Alpinisme dia 2: Cambredasse per el corredor de Vermicelle

Ens llevem a les 6 a.m, sembla que el dia es vol despertar francament bo i esmorzem al refugi tot fent balanç de com es presenta la jornada. Anirem a França als peus de les pistes d’esquí d’Eyne, des d’allà farem una aproximació de unes dues hores fins als peus del corredor de Vermicelle. Les previsions de la meteo anuncien una feble nevada a mig matí que pot acumular fins a 1cm de neu, i el vent que tanta por ens feia sembla que serà tranquil, un vent de 30km/h. Tot està previst per gaudir d’un dia de muntanya, ara només queda comprovar que el invent del filtre de gasoil ens hagi funcionat, i sentir com arrenca el motor de la furgo ens fa esbotzar un somriure, si senyor, ha funcionat!!!

Deixem enrere el refugi i anem cap a la frontera, mentre anem podem veure el Carlit il·luminat per els primer raigs de sol del dia amb aquella tonalitat taronja tant espectacular. Arribem a les pistes i comencem a pujar per elles per fer l’aproximació a la canal. En un revolt de les pistes s’obre davant nostre el circ de Cambredasse i podem veure per primera vegada amb els nostres propis ulls la canal de Vermicelle per on pujarem a cim, cal dir que un cop la veus per primera vegada impressiona força però un cop ets a dins no tens la sensació d’estar tant penjat al buit. 

Amb vermell senyalada la pujada pel corredor i la baixada per la canal

 En aquest moment el temps comença a empitjorar, la neu fa acte de presència avançant-se a les previsions inicials, per lo menys no fa gens de vent i s’agraeix molt. Un cop arribem a la canal que ens servirà per fer el descens aprofitem per deixar totes aquelles coses que no ens seran útils per la pujada, com per exemple alguna motxilla o els bastons. Ho recollirem quan baixem, aquí el Joan aprofita per fer-nos alguns consells de muntanyenc amb experiència, deixar els trastos amagats sota una roca aprofitant la panxa de la mateixa per evitar que la neu enterri el material, val a dir que quan neva amb força no deixis res de qualsevol manera ja que queda soterrada en qüestió de pocs minuts i no la veus!!. En aquest punt ens posem ja els crampons i agafem el piolet, toca anar a buscar l’embut que inicia l’ascens per la canal.

La nevada que ens agafa abans d'hora

El Joan donant algunes explicacions

Preparant el material

Un servidor en plena aproximació

Entrada al corredor de Vermicelle

Iniciant l'ascens per l'embut

 

El progrés per la canal es força bo al començament per l’embut, però a mesura que anem guanyant alçada la neu es torna tova i ens ensorrem una pica. Un cop passat l’embut ens situem en un costat i procedim a fer l’encordada, ens encordem els quatre amb un ensamble amb potència. A davant el Joanet, i seguim jo mateix, l’Edgar i per últim el Ferreti. La canal agafa graus d’inclinació de 45º, 50º i en ocasions de 55º. Aprofitem una parada per fer una demostració de col·locació de tascons i quan som pràcticament a la sortida de la canal el Joanet posa un mosquetó i ens assegurem amb la baga per superar un petit tram amb roca. Un cop a dalt veiem el cim a uns 5 minuts però el temps s’està posant cada vegada més dolent, està pujant la boira i la nevada cada vegada és més intensa. Ens fem un parell de fotos ràpides i el Joanet aconsella anar ràpids a buscar la canal de descens ja que la cosa s’està posant lletja.

Pujant per el primer tram del corredor

 

 

Un cop finalitzat el corredor

Totes aquestes coses i aquests moments delicats t’ajuden a entendre millor la muntanya, la seva cara amable i la seva cara més crua. De com en un moment una sortida senzilla es pot convertir en un malson i posar en risc la teva pròpia vida. Val a dir que perill amb el sentit més catastròfic de la paraula no el vam viure en la seva intensitat però si uns moments delicats que de no actuar de forma ràpida potser si que ens hagués pogut posar en un compromís més important. 

L’alpinisme és una disciplina que requereix molta concentració, capacitat de reacció i una exigència física com poques. Tota la activitat del corredor de Vermicelle, des del punt de sortida fins que retornes és d’unes 6 hores aproximadament, tot aquest temps amb unes condicions de fred i neu importants que representen un desgast energètic important i també mental.

Però anem al tema, un cop dalt del corredor les coses es van complicar i força, la neu queia amb força i la visibilitat era cada vegada més reduïda, el temps començava a córrer en contra nostra i era convenient deixar de banda el cim (que estava a dos minuts de on ens trobàvem) i anar a un ritme ràpid a buscar la canal ampla de baixada. Però la poca visibilitat ens dificultava i força per trobar la canal. Tot amb això que de tot d’una durant una progressió horitzontal s’esquerda sota els nostres peus una placa de vent, una placa de vent és una acumulació de neu transportada pel vent que forma una placa inestable, una placa que amb el pes d’un sol alpinista es pot desprendre i provocar un allau. En aquest moment he de reconèixer que em va aparèixer la por, veure l’esquerda sota els teus peus i com s’allarga durant tota la cordada de quatre que teníem no era gens agradable i menys si penses en el que pot devenir tot seguit. De totes maneres estàvem a dalt de tot, amb el qual les conseqüències no haurien estat en un principi com si t’enganxa estan tu mateix per sota de la placa. De totes maneres el Joan, que d’això en sap un tou, ens fa progressar en vertical cap a la cornisa per no sobrecarregar la placa i sortim inicialment del perill. Dos alpinistes que venien més enrere ens van comentar que la placa es va desprendre quan ells arribaven al mateix punt. La situació es complica cada vegada més, no trobem la canal de baixada i la situació meteorològica està agafant un caire més amenaçador, si ens agafa la boira del tot i perdem la total visibilitat ens complicarà i molt de trobar la canal. El Joan comença a manifestar una certa inquietud i agafa el toro per les banyes, això de que sigui bomber de rescat de muntanya em tranquil·litza molt, cal mantenir la calma.

Analitzant la situació a dalt de tot per trobar la canal

Després d’una segona intentona localitzem per fi la canal, canviem l’ordre de la cordada i comencem el descens amb tota la celeritat possible. El fred, la neu i el vent ens dificulten la visió però anem baixant que és l’important ara mateix. Val a dir que baixar ràpid amb crampons encara no és el meu fort i em costa una mica, a més, noto un dolor important al genoll i a l’esquena, però ara no es moment de dolors i seguim baixant fins que arribem a la roca on havíem deixat els estris que no necessitàvem per l’ascens. Allà ens traiem els  crampons i agafem els bastons, recuperem forces amb una mica de xocolata, dàtils i te calent. És en aquest punt on ens trobem amb una altra cordada que ha fet el mateix recorregut que nosaltres i compartim un moment d’experiències. Però no podem cantar victòria fins que no arribem a la furgo, queda una horeta i mitja per arribar però amb la quantitat de neu que ha caigut trobar el camí de tornada no serà una tasca tant senzilla com un passeig per la muntanya. Sort que el Joan hi posa els anys d’experiència perquè penso que sense ell ens hagués costat molt trobar el camí de retorn. La neu ha tapat les fites i els forats de les tarteres que abans hem travessat, aquests forats es converteixen en trampes que et poden portar un disgust, queden tapats per la neu però si hi poses el peu et pots ensorrar i fer-te mal, trencar-te alguna cama no seria gens descabellat si hi caus malament, i amb aquest temps això seria un contratemps important. El Joan ens va obrint traça però fins i tot costa seguir-la perquè la neu que cau la tapa ràpidament. De totes maneres arribem tots perfectament a la furgoneta i podem dir finalment que hem realitzat amb èxit l’ascens.

Iniciant els descens per la canal

Un poc de fred reflexat a la meva cara

Al començar no hi havia neu i al tornar més de 30cm

Totes aquestes coses que ens han passat donen que pensar i molt, sempre s’ha dit i ho sabem que a la alta muntanya un dia radiant es pot convertir en un infern i no cal que sigui en cotes extremes, a tan sols 2000 metres la cosa pot ser molt dura. Però tot i que t’ho diuen, i que n’ets conscient, sempre et pots veure sorprès negativament. A mi personalment, aquesta experiència m’ha ensenyat moltes coses i una d’elles és aquesta, la rapidesa mental per actuar sense demorar gaire el temps i que la situació conflictiva empitjori.

Les previsions meteorològiques no havien estat correctes, la neu es va avançar i no va caure un centímetre com deien, nosaltres vam poder comprovar que com a mínim van ser 30cm de neu caiguda. Ara ens toca posar cadenes per tornar, i ho fem a una velocitat que despentina, uns 30km/h, jajaja.

Travessem la frontera i iniciem el camí de retorn a casa, ha estat un dia intens i profitós, almenys per a mi ho ha estat, d’aquestes experiències s’aprèn i molt.

Fins la propera sortida!!! Ens espera el Besiberri pendent del 2011!!!!