Bé, després d’un
temps poc actiu al bloc comença a ser hora de emprendre una nova embranzida i
no descuidar-lo tant de temps. Aquests últims mesos han estat complicats i no
puc dir que la cosa hagi millorat excessivament. Com alguns de vosaltres ja
sabeu vaig patir una lesió al genoll que m’ha deixat tocat, després de visites
al trauma i ressonàncies magnètiques la conclusió final era una bursitis, doncs
després de fer el repòs pertinent i tractaments amb gel, antiinflamatoris i
corrents elèctriques el dolor a retornat. M’he decidit de posar en mans del
fisio a veure que en diu ell i contradiu la versió del trauma, segons tots els
meus símptomes i després de fer una exploració intensa tot sembla indicar que
tinc una fisura al cartílag i hem d’acabar de veure la ressonància per prendre
les mesures adequades.
Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada