Bé, després d’un
temps poc actiu al bloc comença a ser hora de emprendre una nova embranzida i
no descuidar-lo tant de temps. Aquests últims mesos han estat complicats i no
puc dir que la cosa hagi millorat excessivament. Com alguns de vosaltres ja
sabeu vaig patir una lesió al genoll que m’ha deixat tocat, després de visites
al trauma i ressonàncies magnètiques la conclusió final era una bursitis, doncs
després de fer el repòs pertinent i tractaments amb gel, antiinflamatoris i
corrents elèctriques el dolor a retornat. M’he decidit de posar en mans del
fisio a veure que en diu ell i contradiu la versió del trauma, segons tots els
meus símptomes i després de fer una exploració intensa tot sembla indicar que
tinc una fisura al cartílag i hem d’acabar de veure la ressonància per prendre
les mesures adequades.
Feia dues setmanes que tenia pendent escriure aquest article, de fet, el vaig escriure fins a quatre vegades i mai m’acabava d’agradar com quedava, possiblement era perquè l’escrivia de forma força visceral i no em convencia publicar-ho d’aquella manera. Aquest és el relat d’un cim no aconseguit, d’una frustració important ja que perseguia el 3.000 del Besiberri des de feia dos anys en hivernal i em vaig quedar a 2.967 metres d’alçada. No seria frustració si no hagués estat per un fracàs mental en tota regla, però francament el cim era possible i no vaig tenir l’empenta suficient per assolir-ho. Una retirada a temps és una victòria, això ja ho sé, però la sensació de buidor segueix present. Us deixo la crònica tal i com va quedar a la quarta intentona. “Decepció, frustració, tristesa..., son alguns dels sentiments que m’envaeixen després de quedar-me a poc més de 100 metres del cim del Besiberri Sur, afrontava amb molta il·lusió aquest cim en hivernal després d’avortar la seva esca
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada