Passa al contingut principal

7 Cims a tocar ....... sense presió


Ja tenim aquí a tocar la marxa de resistència dels 7 Cims, només tres dies i tocarà fer 58 quilòmetres coronant 7 cims del Penedès. L’any passat vam gaudir d’una gran organització i d’uns paratges preciosos que tenim tocar de casa, vam completar amb un temps de 11h 27’, era la nostra primera llarga distància i ens ho vam prendre amb força calma. Aquest 2012 jo tenia posat al cap que el meu repte seria fer SUB9, després d’assolir l’any passat SUB10 a la RPR tenia clar que era un repte assolible. Però no arribo ni de bon tros com voldria arribar, porto arrossegant tres mesos de lesió al genoll i encara no m’han trobat ben bé el que tinc, a vegades tinc molèsties i d’altres no, és un tema delicat per poder evolucionar com un voldria. La qüestió és que no he pogut entrenar per fer SUB9 i per postres aquesta setmana tot s’ha complicat amb un refredat com una casa i una fàbrica de mocs imparable....vaja....que estic quasi per anar a l’asil més proper.

Als 7 Cims del 2011


Però no decaic, el diumenge estaré als 7 Cims i no em penso menjar més la bola....aniré per sensacions, si em trobo bé li donaré gas i sinó a caminar sense problemes. Aniré sense pressió i aconsegueixi el que aconsegueixi estaré content només pel fet d’haver passat un dia per els nostres cims, ah!!! i estrenant la nova samarreta groga de Correm per la terra.



Ens veiem per els nostres senders!!!!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Besiberri sur, crònica d'un fracàs mental

  Feia dues setmanes que tenia pendent escriure aquest article, de fet, el vaig escriure fins a quatre vegades i mai m’acabava d’agradar com quedava, possiblement era perquè l’escrivia de forma força visceral i no em convencia publicar-ho d’aquella manera. Aquest és el relat d’un cim no aconseguit, d’una frustració important ja que perseguia el 3.000 del Besiberri des de feia dos anys en hivernal i em vaig quedar a 2.967 metres d’alçada. No seria frustració si no hagués estat per un fracàs mental en tota regla, però francament el cim era possible i no vaig tenir l’empenta suficient per assolir-ho. Una retirada a temps és una victòria, això ja ho sé, però la sensació de buidor segueix present. Us deixo la crònica tal i com va quedar a la quarta intentona. “Decepció, frustració, tristesa..., son alguns dels sentiments que m’envaeixen després de quedar-me a poc més de 100 metres del cim del Besiberri Sur, afrontava amb molta il·lusió aquest cim en hivernal després d’avortar la seva esca