Passa al contingut principal

2700 euros per la Marató recaptats a la Cursa d'Orientació de Sant Pere Molanta

La Cursa d’Orientació de Sant Pere Molanta celebrada el passat novembre va ser un èxit absolut, el total recaptat per a la Marató de TV3 d’aquest 2011 és de 2700 euros. Des d’Explorant els Límits volem felicitar a tots els organitzadors, no vaig poder assistir com m’hagués agradat per donar suport per obligacions laborals però hem estat en contacte mitjançant “Jo, esportista solidari”.



Aqui teniu l'enllaç al bloc dels organitzadors http://cursaorientaciosantperemolanta.blogspot.com/
Us penjo l’escrit d’agraïment dels organitzadors:


Queda clar que després de completar un treball de molts mesos, acabar amb un resultat com el del dissabte passat no formava part ni dels nostres millors somnis. Satisfacció, gratitud, alegria i sensació de feina ben feta és el que sentim a Sant Pere Molanta tots els joves i no tant joves que vam estar perseguint aquest objectiu esportiu -i a la vegada solidari- de voler dur a terme una cursa d’orientació. Som immensament feliços de veure com tota la gent que hi va assistir marxava, ben entrada la tarda, amb un somriure d’orella a orella i amb ganes de repetir en properes edicions. Aquest és un dels millors símptomes de saber que alguna cosa s’ha fet bé.

Avui, uns dies després de l’acte i acabant de tancar els fils pendents, te n’adones que en ple context de crisis un grupet de gent creu amb una idea, i si la persegueix la pot convertir en real. Sense voler, reuneixen a 250 persones per encetar un acte probablement desconegut, com és el d’una cursa d’orientació, i aconsegueixen el petit pessic de 2700€ per La Marató.

Ja ho diu el Pep Guardiola, que podem ser bons, però per ser el millors, els petits detalls marquen la diferència. I des de fora potser dona la sensació que tot ha estat molt fàcil, però darrere de tot plegat hi ha un treball minuciós de voler tractar el més mínim detall amb la delicadesa que mereixia l’ocasió.

Sense fer-me pesat, vull donar gràcies a la gent que ha fet possible que aquesta idea cobri vida. Era un repte personal i sense aquesta gent que mai tenen un “NO” com a resposta, la cursa d’Orientació Solidària no hagués pogut néixer un 19 de novembre de 2011.

Des d’aquí, només recordar el fantàstic treball del Josep Montané amb la recuperació dels antics corriols de la Font del Cuscó i amb el marcatge del circuit.

Al Raimón Forns, per acabar de donar-li aquest toc de geni al cartell i al mapa i alhora ajudar-nos també al marcatge del circuit.
A l’Albert Martí i al Xavi Almela, per engendrar el cartell.
Al Javi Callejas, per a la megafonia i posar-li el seu toc de disseny al cartell.
A l’Aleix Mata, el nostre model més jove, per la foto del cartell.
Al Jaume Valls, per l’assessorament i el recolzament moral en els moments de tensió.
Al David Uroz, pel test de cursa.
Als propietaris de les terres (Rafel, Sadurní...) per l’OK a que trepitgéssim les seves propietats.
A la Míriam Mulinari per la seva inacabable paciència i ser el nexe a l’Ajuntament.
Al Manel, la Cinta l’Aina, l’Ariadna i a la Societat Principal Unió, per cedir-nos la Sala i gaudir d’un fantàstic dinar.
Al Ricard Belaskoain, pels seus coneixements i assessoria en el món de l’orientació.
Al Colàstic, per aquests meravellosos coneixements de paella.
A les cuineres, ma mare Teresa i ma tieta Montserrat.
Al David Termens, pel seu recolzament com a president i per a ser el millor “pinxe” culinari.
A la FiraMercat per cedir-nos els estris per a cuinar.
A la plataforma “Jo, Esportista Solidari”, per ser la base d’aquesta idea.
A l’Eva Hidalgo, per a ser la nostra cap de premsa i promoció de la cursa.
A l’Angel, l’Ignasi i l’associació fotogràfica de Moja, per deixar plasmat en imatges aquest dia.
Al fabulós blog que ha construït el meu cosí David i tot el meticulós treball informàtic.
Al pacient i impagable treball de controlar inscripcions de ma germana Irene.
A la meva cosina Laura, per muntar les bosses i ser un dels pilars de l’organització.
A l’Anna Llucià, per perdonar-me les cagades.
Al meu cosí Jordi, per desfermar els riures durant el dinar i els avituallaments.
Al Guillem, per tot el suport de material que ens ha dut i els avituallaments.
Al Kiku, per haver estat un més del grup.
A L’Oriol Bertran, per compaginar l’organització amb la seva apretada agenda.
Al Tizón, per estar allà quan faci falta.
A l’Antoni Palazón, per aquestes precioses instantànies des de l’ultralleuger.
Al Pere Sadurní, per l’informació que ha complementat el blog.
A la Míriam Rivas, per la seva desinteressada ajuda.
I sobretot als meus pares, que sempre que es lia una traca d’aquest tipus, allà estan per posar-hi el que faci falta!

Una menció especial a totes les empreses i espais publicitaris que han difós la cursa.

I gràcies a tota la gent del poble que us heu abocat en l’acte amb totes les vostres famílies!

Des d’aquí, mil gràcies!

Josep Ventura Via

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Besiberri sur, crònica d'un fracàs mental

  Feia dues setmanes que tenia pendent escriure aquest article, de fet, el vaig escriure fins a quatre vegades i mai m’acabava d’agradar com quedava, possiblement era perquè l’escrivia de forma força visceral i no em convencia publicar-ho d’aquella manera. Aquest és el relat d’un cim no aconseguit, d’una frustració important ja que perseguia el 3.000 del Besiberri des de feia dos anys en hivernal i em vaig quedar a 2.967 metres d’alçada. No seria frustració si no hagués estat per un fracàs mental en tota regla, però francament el cim era possible i no vaig tenir l’empenta suficient per assolir-ho. Una retirada a temps és una victòria, això ja ho sé, però la sensació de buidor segueix present. Us deixo la crònica tal i com va quedar a la quarta intentona. “Decepció, frustració, tristesa..., son alguns dels sentiments que m’envaeixen després de quedar-me a poc més de 100 metres del cim del Besiberri Sur, afrontava amb molta il·lusió aquest cim en hivernal després d’avortar la seva esca

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer