Diuen que a la tercera va la vençuda, diuen que un té que perseguir i persistir en els seus objectius, diuen que no et rendeixis mai, diuen que la muntanya no es mourà de lloc i que hi podràs tornar, diuen que al mal temps bona cara, diuen que et diran moltes coses però que tu conservis el teu tarannà aventurer, diuen que un bon dia van dir que alguna cosa et dirien però tu els vas dir que en poc temps els diries tota la veritat....diuen que......
 |
| Fent el ruc |
No m’agrada pas dir que he conquerit una muntanya, m’agrada més dir que la muntanya ha deixat per un moment que puguis gaudir del seu cim. La muntanya que generosament ha cedit per uns moments el seu cim ha estat aquella que no em va deixar en el seu moment acariciar-la, gràcies Besiberri per fer-me tant persistent i per permetre posar-me per uns minuts sobre el teu cim. La boira no ens va deixar veure el paisatge però d’això tu no en tens cap culpa, els capritxos de les isòbares i dels juganers núvols que juguen a cuit i amagar entre el gegant Comaloformo i els teus germans Besiberris mig i nord. A ells no els expliquis que vols arribar fins al cim, ells senzillament estan allà i si vols jugar amb ells fes-ho però no reneguis de la seva presència, en definitiva el foraster ets tu i només tu.
 |
| El Sergi |
El camí per acostar-se al meravellós circ de Besiberris és dur, sobretot perquè anem carregats amb força pes a les motxilles, el menjar per sobreviure al refugi pesa de lo seu i més si carregues una llauna de fabada asturiana d’un quilo i a l’endemà la tornes a baixar cap avall, senzillament....”es de ser inutiles”. Però la duresa del camí es molt més tendre i suau davant de l’espectacle que et brinden els Pirineus en desglaç, salts d’aigua allà a on miris, rius que baixen amb tota la seva força i un verd intens que es barreja amb les fragàncies de vida que floreixen després de mesos amagades sota l’espessa capa blanca de la neu. Aquesta neu només fa acte de presència a partir de 2200 metres d’alçada i acompanya fins als cims tot acaronant-los.
 |
| Estonetes de refugi |
 |
| Un record del refu |
L’arribada al refugi engega tots els rituals de fogonet, sopar, un bon vinet i uns riures amb tres muntanyencs que baixen de fer el cim Besiberri Sur. Com sempre abans de posar-se dins el sobre una mirada al firmament que ens regalen les alçades, no hi ha suficient capacitat d’admirar la bellesa de la immensitat de l’espai, però un se’n va a dormir amb una sensació de ser ben petit petit.
L’endemà un s’ha de llevar ben d’hora, a les 5 a.m no sembla un horari de persona però a la muntanya un ha de sacrificar certes coses com el dormir per aprofitar al màxim el temps, i trobar les millors condicions de la neu per a pujar. La nit ha estat dura, la febre a fet acte de presència, ja fa dies que em ronda algun virus i sembla que ha vingut a fer-me la guitza però aquesta vegada el Besiberri m’espera i no penso fallar-li. Esmorzaret i cap amunt que hi falta gent.
 |
| La boira dels cims ja ens adverteix |
La neu es dureta i ens deixa progressar amb comoditat, lleugers de roba i de pes, la temperatura es positiva i suarem a la pujada. Tot va com una bassa d’oli, arribem a la base del coll d’Abellers i el pugem força ràpid, mentre pujo recordo la mateixa pujada força empinada, aquesta vegada amb neu dura pujo molt i molt bé, però l’anterior ocasió era tot gel i vaig patir força en aquest tram. Un cop a dalt del coll ens traiem els grampons, ara toca grimpar i per on ho hem de fer no els necessitarem pas. Aquí a dalt no puc evitar mirar el punt on vaig dir prou l’anterior vegada, l’error que vaig cometre i que em va deixar molt exposat i que tinc clar que no repetiré, dels fracassos se n’aprèn i no pas de les victòries. La densitat de la boira no ens deixa veure res mes enllà de pocs metres, se que al nostre voltant s’obre un paisatge espectacular i que no podem gaudir, però no passa res, l’objectiu és a pocs metres damunt nostre i ens està esperant. Per un moment, quan estem a punt d’arribar s’obre una petita finestra que ens descobreix la Vall de Boí als nostres peus, parem a admirar-la i per veure la majestuositat del gegant Comaloformo l’altre 3000 a tocar del Besiberri. Quan es torna a tapar fem l’última grimpada fins que arriba finalment el cim. Em costa creure que per fi estic en sintonia amb el Besiberri, posat sobre el seu punt més alt a 3.029 metres d’alçada i onejant l’estelada al vent, deixant que es barregin els sentiments en el seu estat més pur, gaudint d’aquest instant i enregistrant-lo al racó dels instants més especials del meu cor, senzillament sóc feliç.
 |
| Una petita escletxa ens ofereix una porció de vistes |
 |
| Al cim, el Sergi i el Israel |
 |
| Un servidor al cim del Besiberri Sur 3.030m |
És en aquest punt on tinc d’agrair al Sergi haver decidit acompanyar-me a saldar els meus comptes pendents, ell va entendre la meva frustració inicial i sempre va dir que m’acompanyaria, així ho ha fet tot i que les seves circumstàncies personals no eren les mes favorables, això encara fa que la seva companyia tingués encara un valor molt més alt. Gràcies Sergi!
I també destacar a l’Israel, que ens va acompanyar en aquesta sortida, un bon paio i sempre que porti formatge com el que va portar serà benvingut!!! Tranquil Israel que anirem un dia a provar les pizzes casolanes de Santa Oliva....queda pendent.
De la baixada no en faig cinc cèntims ni quatre, tot va anar perfecte, al refugi ens vam menjar els callos i un bon plat de pasta abans d’iniciar el camí de retorn al cotxe. Enrere queda la història del Besiberri Sur, desada ja al calaix dels records i donant per finalitzada la temporada hivernal amb un cim primaveral.... ara comença una nova etapa....els Cavalls del Vent comencen a galopar!!!
 |
| Israel baixant pel coll d'Abellers |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada