Passa al contingut principal

Crònica de la marxa de resistència els 7 Cims...Sub10 al sac!



Més val tard que mai, després d’una setmana d’haver fet els 7 Cims us deixo la crònica dels fets. La feina, la pedalada solidària de la Bisbal del Penedès i les obligacions familiars no m’han deixat l’estona suficient per seure i escriure totes aquelles sensacions que un ha viscut durant la 9ena Marxa de Resistència els 7 Cims, 58 quilòmetres i poc menys de 5000 metres de desnivell acumulat. L’any passat, 11:27hores i aquest any 9:29h, dues hores retallades, ara que estem en època de retallades cal seguir l’exemple!

El dia es lleva nuvolat, les prediccions del dia anterior anunciaven pluja durant tot el matí i part de la tarda, francament córrer sota la pluja a totes hores no era massa encisador però una consulta a les últimes prediccions ens fa sentir l’esperança, sembla que finalment la pluja no farà acte de presència i tindrem cel tapat, una gran notícia per als que patim la calor amb cruesa. Arribem ben d’hora  ben d’hora a Torrelles de Foix i agafem els dorsals, aquesta vegada anem uns quants mes que l’any passat, per una banda el Guillem que repeteix experiència, el Pep que ha treballat fort amb el tema de córrer i que s’estrena, el Marc que també farà la seva primera marxa de resistència i el Joan de Caldes. Amb nosaltres ha vingut el Toni, el cunyat del Marc que es trobarà amb els seus, que van forts, també ens trobem al Josep Ramon de la Bisbal, “el Carrasclet” amb un company seu, i  que faran un temps final de 8:36h . Inicialment el meu propòsit és caminar fins el primer cim i després tirar mentre el genoll m’aguanti, el tapping que em va fer el Fernando al genoll ha desaparegut dins el sac de dormir però no tinc que pensar amb aixó, tinc bones sensacions i mentre durin intentaré aconseguir fer SUB10, els meus propòsits abans de la lesió eren de SUB9 però aquest ara no és el meu objectiu. Acompanyaré als meus companys de colla fins assolir els primers dos cims i a partir d’allà engegaré motors i a córrer, si algú em segueix benvingut.

Els membres de la colla lluint la samarreta de Correm per la Terra

 Es dona el tret de sortida i ens agafa una mica desprevinguts, sortim dels últims pràcticament i això ens provoca algun tap quan arribem als corriols. No m’agrada gaire això, prefereixo agafar posicions de bon començament per pujar a bon ritme i em frena una mica però queden molts quilòmetres per endavant i cal prendre-s’ho amb calma. Coincideixo en aquest tram amb el Jordi Benach, un company de feina que es bateja en aquesta distància. Arribem finalment al primer cim, el Clapí Vell i en la seva baixada començo a córrer suau fins assolir el segon cim. Es a partir d’aquí on arrenco amb ganes, tinc la previsió de no parar de córrer fins a l’avituallament de Vallflor, son 10 quilòmetres que els puc cobrir en un bon ritme i agafo un ritme molt bo, vaig avançant a molta gent fins i tot en pujada, em noto bé, molt bé i se que si aguanto aquest ritme trauré força temps abans de pujar al Montmell. Al Pla de Manlleu reposo aigua i m’emporto un parell de talls de taronja, m’he saltat un avituallament i al Pla només he parat uns 30’’, una de les claus és no fer la party avituallament com l’any passat, que vaig estar 3 hores aturat en aquests punts de la ruta. 

Finalment arribo a l’avituallament de Vallflor, aquest avituallament és sòlid, és a partir d’aquí quan poso en marxa el segon pla estratègic, el menjar. He decidit no menjar el pa amb tomàquet i embotits que et posa l’organització, menjaré només fruita fins arribar al km 32 que és on es troba la botifarra a la brasa. El meu estomac no aguanta menjar gaire en cursa, porto dos gels, un el prendré al km20 aproximadament i l’altre al 42k. A Vallflor em trobo amb el Jordi Beneyto, un company de Correm per la terra. Hem coincidit en alguna cursa però mai hem compartit trajecte, ho fem a partir d’aquest moment i és un plaer fer-ho al seu costat, el tio està fort sobretot en pujada on va força ràpid. Ens endinsem a la pujada més dura dels 7 Cims, el Montmell, una pujada que l’he fet en moltes ocasions ja que està a la meva àrea d’entrenaments. Pugem a bon ritme i no ens entretenim al cim i anem carenejant fins la creu per baixar per la dura baixada fins l’ermita de Sant Miquel. Parem a l’avituallament per reposar líquids i seguim corrents fins la pujada a l’ermita de Sant Marc. A partir d’aquí comencen 10 quilòmetres pista de tobogans fins al coll de la Torreta quasi als peus del Montagut, fins al moment em trobo molt bé, el genoll no em fa la guitza i em trobo amb molta força, anem trotant i xerrant una estona. Ens acostem al quilòmetre 32, i en aquest punt decideixo ser una mica conservador, porto un temps molt bo, proper a baixar de les 9 hores, cosa per la qual no m’he pogut preparar i m’entren dubtes de si aguantaré amb aquest ritme. Per això abaixo una mica el ritme per a poder córrer des de Formigosa fins al Solanes que és el punt 42K, aquest tram és molt avorrit i pesat i si el puc fer corrents es passarà més ràpid. El Jordi decideix tirar una mica més fort i quedem a l’avituallament del coll de la Torreta on ens retrobarem. Vaig dosificant en pujades i em poso a trotar a bon ritme un parell de quilòmetres abans d’arribar a l’avituallament i poder fer una paradeta una mica més llarga.

Quan arribo menjo un entrepà de botifarra i fruita mentre faig algun estirament, l’isquiotibial dret el tinc una mica escurçat i ara és un bon moment per estirar. Aprofito per trucar a la dona i comentar-li que vaig a bon ritme, molt millor del que tenia previst inicialment, si segueixo a aquest ritme no arribaran a temps per esperar-me a l’arribada. Aprofito per tenir notícies dels companys de colla, de moment aguanten bé el tipus, estan prop de Selma. Després de la parada obligada, i certament més curta que l’any passat engeguem novament motors amb el Jordi per començar a atacar el Montagut i tot seguit el Formigosa. Com sempre la pujada del Formigosa ens fa suar i després del Formigosa el Jordi torna a arriar fort, jo decideixo anar trotant molt tranquil·lament fins assolir el cim de Solanes al quilòmetre 42. Ja no tornaré a veure al Jordi fins l’arribada. Quan arribo a Solanes queden ja només 16 quilòmetres, em prenc el segon gel per a recarregar-me bé de carbohidrats i arrenco a córrer per atacar l’últim cim el Castelar. Quan passo del quilòmetre 50 començo a notar algunes petites punxades al genoll, puc estar molt més que content, no han arribat fins al 50 i es per celebrar-ho, per endavant 8 quilòmetres i el temut coll de Sapera, una pujada d’asfalt que et destrossa anímicament. Però els meus càlculs em donen un temps final de 9:15h o 9:30h, estic feliç ja que retallo en dues hores el meu temps de l’any passat i a més tinc la sensació de que si no hagués estat conservador podria haver baixat de les 9 hores i posar la màgica xifra de 8 al meu palmarès.

  
Trotant en direcció a Formigosa
 De totes maneres qui m’hauria garantit que les molèsties no haurien aparegut abans? Cada vegada somric més, decideixo que aguantaré el temps de 9 hores i poc, ja ho tinc pràcticament al sac i no ho penso deixar perdre. Em trobo amb el Ricard Vinyals, un redactor del setmanari 3deVuit de Vilafranca amb el qual vaig coincidir l’any passat i en alguna altra cursa, és un tio fort i ràpid, el qual m’alegra de trobar-lo ja que vol dir que aquest any estic al seu nivell i això per a mi significa molt, significa molta millora en el meu estat físic i mental. El Ricard va una mica tocat però ja pràcticament ho té al sac.

Amb el Ricard

  El tram final l’afronto trotant, m’omple d’orgull arribar al quilòmetre 55 i tenir encara força per córrer i entro juntament amb el Ricard a Torrelles, ell esprinta al final i entra just per davant meu i jo darrera amb el puny en alt i l’orgull pels núvols, he aconseguit un bon temps i sento la seguretat de que encara hagués pogut fer-ho millor, que més podia demanar tenint en compte els últims mesos de lesió i la falta d’entrenament? Res de res, la immensa satisfacció de acabar i fer fer-ho amb tantes bones sensacions!. No he donat ni temps a la dona i els fills de que acabessin de dinar per rebre’m a l’arribada, bona senyal sens dubte!.

Em trobo a l’arribada al Jordi, ens felicitem mútuament, jo he aconseguit 9:29h i ell 9:09h, un magnífic temps Jordi i també felicitar al Felip de Llorenç, que a aconseguit 8:43h. Ara toca gaudir d’una bona cervesa fresqueta i estirar bé la musculatura mentre arriben les dones. Els companys de colla venen tocats però aconsegueixen ser finishers que ja és tot un premi, poques persones estan capacitades per recórrer 58K i 4900 i pico metres de desnivell d’una sola tirada. Al final van entrar per l’arribada amb un temps de poc més de 11 hores, felicitats companys.

En breu us penjaré més fotos, quan els de l'organització en pengin al web!

Per cert, una gran participació de la gent de Correm per la terra....en vam ser uns quants!!!


        

Comentaris

  1. Molt bé Caste. Felicitarte x el temps ja que el genoll et tenia rallat i amb coratge i pebrots vas poder rebaixar el temps de l'any pasat i això és un gran qué. Amb sort, q o dubto, per l'any que ve tindrè festa i ho farem junts. Fot-li fort!!! Marc.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer

Barretes o gels energètics?

Per començar que són i per a que serveixen aquests complements energètics, les barretes energètiques son un complement nutricional que proporciona a l'esportista les necessitats d'energia que tindrà durant un esforç intens i perllongat. Ajuda a disminuir la fatiga, a millorar el rendiment i a facilitar una recuperació més ràpida després de l'entrenament. El seu consum té moltes aventatges: Fàcils de portar i de fàcil digestió Molt riques en hidrats de carboni, el que permet recarregar ràpidament els dipòsits de glucògen (llegir article sobre els Hidrats de carboni. Contenen minerales i vitamines fonamentals per a l'organisme. Vitamines B1, B2 i B6, col·laboren a    l'assimilació dels hidrats de carboni per alliberar energía. La vitamina C, que té un efecte antioxidant, millora la recuperació i l'assimilació de ferro, fonamental per transportar  oxígen, des dels pulmons a tots els teixits, sobre tot als muscles. Aporten 350 i 500 caloríes per cada 100 grams,

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de