Passa al contingut principal

Crònica de la 1a Cursa de la Roca 2011

Aquest passat diumenge tocava cursa a Sant Martí Sarroca, una cursa de 15,7 quilòmetres i 1300 metres de desnivell acumulat. Venia de la cursa de Riera de Gaià de 20 quilòmetres amb 647m+ i 651m-, allà vaig tornar a lesionar-me el quàdriceps de la cama dreta, potser comença a ser hora de fer l’estudi de la petjada que tant m’han recomanat els metges, penso que aquesta lesió persistent esdevé just per una petjada incorrecte, sense anar més lluny he penjat algunes fotos de l’estat de les bambes de córrer en un altre post on es pot veure perfectament que prono en excés. Però deixem de banda aquest tema ara, durant la setmana vaig fer repòs absolut, només vaig sortir a córrer el divendres uns 8 quilometres per veure com evolucionava la lesió, vaig anar força bé però era conscient de que en qualsevol moment podia recaure, en definitiva que aniria a la cursa de La Roca però amb un plantejament ultra conservador, a gaudir d’una cursa que pintava molt bé.

L'arribada

Dit i fer, arriba el diumenge i cap allà que vaig, per sort la cursa comença a les 10h, hi ha una caminada de 10K a les 9:30h. Despertar-me a les 8h amb dues hores de marge es un plaer sensacional, és el que té no fer la cursa a l’estiu i vaig molt descansat, cosa que no vaig fer a la Riera de Gaià. A Sant Martí Sarroca un gran ambient, recullo el dorsal i em poso a escalfar, vaig mirant a veure si veig al Bene, el germà d’un amic meu que hi participa però no aconsegueixo trobar-lo, una altra vegada serà company, la pròxima cursa la faré amb la samarreta de Correm per la terra!!!. També miro de trobar al “Rotterdam”, un bloggeru que té un bloc http://www.enfilantelcami.com i que tenia ganes de saludar, tampoc el vaig veure, només al final, a la línia d’arribada, però feia cua per recollir el tiquet de la botifarra i quan vaig tenir-lo ja l’havia perdut de vista, el mateix dic company, ens veiem a la pròxima. Però escalfant em vaig trobar amb un Bisbalenc, el Carrasclet i em va fer il·lusió trobar a algú conegut tot i que feia temps que no ens veiem, vam compartir una estoneta d’escalfament ja que si ens despistem donen el tret de sortida i nosaltres empanats per carrers propers. Ell va fort, ens acomiadem per anar cadascú al seu ritme i comença la cursa. Començo molt suau, no cometria l’error de sortir com una bala a la Riera de Gaià, vaig agafant ritme poc a poc salvant algun tap de corredors. Em trobo força bé i sembla que aguanto, de totes maneres ja havia decidit que m’ho prendria amb molta calma, tanta que no vaig portar el pulsòmetre i gps, volia córrer per plaer absolut, sense mirar ni temps, ni velocitat ni pulsacions, o sigui per sensacions pures i dures, sense obsessions absurdes i la veritat es que em va anar molt bé fer-ho així. El traçat estava molt ben marcat i el recorregut era magnífic, amb continuades pujades i baixades per pistes força amples que convidaven a córrer més ràpid. Ens vam ajuntar un grupet de corredors que vam anar quasi plegats fins l’arribada. Els avituallaments molt correctes, gràcies per aquest meló tant bo!! I gràcies per l’amabilitat dels voluntaris que no deixaven de donar ànims en tot moment.


Tot seguit venien un reguitzell de baixades més tècniques i pedregoses, aquest és un terreny on en moc força bé ja que per on entreno pràcticament es tot així, com que la cama es porta bé em deixo portar per l’emoció i començo a baixar com una bala, com que no son excessivament llargues reposo una mica a les pujades i anar fent.


Quasi arribant a Sant Martí hi ha un senderó de baixada espectacular, aquí m’ho passo en gran baixant ràpid i de forma un pèl agosarada, dura molt poquet. I finalment arribem a Sant Martí, ens donen una petita volta pel poble i enfilo la recta final d’arribada fent l’última embranzida, creuo l’arribada que es plena de gent animant, m’ha agradat molt aquesta sensació a l’arribar, últimament a les arribades i havia tant poca gent que es feia una mica trist aquest moment, sento el meu nom per megafonia, xulo. A l’arribada m’estava esperant el Carrasclet, ell havia fet una gran cursa amb 1h 25’ 51’’, la meva guerra era una altra vaig acabar amb 1h 51 43’’ i molt content, la lesió no es va ressentir i tinc encara molt per treballar i progressar, un al·licient més.

Felicitats al Jordi Beneyto per el seu temps, 1h 37’ 30’’ i sense cap dubte al Rotterdam per aquesta 21 posició amb un temps espectacular de 1h 19’ 32’’, enhorabona.

Comentaris

  1. Llàstima que no ens trobéssim!!! A la propera hem de quedar en algun punt concret i així ens veiem.
    Lo de les bambes, crec que necessites urgentment unes plantilles. Jo en porto des de fa uns 5 mesos i m'han anat genial, de moment, i toco fusta, he acabat amb una tendinitis que arrossegava al genoll fruit de carregar molt més el pes en una cama que en un alre.
    Salut!!!

    ResponElimina
  2. Així ho farem company!!! Gràcies pel consell, ho posaré en mand d'un podòleg, a veure si tinc sort i es curen aquestes continuades sobrecàrregues que em limiten tant. Salut!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Himàlaia, un somni fet realitat

Quant de temps sense escriure i quantes coses han passat! Durant tres anys es va gestar un somni, un d’aquells somnis que a tots els amants de la muntanya se’ns passa pel cap alguna vegada, viatjar al Himàlaia per recórrer els seus camins, la seva cultura i poder contemplar amb els propis ulls les muntanyes més altes de la Terra i la més alta, l’Everest. Cim de l'Everest El meu germà Víctor em va proposar celebrar els meu 40 anys fent aquest viatge, d’això ja fa tres anys i per suposat que la meva resposta va ser un SI rotund. I anant meditant sobre tot plegat vaig pensar que aprofitant el viatge podria fer una ascensió d’alguna muntanya, persegueixo un somni des de fa uns anys i aquest és poder algun dia a la meva vida escalar un dels gegants del planeta, per això m’aniria molt bé provar-me en alguna muntanya d’uns sis mil metres i d’aquesta manera veure com respon el meu cos a tanta alçada i comprovar si em podria ni solament plantejar-me la idea del gegant. Després de

Tocant el cel de l'Atlas

Aquest article ha tardat mooooolt de temps a sortir a la llum, vaig voler impregnar tot el que aquella sortida al Toubkal em va aportar a la meva persona, i poc a poc l’article va quedar relegat a un segon terme, mai trobava el moment de presentar-lo en societat. Aquest moment ha arribat i us deixo unes paraules encisades per els aromes de Marrakech. Mirades d'Atlas Un viatge entre amics, aterrem a un món diferent, una cultura escrita a pinzellades de les sures del Islam, com fer un viatge en el temps i traslladar-se a un món d’essències, de colors vius i crides a l’oració. Marrakech és com una donzella de vermellosa cara, cenyida per muralles bull la Medina amb els seus laberíntics carrers i minarets alçats com llances ferint al cel. A cada instant tallat pel vent i per cinc vegades canten al "salat", transmeten un cant embriagador a cada un d’ells fins ressonar per tots els racons, és el moment de la reverència, de l’espiritualitat dels éssers amb les

Alpinisme al Cadí, Canal Ordiguer i Canal del Cristall

Ja feia temps que burxava al Sergi per anar a fer canals, era un compte pendent que teníem i que vam decidir de posar-s’hi el passat febrer. Últimament les meves cròniques arriben una mica tard, coses d’una vida ocupada i amb poc temps de marge per a poder asseure’s i impregnar les meves paraules de l’essència de les nostres vivències. La canal de l'Ordiguer és la 2 i la del Cristall la 1 Però anem al gra, s’havia de planificar una sortida interessant per una banda dissabte aniríem a fer la Canal de l’Ordiguer a la cara nord del Cadí i baixaríem per la Cristall, una de les grans clàssiques de les nostres contrades. El diumenge si les condicions eren bones teníem previst anar a fer una mica d’escalada en gel i una via ferrada, però el diumenge es va llevar amb llevantada en forma de neu intensa i el panorama a tot Catalunya era lamentable, per tant el diumenge van haver de suspendre totes les activitats i tornar a casa. La variant de la dreta és la que vam fer