Passa al contingut principal
Queden dos dies per aquesta espectacular cursa, la podeu seguir a la pàgina oficial http://everesttrailrace.com/

L’EVEREST TRAIL RACE (ETR) es una carrera a peu, per etapes, amb llibertat de ritme i d’autosuficiència en quant a material tècnic. Durant els sis dies que dura la proba, els corredors hauran de superar una distancia aproximada de 160 km. i un desnivell acumulat, positiu i negatiu, superior als 20.000 m. Cada participant haurà de carregar amb el seu equip personal i amb el material obligatori, tal i com especifica el Reglament de la proba.
L’ETR es desenvolupa al Himàlaia de Nepal i específicament a la zona del Solukhumbu, entre els 2000 i els 4100 metros d’alçada. Esta estructurada en sis etapes d’ aproximadament 21 km, 28 km, 33 Km, 28 km, 32 Km, i 24 km. respectivament, i amb uns desnivells acumulats diaris (+/-) que poden anar dels dels 2000, als 4000 m.
Sense cap mena de dubte es tracta d’una carrera exigent, apta per tots aquells que vulguin posar a proba les seves capacitats tant físiques com psíquiques, en un entorn irrepetible. L’ETR es una carrera amb llibertat de ritme. Es per això que hi tenen cabuda tant atletes d’elit com corredors de muntanya amb una bona condició física.
L’ETR, no es una proba d’autosuficiència alimentaria. L’Organització es la responsable de l’alimentació i avituallaments, tant al llarg del recorregut com en els campaments a cada final d’etapa. L’apartat d’autosuficiència queda únicament reservat al material tècnic d’us personal i material obligatori (sac de dormir, roba d’abric, manta tèrmica, etc….), que haurà d’esser transportat per el corredor durant la proba, havent de tenir molt present la relació pes del material escollit i les baixes temperatures que es donen a la zona.
El paisatge es sense cap mena de dubte un dels protagonistes principals: Everest, Lothse, Ama Dablam, Tamseku, Kangtega, Makalu… son també actors principals i a la vegada un estímul per tots nosaltres. La vista dels colossos del Himàlaia es, sens dubte, un valor afegit a la mateixa carrera.
La proba es tot un repte, tant per corredors com per la pròpia Organització. A la zona solament es pot accedir a peu, tal i como es ve fent tradicionalment per els seus habitants. Sherpas, Rais, Tamangs, etc.., formen part de la població del Solukhumbu i seran a diari els espectadors i col·laboradors de la proba, colze amb colze amb l’equip de comissaris de carrera, equip mèdic, cronometradors, equips de logística, cuiners, direcció de carrera, etc., Tots ells, així com l’helicòpter de l’Organització, vetllaran en tot moment per la seguretat i confort dels corredors.

ECOLOGÍA
Una de les principals premisses i columna vertebral de la carrera es el respecte al entorn natural i humà, factor essencial i un dels de més gran rellevància per l’Organització. Mes encara en uns moments en els que pensem que resulten absolutament imprescindibles actituds de defensa i protecció d’aquests medis. El nostre compromís amb la terra i les seves gents, ens obligarà a esforçar-nos al màxim, amb la fi de que la proba sigui absolutament respectuosa amb l’entorn natural i humà, ja sigui utilitzant amb responsabilitat l’energia, l’aigua, o qualsevol altre element que necessitem i, per suposat, deixant els mínims indicis possibles del nostre pas. La proba es desenvolupa en un entorno culturalment diferent al occidental, amb valors i costums tant legítims com els nostres, per el que, sempre tindrem present el respecte a les seves tradicions, intimitat i costums sense perdre de vista la nostra categoria de convidats.
Es per això que, l’Organització ha establert una sèrie de mesures, especificades en el Reglament de Carrera, que penalitzaran de forma severa, i poden arribar a portar a la desqualificació si fos necessari, qualsevol comportament objectivament perjudicial per l’entorn humà o natural, i que faci referència a diferents aspectes, tant de conducta como de tractament de residus.
PROJECTES SOLIDARIS

L’Organització de l’EVEREST TRAIL RACE, agraeix l’hospitalitat del entorn natural i humà que l’acull, es per aquest motiu que una part de les inscripcions de la carrera estarà dirigit a finançar projectes cuidadosament escollits que millorin les condicions mediambientals i el desenvolupament sostenible de les comunitats locals, dels que anirem informant a través d’aquest medi.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Besiberri sur, crònica d'un fracàs mental

  Feia dues setmanes que tenia pendent escriure aquest article, de fet, el vaig escriure fins a quatre vegades i mai m’acabava d’agradar com quedava, possiblement era perquè l’escrivia de forma força visceral i no em convencia publicar-ho d’aquella manera. Aquest és el relat d’un cim no aconseguit, d’una frustració important ja que perseguia el 3.000 del Besiberri des de feia dos anys en hivernal i em vaig quedar a 2.967 metres d’alçada. No seria frustració si no hagués estat per un fracàs mental en tota regla, però francament el cim era possible i no vaig tenir l’empenta suficient per assolir-ho. Una retirada a temps és una victòria, això ja ho sé, però la sensació de buidor segueix present. Us deixo la crònica tal i com va quedar a la quarta intentona. “Decepció, frustració, tristesa..., son alguns dels sentiments que m’envaeixen després de quedar-me a poc més de 100 metres del cim del Besiberri Sur, afrontava amb molta il·lusió aquest cim en hivernal després d’avortar la seva esca

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer