Crònica d'un dia escalant sobre el glaç

Aquest passat dissabte, en plena onada de fred siberià, tocava fer un curs d’iniciació d’escalada en gel i corredors de muntanya. El fred no ens tiraria enrere i com a bestioletes que anem cap al Pedraforca.

Sortim la matinada de dissabte, a les 5h enfilem direcció a Saldes per anar a buscar la Columna Verdet, una cascada de gel on començar la nostra activitat. Durant el trajecte comencem a valorar la situació de la meteo, forts vents ens amenacen i quan arribem al Mirador de Gressolet ja veiem que la cosa no pinta massa bé, temperatura de -11º i un vent terrible ja ens dificulta sortir de la furgo. El Joan Solé, el guia del curs fa una visita cap a la zona de la cascada per valorar la situació i ja torna amb els pitjors pronòstics, nois....aquí no podem fer res!. Tornem a valorar diferents alternatives fins que ens porta a un barranc on es formen cascades de gel, aquí la situació ja és força diferent, el vent no es tant fort i dins del barranc quedarem més arrecerats. Comencem a preparar tot el material i anem cap al barranc, avui a més de fer escalada en gel farem descens de barrancs hivernal, tot un luxe.

El Ferreti, Joan Solé i l'Edgar

El Joan ajudant-me a ajustar l'arnés de seguretat

Els Dalton a punt de començar

 Després d’un primer ràpel ens situem a la base d’una cascada petita però ideal per començar a fer algunes explicacions tècniques de material i progressió per la cascada. Podem veure amb quina facilitat entren els cargols de gel dins de l’aigua glaçada i com muntar punts de reunió com el pont de gel, coses força curioses per saber una mica més d’aquest interessant món. Els companys Ferreti i Edgar són escaladors, per tant, no els agafa gaire de nou tot el llenguatge i tècnica, però a mi m’agafa de zero, no he escalat mai i el gel serà el meu bateig. 

El Joanet donant classes pràctiques

Un exemple de com queda un pont de gel

El Joanet posant un cargol de gel

Un cop finalitzades les explicacions i demostracions comencem a tastar com és això de clavar els piolets al gel i clavar les puntes dels nostres crampons per a poder anar pujant. Realment és sorprenent com et trobes de cop i volta progressant per una superfície gelada, costa de creure però efectivament ja estic escalant sobre el gel!!!. Un cop hem pujat fins dalt baixem penjats de la corda i tornem a muntar un ràpel per baixar a la segona cascada, aquí el nivell pujarà una mica més, amb una cascada que té menys gel que l’altra. Val a dir que quan veus que el gel transparenta la roca que hi ha al davall sembla impossible que puguem pujar, però no!!!.

El Ferreti començant a practicar

Amb un paio així assegurant qui ha de tenir por?

L'Edgar a punt de començar

En plena acció

La segona cascada ja precisa de més tècnica, un cop a dalt tens que acotar-te i entrar per sota una escletxa i remuntar fins a un forat. Aquí és on es nota si escales habitualment o no per trobar els moviments adequats i saber posar els peus on toca, un cop sóc dins de l’escletxa tinc algunes dificultats per poder trobar un recolzament idoni i forço en excés la cama dreta en una posició força antinatural, en aquest moment noto una tibada dels isquios i em quedo just a l’entrada del forat on ja s’acabava la cascada, decideixo no forçar la cama i desisteixo d’entrar al forat, no sigui que prengui mal per tot el cap de setmana i encara queden moltes coses per fer. 

Jo mateix escalant la segona cascada

Arribant al forat

Intentant endinsar-me al forat

Tornem a rapelar i arribem a una cascada força bonica i la més alta de totes, fins al moment he vist al Ferreti “muy puesto”, el paio està xalant de debò amb el gel i es veu com un nen petit dins una tenda de “xuxes”. Fins al moment ens trobem força bé amb el tema climatologia, en alguns moments ens toca l’aire però no amb massa virulència cosa que fa que no notem el fred amb la intensitat que podíem preveure, de totes maneres estar a més de -10º i envoltats de gel diem que no és com estar a la vora d’una llar de foc. Ens hem anat trobant altres alpinistes que baixaven a cercar el gel, no érem els únics sonats que havien decidit plantar cara al fred siberià.

El Joan en primer terme i el Ferreti rapelant

Edgar i Ferreti

Un te calentó per passar la rasca!!!

Baixant de la cascada un servidor

El Ferreti en plena acció

Un servidor en plena escalada

Jo mateix

El Ferreti com s'ho pela!!!

L'Edgar precisant els cops

A mesura que anem baixant el gel ja es va tornant més aigualit, aquesta cascada no precisa de cops de piolet i crampons més forts, amb poc ja notes com quedes ben ferm al gel i la progressió es molt bona. Pujem tots força bé, a l’Edgar se li nota que va agafant el truc i cada vegada ho fa millor. Mentre anem pujant i baixant ens permetem el luxe de menjar xocolata, barretes energètiques, galetes i un te calentet que porta el Joan Solé dins un termo, francament recuperant posar alguna cosa calenta dins el cos.

Quasi no ens donem compte i les hores van passant, portem ja dins del barranc unes quatre horetes bones. Després d’un nou ràpel, una mica dolentot per cert, el Joanet es dona compte que el gel és força inestable i dona l’activitat per conclosa, ara tenim que anar flanquejant per retornar a la furgo, són ja les 17 hores passades i deixem enrere una jornada espectacular penjats de cascades de gel.

Val a dir que m’emporto de record una trompada al genoll dret important, em fa força mal però res d’important. Anem cap al Xalet de La Molina, un refugi de la UEC on de seguit ens trobem atesos de la millor manera possible. El refugi era ple en un principi, però tothom es va fer enrere pel temps, menys nosaltres..jejeje. La jornada però no s’acabava aquí, la temperatura exterior era de -14º i molts vehicles s’havien quedat tirats per congelar-se el gasoil, feia falta baixar a Puigcerdà a comprar un additiu especial per no trobar-se l’endemà amb la desagradable sorpresa de tenir el gasoil i el filtre congelats però tenim un problema important, l’additiu està esgotat a totes les benzineres, fins i tot a la banda de França. Per si de cas anem a França a la cerca de l’additiu dels pebrots però no en trobem. La cosa es complica per moments fins que surt el Joanet i la seva experiència, ens posem el trajo de Mc Guiver i ens posem a remenar contenidors de brossa a la cerca de qualsevol material aïllant per tapar el filtre de gasoil i voalà!!! Com si estigués posat per una mà divina trobem unes botes de descans, el Joanet ens dona la idea de tallar-les i cobrir el filtre amb el material aïllant de la bota, segur que alguna cosa faria. Doncs dit i fet, tallem les botes i el resultat final queda tant bonic com podeu veure a la fotografia, ara només quedava resar per que el invent funcionés i l’endemà tinguéssim l’agradable sensació de sentir com engega el motor de la furgo. No cal dir que les riallades que ens vam fotre amb tota aquesta història són dignes de fer-ne un capítol apart.

Remenant contenidors

Els descansos de la salvació

Comença la tasca de tallar botes

Aquí tenim el filtre ben tapadet

Amb tot el jaleo del gasoli ja no ens quedava gaire temps per dutxar-se i per tant no ho fem, ja us podeu imaginar la pudor que devíem deixar anar. Cansats ens disposem a sopar una suculenta escudella i carn amb salsa amb arròs blanc de condiment, tot regat amb un vi deliciós i una agradable estona de conversa. Encara tenim temps de veure el Barça que juga contra la Reial Societat fins que les persianes es tanquen quasi sense voler i anem a dormir no sense abans veure com estan les prediccions de la meteo per demà diumenge a la Cambre d’Asse a França, on tenim que anar a fer el corredor de Vermicelle. Les prediccions son bones, sense pràcticament vent i amb una feble nevadeta a mig matí, finalment no haurem de suspendre l’activitat.

Bona nit!!!!