Passa al contingut principal

Besiberri sur, crònica d'un fracàs mental

 Feia dues setmanes que tenia pendent escriure aquest article, de fet, el vaig escriure fins a quatre vegades i mai m’acabava d’agradar com quedava, possiblement era perquè l’escrivia de forma força visceral i no em convencia publicar-ho d’aquella manera. Aquest és el relat d’un cim no aconseguit, d’una frustració important ja que perseguia el 3.000 del Besiberri des de feia dos anys en hivernal i em vaig quedar a 2.967 metres d’alçada. No seria frustració si no hagués estat per un fracàs mental en tota regla, però francament el cim era possible i no vaig tenir l’empenta suficient per assolir-ho. Una retirada a temps és una victòria, això ja ho sé, però la sensació de buidor segueix present. Us deixo la crònica tal i com va quedar a la quarta intentona.


“Decepció, frustració, tristesa..., son alguns dels sentiments que m’envaeixen després de quedar-me a poc més de 100 metres del cim del Besiberri Sur, afrontava amb molta il·lusió aquest cim en hivernal després d’avortar la seva escalada l’any passat per les allaus que hi havia a la zona. En comptes d’atacar el Besiberri vam anar al Pico Marboré, un altre 3000 en aquest cas de l’Aragó, però tampoc vam poder assolir cim, aquesta vegada per falta de temps i per un vent demolidor que feia difícil la progressió. Aquella vegada no vaig tenir cap decepció, era el més assenyat en aquells moments i quedaven per endavant altres dates per fer-ho realitat, però aquesta vegada ha estat molt diferent i ara mateix passo uns moments complicats a nivell mental. 




Sortim de l’aparcament del refugi de Conangles, amb la motxilla carregada d’emocions, tenim una “dureta” aproximació fins al refugi lliure de Besiberris on passarem la nit. Després del pont comença la pujada més intensa, on trobem neu i tenim que anant tallant escalons per pujar amb seguretat, quan arribem al llac congelat dels Besiberris s’obre davant nostre els imponents Besiberris, estem rodejats de tres mils i d’un silenci només trencat per el vent.




Tenim el refugi al davant tot i que no el veiem, encara queda lluny. A partir d’aquí el camí es suavitza, travessem la vall mentre darrere nostre el sol es pon regalant-se una bella estampa, només puc que mirar a tot arreu i sentir-me afortunat de estar aquí en aquest just moment. Arribem finalment a les últimes llums del dia al refugi, un “bunker” metàl·lic revestit de fusta per dins que resulta molt més acollidor del que un es pot imaginar quan el mira per primera vegada. No hi ha ningú, es realment sorprenent que cap muntanyenc hagi escollit aquesta zona per fer la seva activitat, em sembla que tindrem la muntanya per nosaltres sols l’endemà. Al refugi la temperatura està en uns 3 o 4 graus, comencem el ritual de fondre neu i acomodar-se per sopar, uns macarrons amb bolonyesa regats amb un vinet i acompanyats de rialles i anècdotes vàries. Abans d’anar a dormir fonem més neu per omplir els camelbacks per demà i cap al sac a dormir ben calentets.











Sona el despertador a les 5:15h, em llevo i torno a fondre neu per esmorzar, la llet condensada ens permetrà de gaudir d’un got de llet de bon matí. Desperto al Ferreti i esmorzem, avui és el gran dia, l’atac a cim!







  Després de posar-se els crampons comencem a tirar, la idea és anar a buscar el llom que passa per la meitat del circ, ben aviat ens trobem amb la dura tasca d’anar obrint traça, no hi ha cap petjada i ens van recomanar de no portar les raquetes, amb franquesa, si les haguéssim portat no patiríem el que estem patint ara mateix. Ens anem canviant de tant en quant, ara obre traça el Ferreti i ara l’obro jo mentre anem guanyant alçada. Finalment arribem on comença la pala que ens ha de portar al coll d’Abellers, una pala de 45º i el Ferreti proposa de pujar per un corredor de 55º-60º, una via directa al coll i dreta. Ell porta piolets tècnics i jo els vaig deixar al cotxe, només porto el de travessa, el motiu és bàsicament que no hi havia previsió de pujar per un corredor i per evitar pes els vaig deixar, el Ferreti els tenia ja que no portava de travessa. Però les coses es torcen, el gel fa acte de presència i el corredor s’adreça força, no em sento prou segur amb un piolet de travessa, i més tenint un petit pas de mixt amb roca. Veig clar que es prudent prosseguir per el corredor, li comento al Ferreti i decideixo avortar i anar per la pala, la via clàssica d’ascens. Ell segueix pel corredor i diu que m’espera a dalt el coll.





En aquest punt es on comença el meu declivi mental, on comença la tortura que vaig haver de suportar. No té una explicació racional, son coses de la ment que t’atrapen i et poden arribar a destrossar, el control mental és un factor vital en l’alpinisme i aquesta vegada jo vaig suspendre aquesta part. Vaig pujant en direcció al coll d’Abellers, però de sobte sembla que hagi oblidat els conceptes bàsics de progressió, la soledat m’envaeix i noto que la ment m’està començant a jugar a un joc del qual no en sortiré ben parat. Progresso  lent i malament fins que arribo al coll, en aquest punt és on he de trobar-me amb el Ferreti, però com que ell ha anat molt més ràpid per el corredor i jo he progressat insegur i lent, aprofita per fer el Pic d’Abellers que el té a tocar. Per això quan jo arribo no el veig, el vent comença a fer unes bufades de por i tinc dubtes de si ha anat cap al cim. Quan la ment està en estat d’alerta representa què has de racionar cada pensament que fas, en aquest moment no racionalitzo del tot i en comptes d’anar a buscar el centre del llom començo a progressar fent un flanqueig per l’esquerra, no tardo a donar-me compte de que estic massa exposat a una caiguda fatal, una simple relliscada i tot s’ha acabat. La ment deixa de estar en alerta per passar a estat d’emergència total, penso amb els meus fills, el vent bufa amb una força increïble, no puc adreçar-me, clavo piolet i dos passos, un per l’Arnau i un per la Isona fins que arribo a una roca que em faci de refugi. En aquest moment veig al Ferreti, em crida advertint-me del perill que corro en aquell flanqueig, però ja m’havia adonat del meu error i en comptes de tenir la sang freda per corregir-lo abstraient-me del perill, he deixat que la por m’envaís i em bloquegés completament. Definitivament he mort mentalment i passo uns moments refugiat amb mi mateix, amb la roca. Davant meu s’obre un món blanc meravellós, un paisatge demolidor de l’incendi forestal de Vilaller i els tres mils amb el seus perfils amenaçadors mirant-me de reüll, estem a 2.967 metres d’alçada però jo no hi sóc, no en gaudeixo, només tinc una cosa al cap la frustració i estic emprenyat com poques vegades amb mi mateix i amb tot el que m’envolta. 

El Besiberri des del Pic d'Abellers
Acabo de renunciar al cim, i em falten forces fins i tot per baixar. Però una cosa es clara, baixar és prioritari i en això no puc fallar, comencem el descens amb més pena que glòria, sembla mentida com aquest bloqueig mental em torna tant inestable, quan entro a la pala de descens i a mesura que baixo vaig agafant una mica més de confiança amb mi mateix i allunyant-me del perill vaig trobant-me una altra vegada. Arribem a la zona on podem recuperar els bastons i anar baixant a un ritme més alt, poc a poc retorno a la calma fins que arribem novament al refugi. Aprofito aquest moment per relaxar-me una mica, tot aquest estat d’angoixa m’ha deixat físicament tens, tota la musculatura encara es resisteix a deixar l’estat d’alarma. Ara queda desfer tot el camí fins al cotxe, en total haurem estat quasi nou hores d’activitat intensa.



Ha estat un dia carregat d’emocions, i mentre descanso a casa amb la família hi dono voltes i voltes. Ja han passat uns dies i arrossego un sentiment trist, no em puc treure del cap els moments viscuts, miro les fotografies i no puc deixar de pensar i de culpar-me a cada instant. No vaig poder vèncer als pensaments, i em vaig deixar atrapar per l’angoixa, necessito tornar al Besiberri i saldar-me el compte personal que tinc amb ell, ja no hi ha més muntanyes en perspectiva, només un nom Besiberri Sur.”

Ferreti pujant pel corredor

Ferreti en plena baixada

Vista des del refugi


Sobre el llac gelat

Un fins aviat de la vall de Besiberris


Fent un descansillo

          

Comentaris

  1. Deu ni dor!! Tampoc no et mengis massa el cap, jo en temas d'alpinisme no hi estic gaire posat, però els meus pares si, i si una cosa es clara es que més val deixar-ho estar quan un es queda bloquejat, perquè en aquest estat no saps mai com acabara la cosa.
    Un altre dia serà, de tot se'n apren! El que no ens mata ens fa més forts!!!
    Salut!!!!

    ResponElimina
  2. Esttic totalment d'acord amb el company "Eric".
    falta una mica de rodatje, i com amb tot, es va pujant el "llistó"! No et desanimis Caste! Ja hi tornarém desde Cavallers!;D
    Saluuuut!!

    ResponElimina
  3. Gràcies Eric, la veritat és que ja ho tinc pràcticament superat, m'ha costat però torno a tenir la força i moral que havia perdut. Aquestes coses son complicades d'entendre fins que no t'hi trobes però sense cap dubte et fan més fort!!!

    Ferreti, que t'he de dir que ja no sàpigues....a seguir cramponant i millorant cada dia que passi!!!

    ResponElimina
  4. Emili de Tomàs i Oriol5 d’abril de 2012, a les 19:58

    Es possible que el rodatge, algu parla d'ell, no sigui l'adequat, no ens pertany a nosaltres dir aixó, pero el que si ens pertany es la manca de civisme dels que van deixant els seus records tallats a navalla a les lliteres de fusta...

    ResponElimina
  5. Emili, francament t'he de donar tota la raó i no ets la primera persona que m'ho diu. En aquell moment i al moment de penjar-ho al bloc ni vaig pensar en això. Però reconec obertament que ens vam equivocar i que el nostre acte és irrespetuós. Per la meva part em sento malament, ja no es pot arreglar però puc assegurar que no es tornarà a repetir un acte així. Gràcies pel teu comentari, de veritat.

    ResponElimina
  6. Bones desde Ponent !
    Aquest cap de setmana volia anar a fer el besiberri sud (ja l'he fet varis cops pero a l'estiu) i me topat amb el teu blog. La veritat esque t'anava ha escriure per dir-te lo del nom amb la navalla pero ja he vist que ja t'ho han dit i que has rectificat (rectificar es de savis); el que et vui dir es que el pic de la dreta es diu Avellaners i no Abellaners.
    D'altra banda, dir-te que no et trenquis tant el cap per un cim (o l'objectiu que et proposes), jo també m'emprenyo amb mi mateix quan crec que no he donat l'altura al projecte en concret, pero amb el temps vas veient que no són fracasos totals, sino que n'has sortit aprenent.
    no s'ha de ser tant elitista perque al cap i a la fi, no menjarem d'aixo sino que ho fem per passar-ho bé, per apendre... per gaudir vamos!

    Apa Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Fotleefort, bones terres les de Ponent!
      Si noi, el tema de la navalla m'ha perseguit força!, efectivament que rectificar ens honora i n'he prés bona nota d'allò. Un detall que penso es bo tenir en compte és, que fins i tot fent la correcció i estant advertit hagués pogut treure les fotografies per a que no ho veiés ningú més, però no ho he fet, penso que és bo que la gent ho vegi i en pugui aprendre dels meus errors.
      Pel que comentes dels fracassos i la forma de portar-los doncs dir-te que poc a poc vaig revertint la forma de gestionar-ho. Sempre tinc un moment d'emprenyament penso que lògic però després en vaig treient totes les lectures positives. De fet, aquell dia del que parla la crònica es van fer un seguit de canvis en la meva persona i en la meva petita carrera alpinística que m'han fet créixer davant les adversitats. Fins i tot avui mateix, gràies al teu comentari he tornat a rellegir la crònica ja que feia molt de temps que no ho feia i he descobert que està carregada de dramatisme, m'ha fet molta gràcia comprovar com hem prenia en aquells moments les coses i veure com les emprenc ara, un gran canvi!
      Moltes gràcies per la teva correcció del Pic d'Avellaners, ho tindré en compte!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Tocant el cel de l'Atlas

Aquest article ha tardat mooooolt de temps a sortir a la llum, vaig voler impregnar tot el que aquella sortida al Toubkal em va aportar a la meva persona, i poc a poc l’article va quedar relegat a un segon terme, mai trobava el moment de presentar-lo en societat. Aquest moment ha arribat i us deixo unes paraules encisades per els aromes de Marrakech. Mirades d'Atlas Un viatge entre amics, aterrem a un món diferent, una cultura escrita a pinzellades de les sures del Islam, com fer un viatge en el temps i traslladar-se a un món d’essències, de colors vius i crides a l’oració. Marrakech és com una donzella de vermellosa cara, cenyida per muralles bull la Medina amb els seus laberíntics carrers i minarets alçats com llances ferint al cel. A cada instant tallat pel vent i per cinc vegades canten al "salat", transmeten un cant embriagador a cada un d’ells fins ressonar per tots els racons, és el moment de la reverència, de l’espiritualitat dels éssers amb les

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer