Passa al contingut principal

Després de la lesió....entrenant poc a poc

Avui us parlaré dels entrenaments que estem fent de cara als 7 cims, no dels entrenaments setmanals que es redueixen de moment a tirades de com a molt 1 hora i no totes les vegades que voldria, sinó de les tirades més llargues del cap de setmana. Fins al moment en portem dues i d’aquí a unes horetes anirem a per la tercera. Jo hagués volgut poder fer més però la lesió al genoll hem va deixar tombat quasi dos mesos i he d’anar pas a pas per recuperar el to.


La primera tirada no va ser una tirada llarga de córrer, sinó de desnivell, vaig utilitzar l’ascens al Besiberri per acumular metres de desnivell a les meves cames. Vaig fer un total de 1.976 metres positius i 1.985 de negatius en una tirada d’uns 24 quilòmetres aproximadament. Sense córrer per evitar l’impacte.

 La segona una tiradeta de 10K sense córrer ja que aquí patia del genoll, la qüestió era no forçar-lo.

 La tercera ja vaig començar a córrer però amb molta atenció, la tirada va ser de 15Km, 500+ i 500-. Les sensacions van ser molt bones per genoll, aquí ja podria començar a fer petites tirades entre setmana.

 La quarta ja vam començar a augmentar el km i el desnivell, una ruta de 20Km, 790+ i 785-. En aquesta ruta vaig buscar desnivells curts però molt pronunciats per agafar força a les cames i una segona part més rodadora per córrer millor.

 La cinquena sortida llarga ja vam anar a buscar els 23,5km, 750+i 760-. Una ruta sense tant de desnivell pronunciat sinó més progressiu i una segona part rodadora per acumular rodatge a les cames.

 Avui anirem a fer una nova tirada llarga, 25 quilòmetres amb un desnivell inferior proper als 600 metres positius, però amb un 70% de la ruta en constant pujada i una baixada final més ràpida.

 Tot això va complementat amb sortides de rodatges suaus entre setmana, sembla que el genoll aguanta i la setmana pròxima podré fer treball de qualitat. A veure com evoluciona tot plegat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Tocant el cel de l'Atlas

Aquest article ha tardat mooooolt de temps a sortir a la llum, vaig voler impregnar tot el que aquella sortida al Toubkal em va aportar a la meva persona, i poc a poc l’article va quedar relegat a un segon terme, mai trobava el moment de presentar-lo en societat. Aquest moment ha arribat i us deixo unes paraules encisades per els aromes de Marrakech. Mirades d'Atlas Un viatge entre amics, aterrem a un món diferent, una cultura escrita a pinzellades de les sures del Islam, com fer un viatge en el temps i traslladar-se a un món d’essències, de colors vius i crides a l’oració. Marrakech és com una donzella de vermellosa cara, cenyida per muralles bull la Medina amb els seus laberíntics carrers i minarets alçats com llances ferint al cel. A cada instant tallat pel vent i per cinc vegades canten al "salat", transmeten un cant embriagador a cada un d’ells fins ressonar per tots els racons, és el moment de la reverència, de l’espiritualitat dels éssers amb les

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer