Passa al contingut principal

La lluita final, una espina que queda desclavada de 3000 metres



Diuen que a la tercera va la vençuda, diuen que un té que perseguir i persistir en els seus objectius, diuen que no et rendeixis mai, diuen que la muntanya no es mourà de lloc i que hi podràs tornar, diuen que al mal temps bona cara, diuen que et diran moltes coses però que tu conservis el teu tarannà aventurer, diuen que un bon dia van dir que alguna cosa et dirien però tu els vas dir que en poc temps els diries tota la veritat....diuen que......
Fent el ruc

No m’agrada pas dir que he conquerit una muntanya, m’agrada més dir que la muntanya ha deixat per un moment que puguis gaudir del seu cim. La muntanya que generosament ha cedit per uns moments el seu cim ha estat aquella que no em va deixar en el seu moment acariciar-la, gràcies Besiberri per fer-me tant persistent i per permetre posar-me per uns minuts sobre el teu cim. La boira no ens va deixar veure el paisatge però d’això tu no en tens cap culpa, els capritxos de les isòbares i dels juganers núvols que juguen a cuit i amagar entre el gegant Comaloformo i els teus germans Besiberris mig i nord. A ells no els expliquis que vols arribar fins al cim, ells senzillament estan allà i si vols jugar amb ells fes-ho però no reneguis de la seva presència, en definitiva el foraster ets tu i només tu.

El Sergi


El camí per acostar-se al meravellós circ de Besiberris és dur, sobretot perquè anem carregats amb força pes a les motxilles, el menjar per sobreviure al refugi pesa de lo seu i més si carregues una llauna de fabada asturiana d’un quilo i a l’endemà la tornes a baixar cap avall, senzillament....”es de ser inutiles”. Però la duresa del camí es molt més tendre i suau davant de l’espectacle que et brinden els Pirineus en desglaç, salts d’aigua allà a on miris, rius que baixen amb tota la seva força i un verd intens que es barreja amb les fragàncies de vida que floreixen després de mesos amagades sota l’espessa capa blanca de la neu. Aquesta neu només fa acte de presència a partir de 2200 metres d’alçada i acompanya fins als cims tot acaronant-los.

Estonetes de refugi

Un record del refu


L’arribada al refugi engega tots els rituals de fogonet, sopar, un bon vinet i uns riures amb tres muntanyencs que baixen de fer el cim Besiberri Sur. Com sempre abans de posar-se dins el sobre una mirada al firmament que ens regalen les alçades, no hi ha suficient capacitat d’admirar la bellesa de la immensitat de l’espai, però un se’n va a dormir amb una sensació de ser ben petit petit.

L’endemà un s’ha de llevar ben d’hora, a les 5 a.m no sembla un horari de persona però a la muntanya un ha de sacrificar certes coses com el dormir per aprofitar al màxim el temps, i trobar les millors condicions de la neu per a pujar. La nit ha estat dura, la febre a fet acte de presència, ja fa dies que em ronda algun virus i sembla que ha vingut a fer-me la guitza però aquesta vegada el Besiberri m’espera i no penso fallar-li. Esmorzaret i cap amunt que hi falta gent.


La boira dels cims ja ens adverteix
La neu es dureta i ens deixa progressar amb comoditat, lleugers de roba i de pes, la temperatura es positiva i suarem a la pujada. Tot va com una bassa d’oli, arribem a la base del coll d’Abellers i el pugem força ràpid, mentre pujo recordo la mateixa pujada força empinada, aquesta vegada amb neu dura pujo molt i molt bé, però l’anterior ocasió era tot gel i vaig patir força en aquest tram. Un cop a dalt del coll ens traiem els grampons, ara toca grimpar i per on ho hem de fer no els necessitarem pas. Aquí a dalt no puc evitar mirar el punt on vaig dir prou l’anterior vegada, l’error que vaig cometre i que em va deixar molt exposat i que tinc clar que no repetiré,  dels fracassos se n’aprèn i no pas de les victòries. La densitat de la boira no ens deixa veure res mes enllà de pocs metres, se que al nostre voltant s’obre un paisatge espectacular i que no podem gaudir, però no passa res, l’objectiu és a pocs metres damunt nostre i ens està esperant. Per un moment, quan estem a punt d’arribar s’obre una petita finestra que ens descobreix la Vall de Boí als nostres peus, parem a admirar-la i per veure la majestuositat del gegant Comaloformo l’altre 3000 a tocar del Besiberri. Quan es torna a tapar fem l’última grimpada fins que arriba finalment el cim. Em costa creure que per fi estic en sintonia amb el Besiberri, posat sobre el seu punt més alt a 3.029 metres d’alçada i onejant l’estelada al vent, deixant que es barregin els sentiments en el seu estat més pur, gaudint d’aquest instant i enregistrant-lo al racó dels instants més especials del meu cor, senzillament sóc feliç.

Una petita escletxa ens ofereix una porció de vistes
Al cim, el Sergi i el Israel

Un servidor al cim del Besiberri Sur 3.030m

És en aquest punt on tinc d’agrair al Sergi haver decidit acompanyar-me a saldar els meus comptes pendents, ell va entendre la meva frustració inicial i sempre va dir que m’acompanyaria, així ho ha fet tot i que les seves circumstàncies personals no eren les mes favorables, això encara fa que la seva companyia tingués encara un valor molt més alt. Gràcies Sergi!

I també destacar a l’Israel, que ens va acompanyar en aquesta sortida, un bon paio i sempre que porti formatge com el que va portar serà benvingut!!! Tranquil Israel que anirem un dia a provar les pizzes casolanes de Santa Oliva....queda pendent.

De la baixada no en faig cinc cèntims ni quatre, tot va anar perfecte, al refugi ens vam menjar els callos i un bon plat de pasta abans d’iniciar el camí de retorn al cotxe. Enrere queda la història del Besiberri Sur, desada ja al calaix dels records i donant per finalitzada la temporada hivernal amb un cim primaveral.... ara comença una nova etapa....els Cavalls del Vent comencen a galopar!!!
Israel baixant pel coll d'Abellers




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Tocant el cel de l'Atlas

Aquest article ha tardat mooooolt de temps a sortir a la llum, vaig voler impregnar tot el que aquella sortida al Toubkal em va aportar a la meva persona, i poc a poc l’article va quedar relegat a un segon terme, mai trobava el moment de presentar-lo en societat. Aquest moment ha arribat i us deixo unes paraules encisades per els aromes de Marrakech. Mirades d'Atlas Un viatge entre amics, aterrem a un món diferent, una cultura escrita a pinzellades de les sures del Islam, com fer un viatge en el temps i traslladar-se a un món d’essències, de colors vius i crides a l’oració. Marrakech és com una donzella de vermellosa cara, cenyida per muralles bull la Medina amb els seus laberíntics carrers i minarets alçats com llances ferint al cel. A cada instant tallat pel vent i per cinc vegades canten al "salat", transmeten un cant embriagador a cada un d’ells fins ressonar per tots els racons, és el moment de la reverència, de l’espiritualitat dels éssers amb les

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer