Passa al contingut principal

Els maleïts 20 quilòmetres

Tenia ganes de cursa, hores entrenant sol, compartir amb més corredors l’espai natural era una necessitat. Anar justament a on vaig debutar encara no fa un any, a Riera de Gaià era un bon pretext i degut a vàries incidències que no vénen al cas vaig poder assistir-hi. Em vaig presentar puntual a les 8:30h ja que no tenia inscripció, amb molt poques hores de son i descans cosa que em perjudicaria poca estona després. El dia s’havia llevat dolent, previsió de pluja, a més, les intenses pluges dels dies passats segur que deixarien el terreny força enfangat, el tema era evident, molta gent no va assistir a la cursa i els que ho van fer ja es veia que tenien nivell, una altra vegada em trobava envoltat de 1a divisió essent jo de tercera, hauria d’apretar les dents si volia fer un bon paper. En un principi el meu objectiu inicial era finalitzar la meva primera cursa de 20K ja que a la Marcenca de Bítem vaig tenir que abandonar per un cop de calor, havia fet llargues distàncies de més de 50K i algunes de curta però tenia una espineta clavada en la distància de 20K. A més em vaig proposar de baixar de les 3 hores com a mínim, ja veieu que no demano massa i em va anar prou just!!!.
Després d’escalfar una mica ens posàvem a la línia de sortida, una cinquantena de corredors inicien una sortida intensa, jo sóc de sortir molt suau i anar agafant ritme poc a poc però aquest personal em va fer sortir més ràpid del que un pot aguantar, quasi 18km/h d’inici i no volia quedar-me enrere. Quan portava dos quilòmetres ja sentia que aquest ritme em passaria factura, quan agafem la primera pujada i la més dura de tot el recorregut em trobava ja en 180 pulsacions, el problema és que no baixaven de cap de les maneres i em sentia desbocat per complet. Vaig tenir que baixar el ritme molt més del desitjable fins recuperar les 160 pulsacions a les quals estic més habituat i poder agafar el meu ritme de creuer, és en aquells moments on t’adones de que no era una bona idea haver participat a la cursa, portava tota la setmana treballant de nits, la nit anterior vaig plegar a les 00:30h per qüestions que no venen al cas i al matí vaig decidir llençar-me a la cursa sense pensar-ho, no vaig calcular gaire bé les repercussions de tal absurda decisió. No havia començat amb bones sensacions però vaig anar trobant-me millor i per tant vaig augmentar una mica més el ritme fins portar un temps que per a mi era prou bo, podia acabar amb 2 hores i 10 minuts si seguia així, no anava pas tant malament però a falta de 8 quilòmetres del final el quàdriceps famós de la cama dreta, el de sempre, em va enviar una senyal d’alarma definitiva, m’havia tornat a trencar i se n’anava tot a pastar fang, no vaig tenir més remei que posar-me a caminar i trotar a un ritme que m’avançaven fins i tot els cargols. Vaig maleir a tots els astres del firmament i aquest m’enviava una pluja per calmar la meva ràbia i decepció, però no podia abandonar de cap de les maneres, acompliria almenys un dels meus objectius, acabar la cursa. Quan vaig arribar m’envaïa una pluja torrencial de sensacions, per una banda content per finalitzar la cursa i haver aconseguit baixar de les tres hores però per l’altra amb molta ràbia, podia haver fet això i molt més ja que anava sobre un temps suficientment bo per estar molt content. Però la lesió m’havia fet perdre massa coses com per estar satisfet i vaig tornar a casa amb la sensació d’estar derrotat en la maleïda distància de 20K, una distància que entrenant la faig sense problemes i amb temps bons però que en curses sembla ser que alguna cosa em passa i no dono tot el que sé que puc donar, una sensació molt estranya i difícil de digerir.
La vida en dona de fredes i calentes, però de totes se n’ha d’aprendre i sembla ser que a base de cops en vaig aprenent, o almenys jo m’ho prenc així. Seguiré persistint, sé que puc fer molt més perquè els entrenaments així ho diuen i per tant seguirem persistint, a la tercera anirà la vençuda segur.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Tocant el cel de l'Atlas

Aquest article ha tardat mooooolt de temps a sortir a la llum, vaig voler impregnar tot el que aquella sortida al Toubkal em va aportar a la meva persona, i poc a poc l’article va quedar relegat a un segon terme, mai trobava el moment de presentar-lo en societat. Aquest moment ha arribat i us deixo unes paraules encisades per els aromes de Marrakech. Mirades d'Atlas Un viatge entre amics, aterrem a un món diferent, una cultura escrita a pinzellades de les sures del Islam, com fer un viatge en el temps i traslladar-se a un món d’essències, de colors vius i crides a l’oració. Marrakech és com una donzella de vermellosa cara, cenyida per muralles bull la Medina amb els seus laberíntics carrers i minarets alçats com llances ferint al cel. A cada instant tallat pel vent i per cinc vegades canten al "salat", transmeten un cant embriagador a cada un d’ells fins ressonar per tots els racons, és el moment de la reverència, de l’espiritualitat dels éssers amb les

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer