Passa al contingut principal

La meva primera 10.000, Vilafranca del Penedès



Aquest diumenge participava a la que seria la meva primera 10.000 metres, havia llegit de tot, com afrontar aquesta distància en asfalt, les estratègies a seguir i de tot el que vaig planejar res de res. Fins al moment les meves incursions en asfalt havien estat de 5.000 metres, vaig aconseguir la marca de 23:17 i no estava pas malament per a mi, però doblar la distància ja és una altra qüestió.
La meva previsió inicial era de fer els 10K en menys d’una hora, amb això ja estaria prou content però si aconseguia fer 50 minuts ja podria treure el cava i tirar coets. Seria a la vegada la meva estrena amb la samarreta de Correm per la terra, un grup de corredors que correm per els valors i el sentiment del nostre país, Catalunya. A veure si això m’afegia un plus, esportiu com que no, sentimental sens dubte.
El matí es llevava molt fred, al sortir de casa el termòmetre marcava 2º, no tenia cap por pel fred, ens al contrari, el fred no és un obstacle, la calor si. Vilafranca del Penedès tenia un color especial aquest diumenge, milers de corredors donaven un aspecte sensacional a aquesta ciutat. A les 10h en punt una carretilla donava el tret de sortida, feia goig veure la marea humana pels carrers, tots fent el mateix, córrer. El circuit era fer dos voltes de 5 quilòmetres cada una, vaig decidir fer aquest primer tomb a un ritme més baix del que seria el meu objectiu però com sempre no compleixo el previst i surto massa ràpid per al meu gust. El circuit era prou maco, sobretot al passar pel centre de Vilafranca els crits d’ànims de la gent et feien sentir alguna cosa especial i passar per el local de la CUP, on esperaven la gent per animar-se a tots aquells que portem la samarreta de Correm per la terra. En aquest punt tocava l’estela i em donava força per seguir endavant, fins creuar la meta i veure que havia completat els primers 5K amb un temps de 25:51, portava 51 segons més del previst, la segona volta hauria de forçar una mica més la màquina. Feina rai, els 5K restants van ser més durs del que em pensava, al quilòmetre 7 vaig tenir un “baixón” moral important, em sentia fos, sense ànims per seguir però no podia tirar la tovallola...ara no. Tornar a entrar al centre de Vila em va tornar a donar moral i afrontar els poc de 2 quilòmetres restants, ja sabia que no aconseguiria fer 50 minuts però encara podia baixar dels 60’, només havia de concentrar-me per fer-ho i vaig treure les forces d’allà a on no en quedaven i afrontar la recta final d’arribada amb l’esperit i les ganes d’aconseguir acabar els meus primers 10.000, amb un temps de 54:35, missió acomplerta!!!

Val a dir que molts pensaran que aquest temps es irrisori, i potser tenen raó, però per a un corredor amb asma induïda per l’esforç que tot just és la tercera cursa d’asfalt que fa no està gens malament. Com sempre dic, la majoria de persones ni solament poden córrer i acabar una cursa de 10.000 metres.


 Vaig acabar amb el company Jordi Beneyto al local de la CUP celebrant l’èxit de corredors per la terra amb un bon cava i un pica pica, moment de tertúlia i de companyonia especial. Val a dir que un 10 a l’organització de la cursa, tot molt ben organitzat i una atenció en cursa realment espectacular. Cal tenir-ho en compte havent més de un miler de corredors que atendre, felicitats!

Al local de la CUP de Vilafranca
  Gràcies Jesús per les gestions pel dorsal, vaig anar tant sobrat de temps que al final vaig fer tard i tot, amb el qual no vaig tenir ni temps d’escalfar com Déu mana.

Ens veiem a la pròxima!!!  

Comentaris

  1. Enhorabona pel primer 10.000!! La marca és el de menys, l'important és complir els objectius que ens haguem marcat, cadescú al seu nivell
    Per cert, la samarreta de correm per la terra és guapíssima
    Salut!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Tocant el cel de l'Atlas

Aquest article ha tardat mooooolt de temps a sortir a la llum, vaig voler impregnar tot el que aquella sortida al Toubkal em va aportar a la meva persona, i poc a poc l’article va quedar relegat a un segon terme, mai trobava el moment de presentar-lo en societat. Aquest moment ha arribat i us deixo unes paraules encisades per els aromes de Marrakech. Mirades d'Atlas Un viatge entre amics, aterrem a un món diferent, una cultura escrita a pinzellades de les sures del Islam, com fer un viatge en el temps i traslladar-se a un món d’essències, de colors vius i crides a l’oració. Marrakech és com una donzella de vermellosa cara, cenyida per muralles bull la Medina amb els seus laberíntics carrers i minarets alçats com llances ferint al cel. A cada instant tallat pel vent i per cinc vegades canten al "salat", transmeten un cant embriagador a cada un d’ells fins ressonar per tots els racons, és el moment de la reverència, de l’espiritualitat dels éssers amb les

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer