meva vida, em sembla que només he dormit 2 hores i noto que em fa mal fins i tot l’ànima. Esmorzem amb el Borne, ell finalment ha decidit fer el Pedraforca i marxar cap a casa, una gran elecció. Jo, després d’esmorzar arrenco la segona etapa i em costa molt escalfar, tinc una duríssima baixada fins Gressolet i els quàdriceps punxen amb ganes. Arribo al refugi de Gressolet i segello el forfait, només em queda el Sant Jordi i Rebost i llarguetes de pebrots però passant per dins d’aquests boscos meravellosos i fresquets un es deixa captivar per la grandesa de la natura i oblida els dolors durant la pujada al Coll de la Bauma. Després arrenco el motoret i a trotar fins als Empedrats, que com sempre no deixen mai indiferent a qui hi passa, senzillament preciós. Començo a tremolar, l’última vegada que vaig passar per aquí va ser un moment delicat per a mi. La pujada al Sant Jordi em va matar, aquesta vegada tot i ser més portable Déu ni do com casca aquest tram.

Al Sant Jordi
Algú va penjar les botes aquí!!!
Al Sant Jordi segello el forfait, cada vegada queda menys! 19h 15’ totals de marxa efectiva i 29 hores en total de les 36 del repte, prou bé. Tot i quedar poc aquest últim tram es fa llarg amb ganes, en alguns trams troto una mica però les cames em pesen força i el sol i la calor em destrossen poc a poc la moral. Arribo a la carretera que puja a Coll de Pal, sé que queda molt poc però tot serà pujant, un bon desnivell a ple sol i amb una calor tremenda. Pujo ja una mica fos i desitjant que arribi el final i ho fa a les 15h de la tarda! Finalment acabo de fer realitat i ser finisher de Cavalls del Vent 36 hores, un repte assequible i dur però molt gratificant. Segello l’últim segell del forfait, em refresco una mica i faig uns quants estiraments abans de tornar fins al cotxe i desfer camí cap a casa. El que encara no sabia era que, quan arribés tindria de fer el trenet en un espectacle musical de barri amb el meu fill, i que al crit de ajupiu-se!! sentiria com em sortien els quàdriceps de les cames!!! Coses de la vida...però jo...content!!!


Expressió de triomf i cansament!

Finalment, 22 hores i 11 minuts efectius i 33 hores en total....ara toca treure conclusions i fer algunes reflexions pensant en la Ultra del setembre..... però serà en un altre capítol!

El forfait complet, al sac!!!




  

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Tocant el cel de l'Atlas

Aquest article ha tardat mooooolt de temps a sortir a la llum, vaig voler impregnar tot el que aquella sortida al Toubkal em va aportar a la meva persona, i poc a poc l’article va quedar relegat a un segon terme, mai trobava el moment de presentar-lo en societat. Aquest moment ha arribat i us deixo unes paraules encisades per els aromes de Marrakech. Mirades d'Atlas Un viatge entre amics, aterrem a un món diferent, una cultura escrita a pinzellades de les sures del Islam, com fer un viatge en el temps i traslladar-se a un món d’essències, de colors vius i crides a l’oració. Marrakech és com una donzella de vermellosa cara, cenyida per muralles bull la Medina amb els seus laberíntics carrers i minarets alçats com llances ferint al cel. A cada instant tallat pel vent i per cinc vegades canten al "salat", transmeten un cant embriagador a cada un d’ells fins ressonar per tots els racons, és el moment de la reverència, de l’espiritualitat dels éssers amb les

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer